09.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 09.07.2026 - 21:41
The Washington Post · Rael Ombuor i Rachel Chason
Nairobi, Kènia. Metges, infermers i treballadors sanitaris de la República Democràtica del Congo, a primera línia del brot d’Ebola, un dels més greus de la història, s’han declarat en vaga aquesta setmana. Fa mesos que no cobren i han de treballar en condicions laborals molt desfavorables, sovint sense equipament de protecció.
La vaga amenaça l’operatiu de contenció del virus, que ja ha causat més 580 morts i més de 1.700 positius, pel cap baix.
Fa més de dos mesos que Blaise Katabuka Mugisa, metge generalista de trenta-tres anys, arrisca la vida per tractar pacients amb Ebola, sovint en condicions molt adverses, a l’epicentre del brot, que no fa sinó agreujar-se. L’home explica que no ha cobrat d’ençà que el virus començà a escampar-se, ara fa dos mesos.
Diumenge, Mugisa decidí que ja n’havia tingut prou: faria vaga.
“Estem enfadats amb el govern, perquè, tot i que arrisquem la vida, no ens volen pagar”, diu Mugisa, que treballa per al servei nacional de salut del Congo a l’hospital de Rwampara, a la província congolesa d’Ituri. “Però em preocupa que, si la vaga continua, morin més persones.”
La vaga no és sinó el darrer contratemps que fa perillar la resposta sanitària al brot, molt tocada per les retallades generalitzades dels governs occidentals –i especialment dels Estats Units– a l’ajuda internacional, com també per les campanyes de desinformació que han escampat la desconfiança envers el col·lectiu mèdic i han empès molts malalts a no acudir als hospitals.
El Ministeri de Sanitat del Congo no ha respost a les preguntes de The Washington Post per a aquest article.
Diumenge, els treballadors sanitaris d’Ituri enviaren un comunicat oficial a les autoritats nacionals i provincials, en què feren constar els seus greuges laborals i advertiren que prendrien mesures si el govern no n’acceptava un seguit de demandes –com ara més recursos i primes salarials més altes– en un termini de quaranta-vuit hores. “Hem complert el nostre deure amb professionalitat, lleialtat i dedicació, sovint en condicions especialment difícils, marcades per riscs importants a la salut i la seguretat, com també per limitacions logístiques”, diu el comunicat. “Tot i aquests sacrificis, algunes reivindicacions legítimes romanen sense resposta.” Segons la carta, el govern havia promès als treballadors sanitaris una prima de risc de 76 dòlars el dia, que no s’arribà a concretar mai.
La vaga d’aquesta setmana es concentra principalment als hospitals públics d’Ituri, la província més afectada pel brot. La majoria de vaguistes són metges responsables de l’atenció als malalts d’Ebola.
Aquesta mena de vagues són relativament habituals al Congo, on la majoria dels ciutadans depenen de la sanitat pública. Anteriorment, els metges s’havien negat a presentar-se a la feina i havien deixat petits contingents de treballadors a les unitats d’urgències en qualitat de serveis mínims.
Un treballador d’una organització sense ànim de lucre, que parla anònimament amb The Washington Post a causa de la delicadesa de la situació, diu que les relacions laborals entre el govern i els treballadors sanitaris “estan més polititzades que mai”. Segons que explica, la majoria d’hospitals d’Ituri semblaren funcionar amb normalitat tant ahir com abans-d’ahir, però la vaga podria continuar creixent fins a incloure més col·lectius, de metges i infermers a treballadors de seguretat.
Blaise Mugisa i un altre metge que treballa a la sanitat pública, Emmanuel Mugisa, expliquen que gran part de la plantilla del seu hospital no ha volgut treballar fins que no cobri. Metges d’uns altres hospitals expliquen a The Washington Post que aquests darrers dies hi ha hagut normalitat al servei.
Emmanuel Mugisa assenyala que cinc metges i disset infermers han mort a Rwampara d’ençà que va esclatar el brot.
“Ens sentim malament fent vaga i deixant els pacients desatesos als hospitals”, afirma Mugisa, que afegeix que no ha cobrat d’ençà que esclatà el brot. “Respectem la nostra feina i els nostres pacients, però el Ministeri de Sanitat ens ha promès que cobraríem.” Segons ell, el ministre de Sanitat fins i tot visità personalment Rwampara i prometé als metges que el govern els apujaria el sou. Molts treballadors, diu, “han deixat l’hospital per por”.
Segons els models dels Centres per al Control i la Prevenció de Malalties dels Estats Units, el brot podria esdevenir aviat el més greu de la història. No hi ha vaccí per a la soca Bundibugyo de l’Ebola, la gran responsable d’aquest brot, ni tampoc cap tractament autoritzat. El Bundibugyo té una taxa de mortalitat elevada.
Blaise Mugisa, que començà a treballar a l’hospital ara fa quatre anys, afirma que en teoria cobrava un sou de 200 dòlars el mes, i que el govern li prometé una prima de més de 1.000 dòlars quan esclatà el brot. Del març ençà, tanmateix, no ha cobrat ni un cèntim.
“Sortim de casa a trenc d’alba i hi tornem ben entrada la nit”, diu. “I a casa ens esperen famílies que no tenen res per menjar.” “Creiem que ens haurien de pagar per tota aquesta feina que fem. Treballem cada dia; no en descansem ni un”, lamenta.
Mugisa explica que els metges i infermers no paren de veure notícies sobre l’arribada d’ajuda internacional per a contenir el brot, i no entenen per què el govern no destina una part d’aquests recursos a pagar-los el sou. D’ençà que començà la vaga, segons que explica, com més va més pacients han deixat d’acudir als hospitals a fer el tractament. Opten per “morir a casa seva o al carrer”.
A banda els companys de professió morts a causa del virus, el brot també ha devastat la família extensa de Mugisa: explica que ha perdut vint-i-tres familiars d’ençà que començà al brot, alguns dels quals havia atès ell mateix. Dimecres decidí de tornar a la feina, incapaç de suportar la culpa d’estar a casa. La meitat dels seus companys, si fa no fa, també hi van tornar. “Per molt que el govern continuï sense pagar-nos, parlem dels nostres familiars, els veïns i amics. Ens pertoca ajudar la gent”, diu.
Chason informa de Dakar (Senegal) estant.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
