Avui fa dos anys del 20-S, el dia en què l’estat espanyol va començar les maniobres per a desarticular un referèndum que acabaria essent inevitable. D’alguna manera, aquell dia van començar dos mesos d’una intensitat política, policíaca i jurídica que culminarien amb l’exili i l’empresonament de membres del govern. Però també va començar una resistència col·lectiva, perquè aquell dia, milers de persones van participar en una mobilització que, vista amb el temps, va ser una mena d’entrenament de l’1-O.

Qui més ràpidament es va organitzar van ser les ADIC (Assemblees en Defensa de les Institucions Catalanes), formades per funcionaris de la Generalitat que protestaven per aquella ‘intromissió’ i que van cristal·litzar amb l’aplicació del 155. Encara en queden algunes herències, segons que explica una de les portaveus de les ADIC, Meritxell Llorente. Parlem amb ella per recordar el dia d’aquella ‘revolta social’ i com ho van viure els funcionaris, que avui tenen l’amenaça constant que tornin a aplicar el 155.

Com recordeu el 20-S?
—Me’n vaig assabentar per les xarxes i de seguida vam anar cap allà amb el meu marit, ni ens ho vam pensar. Vaig trucar a la feina i vaig dir que arribaria més tard. Va ser una reacció impulsiva. Ens pensàvem que seríem dels primers, però ja hi havia una seixantena de persones, entre les quals alguns periodistes i personalitats polítiques. Vaig estar una estona al costat del cotxe de la Guàrdia Civil, que ja començava a tenir paperetes a sobre. Hi vam ser fins a les tres de la tarda. Recordo una baixada espontània de gent, que venia d’arreu. La xarxa n’anava plena, no responia a cap crida orquestrada, com deien al judici. A mi, personalment, em van impactar dues coses que em van fer reflexionar. Per una banda, la transversalitat d’edat i d’estatus de la gent. Hi havia estudiants, gent molt alternativa –d’estètica, perquè no vam tenir temps de parlar amb tothom–, al costat de gent molt més encorbatada, fos perquè anaven a treballar o era el seu tarannà. I les consignes. No eren ni violentes, ni agressives, ni tan sols de defensa. Però tampoc no eren patriòtiques, sinó més revolucionàries. Feia gràcia veure una senyora molt posada, amb un collaret de perles i talons, cridant ‘els carrers seran sempre nostres’. Era un moviment de revolta social.

Com va canviar l’ambient als departaments durant els dies següents, si és que va canviar?
—Va canviar l’ambient tant per qui tenia la consciència social de participar en aquest canvi com per la gent que estava a l’expectativa tot i estar-hi en contra. Canvia perquè és la primera vegada que es fa una entrada brutal d’aquesta manera al nostre govern per part de les forces espanyoles. Altres vegades havien entrat els Mossos a demanar documentació sobre temes de corrupció. Però que entrés la policia espanyola directament, alhora, en diferents seus, va ser molt greu. Va ser una intromissió directa a les nostres institucions, i molts treballadors ens vam sentir qüestionats, tant per la nostra feina com per la dels càrrecs polítics, a qui servim, ens agradi o no. Va ser una ocupació.

Hi havia por de què pogués passar els dies següents?
—Jo crec que no. La sensació va ser d’eufòria, perquè crèiem que tot era possible, que enfront dels poder judicials, policials i institucionals, la gent teníem molta força. La gent del carrer estàvem convençuts que teníem la raó i la força per a resistir. Sí que crèiem que podien tornar a venir, perquè tot era possible, però no era una sensació de por. I a diferència del que es va dir al judici, no hi va haver oposició a les tasques dels policies, i si tornaven a entrar, sabíem que havíem de col·laborar-hi. És la nostra obligació com a servidors públics. Però a banda d’aquesta mínima ‘col·laboració’, no hi havia sensació de por.

Com vau decidir que havíeu de fer un front comú per a protestar contra el 155 i la intervenció econòmica?
—Va ser complicat. No va haver-hi una resposta unitària perquè cada departament, cada agència, té les seves idiosincràsies, d’estructura i d’organització.Varia molt. El més graciós és que el 155, que es va aplicar el 28 d’octubre, un divendres, va coincidir amb el pont de l’1 de novembre i l’empresonament del govern el dia 2. De manera que quan vam tornar el dia 3, ens vam trobar el 155 aplicat, que no sabíem què volia dir, i el govern empresonat, de manera que els nostres consellers no van venir a la feina. La situació era complicada i vam sortir espontàniament al carrer. Molta gent d’altres empreses i institucions van sortir al carrer per cridar i protestar. Això, el primer dia.

I després, amb els ànims més asserenats?
—En la resposta al 155 nosaltres teníem molt clar que la nostra lleialtat, sobretot, era al govern legítim empresonat o exiliat. Teníem molt clar que la col·laboració havia de ser la mínima amb tot allò que no fos el nostre govern legítim, estar al servei de totes les instruccions que ens fessin arribar del govern legítim, intentant evitar que el ciutadà no se’n veiés perjudicat, que era amb el que jugava el 155. La situació era molt complicada i aquí sí que entrava en joc una sensació de por: Què pot passar? Qui es pot fixar amb mi si surto en una foto? A partir d’aquí ens vam començar a unir espontàniament els diferents grups dels departaments que sortíem al carrer a protestar el dia 3, i així és com ens vam organitzar ja com a xarxa ADIC.

En les decisions que venien de Madrid, hi havia algú que fes de parallamps?
—Variava segons els càrrecs, les persones i els departaments. Des de les ADIC ens vam començar a organitzar i vam demanar de reunir-nos amb els secretaris generals, perquè la nostra raó de ser és la defensa de les institucions. En alguns casos ens deien que el paper que els tocava fer era molt lleig, que tenien un paper que rebria moltes crítiques de totes bandes, però en molts casos s’havien quedat perquè els consellers els havien demanat que no ho deixessin. Nosaltres no ens vam posar a disposició seva perquè enteníem que el seu paper era un, i el nostre un altre, però sí que va ser una relació de total complicitat i col·laboració.

Quins rastres queden ara mateix del 155 als departaments?
—N’hi ha molts. El 155 va ser un control absolutament brutal, exhaustiu, des del punt de vista repressiu. Però des del punt de vista tècnic, el control va ser absolutament incompetent, incapaç de gestionar una administració que no coneixien. Per posar un exemple, es van trobar que havien de gestionar una alta quantitat de diners del Departament de Salut, més gran que la del ministeri. Per tant, no sabien ni com gestionar-ho. També vivíem amb la por constant que a qualsevol dels que portàvem el llaç groc ens sancionessin.

No podíeu portar el llaç?
—Sí, però hi va haver gent que va rebre crítiques en alguns departaments. En el meu cas no, els podíem portar perfectament. Fins i tot el secretari general i molts càrrecs en portaven. En aquell moment va ser una intromissió molt gran, però pensem que la Generalitat sempre ha hagut de donar comptes a l’estat amb què es gasta els diners, i encara ara ho hem de fer. Passa que en aquell moment va arribar a un punt absolutament de bogeria, perquè no podíem ni comprar paper per a la impressora sense justificar-ho al ministeri corresponent. Es van endarrerir gestions, pagaments a petits proveïdors, es van perdre subvencions que no s’han pogut recuperar…. Va fer molt de mal.

Encara és viva, doncs, la intervenció econòmica?
—Queda la intervenció. I també han entrat fins a les entranyes de tot el funcionament i, per tant, saben molt més com organitzem l’administració. I això és poder. I sobretot, queda la por. La van posar i no ha marxat. És l’amenaça constant del 155.

