Quan parla de llengua, la constitució espanyola és una excepció en les constitucions dels estats de la Unió Europea. El moll de l’os de l’anomalia està en la frase que va després del punt i seguit, quan, en referència a la llengua castellana, diu: ‘Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret de fer-la servir.’ Això sí que és una excepció gairebé absoluta. De tots vint-i-set, només Bulgària obliga a saber la llengua oficial, com Espanya: ‘L’estudi i l’ús de la llengua búlgara són un dret i una obligació per a qualsevol ciutadà búlgar.’ De fet, fins i tot hi ha països que ni tan sols parlen d’oficialitat, sinó que l’estipulen amb lleis o esmenes, o bé ho deixen sobreentès: la llengua de l’estat és la llengua en què són escrites les lleis. Són els sistemes triats a Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Grècia, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Suècia.

En canvi, a la constitució espanyola, al títol preliminar, secció trenta-unena, ja hi llegim: ‘El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat.’ Cap altra constitució de la UE no ho fa, això d’adjudicar nacionalitat a les llengües tan ideològicament, i totes opten per maneres més neutrals (‘La llengua de la República és el francès’ o ‘A Hongria, la llengua oficial és l’hongarès’, per exemple). El lingüista madrileny Rafael Sánchez Ferlosio va observar, amb gran agudesa, que si la constitució s’enginyava aquesta carambola de les ‘llengües espanyoles’ per a penjar-ne subreptíciament l’etiqueta al català, l’èuscar, el gallec i la resta de llengües de l’estat, la formulació de l’enunciat implicava que l’arameu o el francès, que a ulls dels redactors no són pas llengües ‘espanyoles’, també podien ser oficials.

Però anem al rovell. L’obligatorietat, la imposició del coneixement d’una llengua com a requisit forçat per a la ciutadania és un cas únic d’Espanya i Bulgària. Com es pot obligar els ciutadans al coneixement de res? No ho fa ningú més. I això no és cap anècdota dins la constitució espanyola, sinó que revela un tarannà de fons que menysprea i escombra les altres llengües que es parlen a l’estat. A la part vuitena, capítol tercer, hi llegim: ‘Les comunitats autònomes podran assumir competències en les matèries següents’; i l’única matèria que tracta de la llengua és ‘la promoció de la cultura i de la investigació i, si escau, l’ensenyament de la llengua de la comunitat autònoma’.

Una altra anomalia: que la carta magna no digui els noms d’aquestes ‘altres’ llengües, i que sigui tan poc garantista amb els drets que corresponen als parlants. La constitució no empara la promoció del català, ni en protegeix el desenvolupament, ni garanteix el dret dels catalans de rebre l’ensenyament en català (Estònia o Eslovàquia ho fan amb les seves minories nacionals), ni el d’adreçar-se en català a autoritats i institucions (ho garanteixen, per exemple, Estònia, Finlàndia, la República Txeca i Romania), ni obliga a traduir tots els texts oficials a les llengües oficials que no són el castellà (com ho fa Xipre). Res de tot això. Les dues úniques mencions a la qüestió lingüística que fa la constitució espanyola són per a refermar la primacia del castellà i per a deixar la porta oberta que les comunitats tinguin competències en l’ensenyament en la seva llengua, gairebé de manera descriptiva.

A Romania, a més, hi especifiquen que ‘els ciutadans romanesos que pertanyen a minories nacionals tenen el dret d’expressar-se en la seva llengua natal davant els tribunals’. Doncs en l’àmbit de la justícia Espanya també coixeja: el dret dels sospitosos, acusats o processats de ser informats en una llengua que entenguin o de fer servir un intèrpret, més que promulgat i protegit pel dret internacional, no va entrar en la legislació espanyola fins el 2010, amb una llei orgànica, sense modificacions del text constitucional. A Europa recullen aquest dret, almenys, Croàcia, Itàlia, Estònia, la República Txeca i Malta.

VilaWeb ha comparat les constitucions dels vint-i-set estats de la Unió Europea i ha confirmat aquestes dades. Ací podeu consultar els articles que en parlen:

Àustria

Capítol primer, article 81: «L’alemany és la llengua oficial de la República, sense que això perjudiqui els drets protegits per la llei federal per a les minories lingüístiques. […] La República (federació, estats federats i municipis) se subscriu a la seva multiplicitat lingüística i cultural, expressada en els grups ètnics autòctons. La llengua i la cultura, així com l’existència i la preservació d’aquests grups ètnics, s’han de respectar, salvaguardar i fomentar. […] La llengua de signes austríaca és reconeguda com una llengua independent. Les lleis en regulen els detalls.»

Bèlgica

Títol tercer, capítol quart, secció segona, sub-secció primera, article 129.2.2: «Aquestes lleis federals s’apliquen a les regions francòfones i neerlandòfones, respectivament, excepte en allò que afecta els municipis o grups de municipis adjacents a unes altres regions lingüístiques en què la llei prescriu o permet l’ús d’una llengua diferent de la que és pròpia de la regió on són.»

Bulgària

Capítol primer, article 3: «El búlgar és la llengua oficial de la República.»

Capítol segon, article 36.1: «L’estudi i l’ús de la llengua búlgara són un dret i una obligació per a qualsevol ciutadà búlgar. […] Els ciutadans la llengua materna dels quals no sigui el búlgar tenen el dret d’estudiar i fer servir la seva llengua juntament amb l’estudi obligatori del búlgar. […] Les situacions en què només es farà servir la llengua oficial són establertes per llei.»

Croàcia

Capítol segon, article 12: «La llengua croata i l’alfabet llatí són d’ús oficial a la República de Croàcia. En localitats particulars, alguna altra llengua i el ciríl·lic o un altre alfabet es podran incloure en l’ús oficial, juntament amb el croat i l’alfabet llatí, sempre en condicions estipulades per llei.»

Eslovàquia

Capítol primer, part primera, article 61: «La llengua estatal en el territori de la República d’Eslovàquia és la llengua eslovaca. […] L’ús d’unes altres llengües en comunicacions oficials serà regulat per llei.»

Capítol segon, part tercera, article 265: «Les autoritats públiques resten obligades a proveir informació sobre les seves activitats de manera apropiada i en la llengua de l’estat. Les condicions i la manera d’executar-les seran regulades per llei.»

Capítol segon, part quarta, article 342: «A més del dret que se’ls ensenyi la llengua de l’estat, els ciutadans que pertanyin a minories nacionals o a grups ètnics també tindran, sota condicions definides per la llei:

  • Dret d’educació en la seva llengua
  • Dret de fer servir la seva llengua en comunicacions oficials.»

Eslovènia

Article 11: «La llengua oficial d’Eslovènia és l’eslovè. Als municipis on resideixin comunitats nacionals italianes o hongareses, l’italià o l’hongarès també han de ser oficials.»

Article 19: «Qualsevol qui sigui privat de llibertat ha de ser immediatament informat en la seva llengua materna, o en una llengua que entengui, de les raons per les quals és privat de llibertat.»

Article 62: «Tothom té el dret de fer servir la seva llengua i el seu alfabet, de la manera com ho tingui previst la llei, en l’exercici dels seus drets i deures i en procediments davant l’estat i d’altres òrgans que exerceixin la funció pública.»

Estònia

Capítol primer, article 6: «La llengua oficial d’Estònia és l’estonià.»

Capítol segon, article 37: «Tothom té dret de rebre ensenyament en estonià. La llengua d’ensenyament en les institucions educatives de minories nacionals l’ha de triar la institució educativa.»

Capítol segon, article 51: «En municipis on almenys la meitat dels residents permanents pertanyen a una minoria nacional, tothom té dret de rebre respostes de les agències de l’estat, els governs locals i les autoritats en la llengua de la minoria nacional.»

Capítol segon, article 52: «La llengua oficial dels òrgans de l’estat i dels governs locals és l’estonià. Als municipis on la llengua de la majoria de residents no sigui l’estonià, els governs locals podran, d’acord amb els procediments previstos per la llei i estenent-los, fer servir la llengua de la majoria de residents permanents del municipi com una llengua de funcionament intern.»

Finlàndia

Capítol segon, secció 17: «El dret de tothom de fer servir la seva llengua, sigui el finès o el suec, als tribunals de justícia i de més autoritats, i de rebre documents oficials en la mateixa llengua, ha de ser garantit per llei. Les autoritats públiques han de satisfer les necessitats socials i culturals dels parlants de suec i els de finès en la mateixa mesura. Els samis, en tant que poble indígena, com els roma i més grups, tenen el dret de mantenir i desenvolupar la seva pròpia llengua i cultura. La llei protegeix el dret dels sami d’adreçar-se a les autoritats en sami. […]»

Capítol onzè, secció 122: «En l’organització de l’administració, l’objectiu ha de ser unes divisions territorials apropiades per tal que els parlants de finès i els de suec tinguin la mateixa oportunitat de rebre serveis en la seva llengua.»

França

Títol primer, article 2: «La llengua de la República és el francès.»

Hongria

Fundació, article H, apartat primer: «A Hongria, la llengua oficial és l’hongarès. […] Hongria ha de protegir la llengua hongaresa. […] Hongria ha de protegir la llengua de signes hongaresa com una part de la cultura hongaresa.»

Irlanda

L’estat, article 81: «La llengua irlandesa és la llengua nacional i la primera llengua oficial. […] La llengua anglesa és reconeguda com a segona llengua oficial.»

Letònia

Capítol primer, article 4: «La llengua letona és la llengua oficial de la República de Letònia. […]»

Capítol vuitè, article 104: «[…] Tothom té dret de rebre resposta [de les institucions] en llengua letona.»

Capítol vuitè, article 114: «Els qui pertanyin a minories ètniques tenen dret de preservar i desenvolupar la seva llengua i la seva identitat cultural i ètnica.»

Lituània

Capítol primer, article 14: «El lituà és la llengua de l’estat.»

Capítol segon, article 37: «Els ciutadans que pertanyen a comunitats ètniques tenen el dret de fomentar la seva llengua, cultura i tradicions.»

Capítol novè, article 117: «A la República de Lituània, els procediments als tribunals es faran en la llengua de l’estat.»

Malta

Capítol primer, sobre llengua: «La llengua nacional de Malta és el maltès. El maltès i l’anglès i qualsevol altra llengua prescrita pel parlament […] seran llengües oficials a Malta i l’administració podrà fer oficialment tot això en qualsevol d’aquestes llengües:

  • Preveure que qualsevol persona s’adreci a l’administració en qualsevol de les llengües oficials; la resposta de l’administració haurà de ser en la mateixa llengua.
  • La llengua dels tribunals ha de ser el maltès. El parlament ha de preveure que, en condicions establertes per llei, s’hi ha de poder fer servir la llengua anglesa.
  • La Cambra de Representants podrà, quan reguli els seus procediments, determinar la llengua o llengües que s’hauran de fer servir en procediments i registres parlamentaris.»

Polònia

Capítol primer, article 27: «El polonès és la llengua oficial de la República de Polònia. Aquesta previsió no ha d’infringir els drets de les minories que resulten dels acords internacionals ratificats.»

Capítol segon, principis generals, article 351: «La República de Polònia ha d’assegurar als ciutadans polonesos que pertanyin a minories nacionals o ètniques la llibertat de mantenir i desenvolupar la seva llengua, de mantenir costums i tradicions i de desenvolupar la seva cultura.»

Portugal

Principis fonamentals, article 11, símbols nacionals i llengua oficial: «La llengua oficial és el portuguès.»

República Txeca

Carta dels drets fonamentals i les llibertats bàsiques, capítol tercer, article 251: «Els ciutadans que constitueixen una minoria nacional o ètnica tenen garantit absolutament […] el seu dret de desenvolupar, juntament amb més membres de la seva minoria, la seva cultura, el dret de difondre i rebre informació en la seva llengua natal, i el dret d’associar-se en lleis nacionals. […] Els ciutadans que pertanyen a minories nacionals o ètniques també tenen garantit, sota condicions especificades per llei, el dret de ser educats en la seva llengua i el dret de fer-la servir quan s’adrecin a l’autoritat.»

Romania

Títol primer, article 13, llengua oficial: «A Romania, la llengua oficial és el romanès.»

Títol segon, capítol segon, article 322: «La llengua de l’ensenyament, a tots els nivells, és la romanesa. Sota condicions establertes per llei, una llengua internacional també pot ser-ho. Són garantits el dret dels membres de minories ètniques d’aprendre la seva llengua materna i el dret de rebre-hi ensenyament […]»

Títol tercer, capítol cinquè, secció segona, article 1202: «En els territoris administratius amb minories nacionals significatives, s’ha de preveure l’ús oral i escrit de les llengües minoritàries respectives en les relacions amb les autoritats de les administracions locals i dels serveis públics descentralitzats […].»

Xipre

Part primera, article 33: «Els documents administratius o més documents oficials adreçats a un grec o a un truc han de ser redactats en llengua grega o turca, respectivament. […] Els procediments judicials i els judicis s’han de fer en llengua grega si les parts són gregues, en llengua truca si són turques, i en totes dues llengües si les parts són gregues i turques. […]»

Part quarta, article 738: «Tots els discursos i procediments s’han de traduir a l’acte d’una llengua oficial a l’altra llengua oficial.»

VilaWeb necessita el vostre suport

El dret d'informació és indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la independència del diari.

Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb