15.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 16.07.2026 - 20:20
The Washington Post · Steve Hendrix
Londres, Regne Unit. El mes vinent, a les butlletes de votació de les eleccions a l’escó parlamentari de la circumscripció de Clacton-on-Sea, a la costa anglesa, apareixeran dues figures destacades: una és Nigel Farage, l’artífex del Brexit i el cofundador del partit d’ultradreta Reform UK, que fa més d’un any que encapçala els sondatges d’opinió al Regne Unit.
L’altre és un alienígena i té un cubell d’escombraries per cap.
Les eleccions que enfrontaran Nigel Farage amb el comte Binface –un còmic que interpreta el personatge d’un extraterrestre intergalàctic– evidencien les dificultats a què s’ha vist abocada la campanya del dirigent ultradretà, que fins fa poques setmanes semblava destinat al número 10 de Downing Street. I tot això és degut a l’allau d’acusacions de corrupció que l’envolten.
També posa de manifest les petites absurditats de la política partidista britànica, on la presència de candidats excèntrics –sovint disfressats– no és ni de bon tros excepcional. El fet que una galleda d’escombraries figuri entre els principals aspirants d’unes eleccions, tanmateix, és inusual fins i tot al Regne Unit.
De primer, el pla de Farage era deixar l’escó, forçar unes eleccions parlamentàries i imposar-se als candidats de l’establishment per desviar l’atenció dels escàndols que l’envolten i, a la pràctica, guanyar-se un vot de confiança dels electors. Les coses, certament, no han anat així.
El comte Binface fins i tot ha aconseguit de superar Farage en alguns sondatges, tot i que sembla improbable que s’acabi imposant-se a Clacton, on Farage guanyà amb un 46% dels vots a les darreres eleccions.
L’origen d’aquest joc d’ombres polític, ara convertit en sainet, radica en un seguit de revelacions financeres que començaren a esquitxar Farage aquesta primavera, quan el diari britànic The Guardian revelà que havia acceptat una “donació personal” no declarada de cinc milions de lliures (uns 6 milions d’euros), provinent d’un multimilionari britànic del sector de les criptomonedes resident a Tailàndia, just abans que Farage es presentés a les eleccions al parlament britànic, l’any 2024.
La setmana passada, el diari The Sunday Times revelà una altra partida d’ingressos no declarats: guardaespatlles, personal de suport i l’ús d’una casa de cinc plantes a Londres, prop de Westminster, propietat de George Cottrell, un antic soci de Farage que havia estat empresonat als Estats Units per frau electrònic. La policia de Londres ha obert dues investigacions paral·leles arran de les revelacions.
Farage ha negat repetidament haver actuat indegudament, tot al·legant que no tenia cap obligació de declarar els ingressos, atès que eren donacions privades d’amics alienes a les seves responsabilitats parlamentàries. Reform UK no ha respost a les preguntes de The Washington Post per a aquest article.
Seguint l’exemple de Trump, un dels seus grans aliats, Farage i els seus partidaris decidiren de passar a l’ofensiva: van titllar les revelacions d’atacs infundats dels grans conglomerats mediàtics, l’estat profund britànic i un establishment polític decidit a aturar l’ascens electoral del partit. En resposta a les revelacions, Farage fins i tot arribà a definir-se com “la figura pública més atacada, físicament i verbal, de l’era moderna”.
Pocs dies després, i amb una certa dosi de teatralitat, anuncià que renunciava a l’escó al parlament. La decisió forçà unes eleccions especials al seu escó, a les quals anuncià que es presentaria. La intenció era clara: imposar-se còmodament a les eleccions de la circumscripció i presentar el resultat com un vot de confiança de l’electorat enmig dels escàndols que l’envolten.
Tanmateix, aquestes darreres setmanes, a mesura que l’enrenou mediàtic pels escàndols ha anat creixent, Farage –un polític generalment telegènic– ha fet cada vegada menys aparicions en públic; quan n’ha fetes, sovint ha evidenciat incomoditat. En una d’aquestes aparicions, de fet, s’enfrontà a un periodista de la cadena Sky News, en un vídeo que no trigà a viralitzar-se. També ha amenaçat de prendre accions legals contra els mitjans que han publicat informacions sobre les seves finances.
Tot plegat ha estat un canvi de fortuna radical per a Farage, el partit del qual havia passat de ser marginal als sondatges a encapçalar-los en qüestió de pocs anys. Al maig, sense anar més lluny, Reform UK obtingué una gran victòria a les eleccions locals, en què prengué el control de catorze ajuntaments de tot Anglaterra.
Els principals partits britànics, certament, també passen un moment difícil. El suport al Partit Conservador, que no s’ha acabat de recuperar de l’hecatombe electoral del 2024, s’ha esfondrat. El Partit Laborista, que guanyà les eleccions del 2024 per un marge històric, també es troba contra les cordes, arraconat per l’auge de Reform UK.
El primer ministre britànic, Keir Starmer, anuncià el mes passat que dimitiria, a instàncies dels seus diputats. Es preveu que l’ex-batlle de Manchester Andy Burnham el substitueixi com a cap dels laboristes –i, per tant, com a primer ministre britànic– dilluns vinent.
Fins fa poc, Farage semblava encaminat al número 10 de Downing Street, per molt que l’estimació de vot de Reform hagués caigut significativament aquests darrers mesos. Ara, tanmateix, l’onada d’escàndols financers en què s’ha vist involucrat amenacen de descarrilar-ne l’ascens.
És per això que dimecres de la setmana passada provà de perpetrar un cop d’efecte i deixar els seus detractors amb un pam de nas. En un discurs retransmès en directe, anuncià que renunciaria al seu escó a la circumscripció de Clacton, però que es presentaria a les eleccions especials derivades de la seva renúncia. L’anunci arribà poques setmanes abans de l’obertura formal de la investigació per conducta indeguda que hauria pogut culminar en la suspensió del seu escó a la Cambra dels Comuns; la seva renúncia implica la suspensió temporal de la investigació (si guanyés les eleccions a Clacton i recuperés l’escó, la investigació es reprendria).
Farage, per contra, va voler forçar unes eleccions i presentar les eleccions com un plebiscit sobre la seva figura. “A qui pertoca jutjar les meves accions és a la gent de Clacton”, afirmà. I va dir que les eleccions eren “del poble contra l’establishment“. Una victòria rotunda a la circumscripció, que guanyà per un marge de divuit punts en les darreres eleccions, n’enfortiria la posició enmig dels escàndols que l’envolten.
“Fer diners no és cap delicte”, va dir. I s’oferí a sufragar el cost de les eleccions (amb fons del partit). Poques hores després, tanmateix, la classe política britànica va fer una cosa que no fa gairebé mai: posar-se d’acord. Els principals partits van refusar de presentar cap candidat perquè van considerar que les eleccions eren una maniobra publicitària. Amb això, el van privar de contrincants de l’establishment a qui imposar-se.
Kemi Badenoch –del Partit Conservador, que fou segon a les darreres eleccions a Clacton– va dir que el seu partit no es dignaria a presentar-se a unes eleccions que titllà de “falses”. “Presentarem un candidat a les eleccions de debò, les que es faran després de la investigació de la comissió de normes [de la cambra dels Comuns] sobre les finances de Nigel Farage”, declarà. I aquí és on entrà en escena un agitador polític amb totes les de la llei.
Quan tothom mirava cap a una altra banda, el comte Binface (que es podria traduir com a “Cara paperera” o “Cap de paperera”) anuncià que també es presentaria a les eleccions de Clanton. El programa electoral del comte –que es presenta a si mateix com un guerrer espacial intergalàctic que encapçala la tribu dels Recyclons, del planeta fictici Sigma– inclou mesures com ara limitar els preus dels gelats o bé recuperar el servei militar obligatori, però tan sols per als ciutadans que mirin vídeos o escoltin música en veu alta al transport públic.
Aquestes no són, ni de bon tros, les primeres eleccions del comte, un personatge recurrent de la política britànica que també s’ha enfrontat a les urnes contra ex-primers ministres, com ara Boris Johnson i Rishi Sunak, o bé contra Sadiq Khan, el batlle de Londres. El comte Binface també fou un dels aspirants a les eleccions d’aquest juny a l’escó de Makerfield, que guanyà Burnham.
La presència de candidats excèntrics és un fenomen recurrent a la política britànica, en gran part per les facilitats que el sistema electoral del país ofereix a l’hora de presentar-se a les eleccions: bàsicament, n’hi ha prou d’aconseguir la signatura de tan sols deu votants de la circumscripció i pagar una fiança de 500 lliures (uns 590 euros). El 1987, per exemple, Margaret Thatcher es presentà a la mateixa circumscripció electoral que un tal Lord Buckethead (“Cap de cubell”); en eleccions anteriors també s’han presentat personatges com ara Elmo, el famós titella de Barri Sèsam.
Tony Travers, politòleg de la London School of Economics, explica que aquesta proliferació de candidats excèntrics també és fruit de les particularitats de l’humor britànic i de la voluntat general d’abaixar els fums als polítics de l’establishment.
El cas de Farage i les eleccions de Clacton és paradigmàtic. “Calia que s’alineessin les estrelles per a acabar amb unes eleccions amb Nigel Farage i el comte Binface com a únics candidats. Farage volia que les eleccions fossin el poble contra l’establishment, però sembla que l’únic representant de l’establishment serà el comte Binface.”
El comte Binface, creació i alter ego del comediant Jon Harvey, no ha respost a les preguntes de The Washington Post per a aquest article. Però aquesta setmana, en una entrevista a la cadena Radio 4 de la BBC, resumí així el seu eslògan de campanya: “No sóc Nigel Farage.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