Com afecta aquesta amenaça d’un nou 155 entre els treballadors?
—Ens afecta perquè va ser una època molt dura. Però sobretot perquè va afectar molt els ciutadans. Un material que s’havia de comprar per a Bellvitge i que era per a rehabilitació, no es va poder comprar; o les subvencions a la fundació Arrels; o l’aixecament de la prohibició de capturar corall de les costes… Jo, com a treballadora, podia estar més contenta o menys, però els afectats eren els ciutadans que es veien perjudicats per aquesta desatenció. Ara vivim amb neguit que tornin a aplicar el 155. A part de la incomoditat de tota la burocràcia i els impediments que ens posen per a treballar, se’n pot ressentir una altra vegada la política del dia a dia.

Podeu fer mostres de solidaritat amb els presos amb llibertat?
—Sí. En principi les podem fer. Ens han criticat que perdem el temps amb això, i no és cert, perquè el nostre temps per a esmorzar, el fem servir per sortir amb la pancarta i reclamar l’alliberament dels presos. És el nostre govern, són els nostres consellers. En aquell quart d’hora puc fer el que vulgui, perquè no represento l’administració, em represento a mi com a ciutadana i com a treballadora d’aquella institució. No hem rebut cap pressió, però sí que hi va haver una mica de conflicte l’any passat amb les eleccions, arran de la polèmica amb el cartell dels presos a la plaça de Sant Jaume. I hi va haver departaments que van anar més de pressa o menys a treure’ls. S’ha de pensar que tothom entoma la situació com pot. Al meu departament una vegada vam rebre una visita del diputat Carrizosa i en una altra seu la d’Arrimadas; van entrar dient que era una vergonya que tinguéssim els llaços, que publiquéssim missatges a Twitter… I ens vam quedar igual. Els vam deixar.

I durant les eleccions?
—Durant les eleccions no, perquè en aquell període sí que es va dir que era una ordre, i que els havíem de treure. Vam valorar-ho i hi va haver discrepàncies. Les ADIC ja estàvem organitzades i entre tots vam pensar que, posant en una balança els problemes que ens podia portar, quan reiteradament havíem manifestat la nostra posició, i els beneficis, valia la pena treure’ls. I els vam treure per suport al president, que en aquell moment va decidir de treure’l.

Com us organitzeu des de la retirada del 155?
—Les ADIC vam néixer arran del 155. I quan es va aixecar ens vam plantejar com continuàvem, perquè no volíem ser una organització més, no volíem agafar cap rol d’organització política ni sindical. Però en aquell moment vam valorar que el nostre govern continuava encara empresonat i a l’exili, i que havíem de continuar. Ens organitzem assembleàriament, cada ADIC, però no seguim l’estructura organitzativa de la Generalitat, és a dir, un departament pot tenir quatre ADIC. I, a part, tenim l’ADIC interdepartamental, on ens apleguem tots, amb un representant o dos de cada ADIC i acordem les línies conjuntes. Vam néixer com unes assemblees en defensa de les institucions catalanes, i mentre calgui aquesta defensa, continuarem. Quan ja no calgui defensar-les, el nostre paper s’haurà acabat.

Sí que heu reduït les accions.
—Al començament sortíem més. Però en continuem fent. Vist des de fora potser s’han reduït, perquè desgraciadament tant la repressió com els empresonaments i la cronificació de la situació fan que vagin tenint menys interès mediàtic. Ara que sortim cada divendres ja no és notícia. Però l’any passat, que vam participar en l’acte amb l’ANC i Òmnium, ens van demanar un representant i allà hi va haver un salt qualitatiu, perquè se’ns va reconèixer com una entitat amb un interès legítim de defensar les persones represaliades.

Com us ha canviat el 20-S als funcionaris?
—Ens hem acostat molt més als ciutadans. Hem passat de ser un funcionari entès com una massa grisa de la burocràcia que no saps ben bé qui és i que no té cara al fet que se’ns vegi com un col·lectiu de treballadors amb un interès a defensar les institucions. Hi ha hagut un acostament envers la societat, perquè hem vist que, al capdavall, la nostra feina és servir el ciutadà.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb