La cursa espacial i l’arribada de l’home a la Lluna serien impossible d’entendre sense el context polític de la segona meitat del segle XX, en el marc de la Guerra Freda entre l’URSS i els EUA.

La conquesta de l’espai va ser el camp on les dues potències van combatre de manera directa. Les grans fites astronàutiques eren celebrades pels governs i la població com a mostres de superioritat de cada model social i polític en contraposició al de l’altre bloc.

El 4 d’octubre de 1957 el satèl·lit soviètic Spútnik 1 va girar al voltant de la Terra a nou-cents quilòmetres d’alçada. La victòria tecnològica va sacsejar els EUA, perquè una gran majoria de la població donava per fet que eren superiors en tots els àmbits.

Llavors començaria una dècada trepidant, en què la cursa espacial es convertiria en una part important de la rivalitat cultural i tecnològica entre els dos països, on perdre podia significar un cop tant al prestigi com al poder militar.

L’URSS: un pas per davant

L’Spútnik 1 era el primer satèl·lit artificial de la història, llançat en el marc de l’Any Geofísic Internacional, una fita tecnològica que donava moral i esperances a un país que havia estat devastat per la Segona Guerra Mundial. En canvi, era tot un cop per als Estats Units.

La següent fita arribaria només dos mesos més tard, amb l’Spútnik 2, que duia el primer ésser viu a l’espai, la gossa Laika. Els EUA trigarien encara dos mesos més, amb l’Explorer I (31 de gener de 1958), tot després d’un primer fracàs que va causar temor respecte de la capacitat d’armament soviètica per a recórrer distàncies intercontinentals en comparació a la seva.

Els primers viatges van permetre avenços científics importants (com ara determinar la densitat de l’atmosfera superior o descobrir el cinturó de radiació de Van Allen), però poc després els satèl·lits ja podien espiar països estrangers, amb càmeres fotogràfiques i senyals de radar, mentre les fites espacials servien de propaganda política.

El 29 de juliol de 1958 es va signar la creació de la NASA (la National Aeronautics and Space Administration) amb l’objectiu de competir directament amb els soviètics i demostrar que la tecnologia dels EUA no era pas inferior.

El 1960, l’URSS els va tornar a avançar quan les gosses Belka i Strelka van orbitar la Terra i van tornar amb èxit. Més endavant es va assolir una de les grans fites, una victòria soviètica amb tots els ets i els uts, quan el pilot militar Iuri Gagarin va orbitar al voltant de la Terra el 12 d’abril de 1961. El Kremlin tenia un avantatge ben clar en la cursa espacial.

Rebuda de Iuri Gagarin el 1961 a Budapest (Hongria).

Els EUA farien un vol suborbital un mes després i no seria fins al 20 de febrer de 1962 que John Glenn igualaria la gesta de Gagarin. En aquest temps, els soviètics ja havien fet quaranta-vuit vols espacials tripulats i, entre més, van aconseguir crear el primer passeig espacial i enviar per primera vegada una dona fora de la Terra, Valentina Tereixkova. Això li va permetre de fer propaganda que, sota el comunisme, les dones eren tractades igual que els homes.

Una qüestió d’estat

En un moment en el qual els EUA anaven clarament per darrere de l’URSS, el president  John Fitzgerald Kennedy, en un discurs a la Universitat Rice de Houston, el 25 de maig de 1961, va posar com a gran objectiu nacional que l’home arribés a la Lluna i en tornés abans no s’acabés la dècada.

Aquell moment el pressupost espacial va augmentar d’un 89%. Va començar un projecte encapçalat per Wernher von Braun, el principal dissenyador espacial de l’Alemanya nazi, que va cooperar amb la força aèria americana en canvi de l’exempció de ser jutjat per crims que incloïen les morts causades pels seus projectes i haver fet servir mà d’obra esclava.

Els esdeveniments en els EUA feien cada vegada més necessari un triomf sobre l’URSS: era una dècada turbulenta marcada, entre més, pel desastre de la Invasió de la Badia de Cochinos, l’assassinat de Kennedy, Malcom X i Martin Luther King, les protestes per la guerra del Vietnam i el sorgiment del moviment contracultural.

A mesura que guanyava importància la cursa espacial, l’opinió pública va anar virant, i una majoria de la població donava suport al projecte Apollo a mitjan dècada, malgrat el cost tan elevat. El 1967, unes 400.000 persones treballaven per algun aspecte del programa, fos per la NASA o una empresa subcontractada.

Percentatge del pressupost dels EUA dedicat anualment a la cursa espacial.

La inversió espacial va arribar a gairebé el 5% de tot el pressupost del govern dels Estats Units (actualment és del 0,47%). En total, en la cursa espacial fins a l’arribada de l’home a la Lluna, els EUA s’hi van gastar prop de 35.000 milions de dòlars; en canvi, el de l’URSS es calcula que era molt inferior, entre 4.800 i 10.100 milions.

L’URSS toca la Lluna, però els EUA la trepitgen

El 1959, una dècada abans de l’arribada de Neil Armstrong, la nau soviètica Luna 2 ja hi havia impactat. La següent, la Luna 3, en el segon aniversari de l’Spútnik 1, va orbitar l’altre costat, el fosc, i en va mostrar les primeres imatges, perquè abans no l’havia vist mai ningú.

Finalment la Luna 9, el 1966, hi va allunar de manera suau i durant tres dies en va mostrar imatges de la superfície. Així i tot, el programa es va truncar el 1966 arran de la inesperada mort, a cinquanta-nou anys, de l’enginyer Serhí Koroliov, el gran responsable del programa espacial soviètic, que en va endarrerir el ritme d’expansió. A la situació, s’hi afegiria la de Gagarin el 1968, un símbol de l’aero-nàutica soviètica.

L’URSS preveia el primer allunatge entre els anys 1967 i 1968, però les etapes es van anar prolongant, amb errors en la primera fase. El primer llançament del programa, el 21 de febrer de 1969, es va acabar amb una explosió al minut u de vol; i el segon, el 3 de juliol el 1969, tretze dies abans del llançament de l’Apollo 11, va ser un fracàs absolut que va destruir tot el complex i va endarrerir el programa uns quants anys.

En canvi, els nord-americans van començar a recollir els primers èxits. El Gemini 8 va permetre per primera vegada de trobar-se en òrbita i acoblar-se amb la nau objectiu, i el 21 de desembre de 1968 l’Apollo 8 va aconseguir, per primera vegada, prou potència per a escapar de la gravetat terrestre, entrar en el camp de gravetat de la Lluna i tornar a entrar en el terrestre. Un punt clau. L’avantatge ara ja era dels EUA.

L’Apollo 10, el maig del 1969, ja va acabar a només quinze quilòmetres de la superfície lunar i van prendre fotografies de possibles llocs on es podia allunar. Finalment, el 16 de juliol, es va llançar la missió Apollo 11 del coet Saturn V, a més de cent metres d’alçada. L’objectiu, la Lluna.

Edwin Aldrin caminant damunt la Lluna.

La tripulació era Neil Armstrong, Edwin Aldrin i Michael Collins. El 20 de juliol el mòdul va allunar en el Mar de la Tranquil·litat i sis hores i mitja més tard Neil Armstrong en trepitjava la superfície: ‘És un petit pas per a un home, un gran salt per a la humanitat.’

Malgrat els anys de rivalitat, la sala de visualització de l’URSS va esclatar en aplaudiments quan Armstrong va fer els primers passos. El cosmonauta Alexei Leonov escriuria: ‘Tothom es va oblidar que tots érem ciutadans de diferents països de la Terra. Aquest moment va unir realment la raça humana.’

‘Operació Lluna’: la falsedat més gran mai explicada

El final de la cursa espacial

Després de l’allunatge de l’Apollo 11, la cursa espacial es va alentir. Els EUA van tornar cinc vegades més a la Lluna, la darrera el 1972, però ja no hi havia cap competició ni cap desafiament que fes rivalitzar les dues potències.

L’URSS va assolir nous èxits, com ara la creació de la primera estació espacial temporal de la història, el Soiuz 1, que seria replicat pels EUA amb l’Skylab. Però la proesa de l’arribada a la Lluna, històrica sense cap mena de dubte, juntament amb la propaganda, va ser considerada el punt culminat de la cursa espacial.

Recreació de l’acoblament de l’Apollo-Soiuz.

El final del duel entre les dues potències es considera que és la missió conjunta Apollo-Soiuz, quan la nau soviètica Soiuz 19 es va acoblar amb la nau nord-americana Apollo i va permetre que astronautes enfrontats passessin d’una a l’altra i fessin experiments plegats.

Després d’aquest fet, la qüestió astronàutica entre les dues grans potències tornaria a ocupar el centre d’atenció el 1983, quan el president Ronald Reagan va presentar la Iniciativa de Defensa Estratègica, un programa que no es va desenvolupar mai a la pràctica, però que teòricament era capaç de destruir els caps nuclears entre el moment que eren llançats i impactaven. Això va fer que l’URSS augmentés la capacitat nuclear i el pressupost militar, un dels motius de per què va col·lapsar.

Una altra vegada a la Lluna?

Després de quaranta-set anys d’absència, una missió tripulada torna a ser a l’horitzó. Aquesta mena d’exploració espacial havia estat relegada durant dècades i, a més, ara la situació és totalment diferent, amb nous actors, com ara la Xina i Europa, i sense la pugna amb Rússia.

Actualment la NASA ha activat el programa Artemisa (germana d’Apol·lo en la mitologia grega), amb l’objectiu de tornar-hi el 2024. El darrer any d’un hipotètic segon mandat de Donald Trump.

No obstant això, també s’ha originat una cursa espacial, car l’administració Trump ha pressionat per escurçar els terminis en canvi de més pressupost. En un començament era previst per al 2029, però l’actual president ha maniobrat perquè sigui abans. El motiu? Perquè sigui durant el seu mandat.

Tot i això, encara hi ha un desafiament més gran. El retorn a la Lluna és una etapa prèvia del gran salt del 2030, quan és projectada la missió que portarà la humanitat a Mart. El nou gran desafiament espacial.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb