06.05.2021 - 21:50
A la sala d’espera de Lectors Compulsius Anònims, compartint neguits. Un dels que ens aclapara més és com defensar-nos de l’allau de coses que s’escriuen. Entenguem-nos: no com defensar-nos per no llegir-les, que això és fàcil: n’hi ha prou amb no fer-ne cas (i aquí per un moment el debat se’ns desvia, perquè cadascú es posa a concretar quins són els temes que no li interessen gota i que per tant està orgullós d’ignorar; us hauria agradat ser-hi, oi, per poder-hi dir la vostra?). No, el que ens fa patir és com organitzar-nos davant de l’excés. Es publiquen tants articles, columnes i reportatges sobre els temes que ens interessen que no sabem com conservar-los per quan els voldrem rellegir i, cosa encara més angoixant, com evitar que algun ens passi per alt.
L’ambient es relaxa una mica quan em fan notar que m’he descuidat l’adverbi ‘digitalment’. Què vols dir? Que has escrit “l’allau de coses que s’escriuen”, però et referies als mitjans digitals. El paper ja no l’has ni pres en consideració. I riem tots una mica (clara vàlvula d’escapament) recordant que fins no fa gaire encara endreçàvem articles de paper en carpetes i arxivadors, un embalum del qual la majoria no hem tingut el coratge de desprendre’ns.
No triga a formar-se el subgrup Lectors Compulsius d’Articles de Llengua Anònims, o Lectors Compulsius i Anònims d’Articles de Llengua (encara no hem decidit quina fórmula és millor), ens desesperem a part. Perquè això nostre és impossible. No hi ha núvol guguelià que ens ho tingui endreçadet. Quan no és una Rojals és un martimonlau o una dallonsis (la meva preferida entre les joves promeses). Joves promeses que, per cert, no paren de sortir contínuament, ja sigui en forma d’espectaculars entrades de cavall sicilià o de perfil més discret. El planter d’articulistes linguaires és més ric que el de la Masia. I tot això, ja ho deveu haver notat, per esmentar només els aliens al gremi, als quals he volgut al·ludir amb l’enginyós títol d’avui.
Per més trucs que tinguis i més endreçadet que siguis, l’allau t’acaba desbordant. Perquè a més hi ha la qüestió del temps. Entre llegir-los, arxivar-los i retrobar-los quan els necessites, quantes hores hi arribes a dedicar? I els efectes secundaris: repiular-los, respondre a comentaris a la piulada, fer-ne de teus a les piulades dels altres… Només per endreçar tot el que s’ha publicat als mitjans en relació amb el debat del paper de les llengües a la Catalunya independent (aquell que va desencadenar el cèlebre article d’Eduard Voltas del 2012: ho veieu, que són els amateurs els que emboliquen la troca?), Montse Sendra ha hagut de fer una web a posta (que no cal dir que aconsello vivament).
Els més vius, els que anteposen la qualitat a l’exhaustivitat, compten amb el butlletí InfoMigjorn: et destria el gra de la palla i cada setmana t’envia una selecció dels imprescindibles. Mil cinc-cents números d’experiència (els acaben d’atènyer la setmana passada: un moment ideal per a subscriure-s’hi) són una garantia.
En fi, al final la tertulieta s’acaba amb una pregunta que, com a lectors en diverses fases de compulsivitat que sou (i per tant tal vegada futurs companys de grup de teràpia), procedeixo a traslladar-vos: escrivim més del compte, tots plegats? Es publiquen massa articles de llengua? L’excés d’oferta no acabarà essent contraproduent?
Abans de respondre, per donar-vos una mica d’aire, provo de fer-ne una taxonomia a la manera de Calvino. Com podríem classificar els textos més o menys breus que es publiquen, fora del circuit acadèmic (és a dir, a l’abast de tothom), sobre qualsevol aspecte relacionat amb la llengua? Per exemple així: Articles d’Especialista, Articles de Diletant, Articles d’Especialista en Mitjans Generalistes, Articles d’Especialista en Revistes Especialitzades, Articles de Diletant Que Ja N’ha Fet Uns Quants, Articles de Diletant Que Debuta, Articles de Diletant Que Debuta i Ja No Hi Tornarà, Articles Que En Repliquen Un Altre, Articles Que Repliquen La Rèplica (bé, d’aquests n’hi ha molt pocs, als directors no els agraden gaire les discussions allargassades), Articles Que Són Una Rèplica Però Fan Veure Que No, Articles Que Descobreixen La Sopa d’All, Articles Afusellats, Articles Reciclats, Articles Que No S’haurien Hagut d’Escriure… Si tinguéssiu temps (que ja sé que no) podríeu provar d’arxivar els que teniu guardats, si és que els trobeu, segons aquestes categories. I alguna més que segurament us sortiria.
Feta la taxonomia, doncs, responc: no. Ni se’n publiquen massa ni són contraproduents. Perquè el tema de la llengua no cansa mai. No ens cansa mai. Al contrari. Com és que, a diferència del que passa amb la majoria d’altres assumptes, no provoca l’efecte saturació? Doncs perquè en realitat és com parlar d’un mateix; en plural, però de tu mateix. I de parlar d’un mateix no se’n cansa ningú. Les consultes dels psicòlegs vessen de gent amb mil angoixes, però és rar que hi anem en cerca d’ajuda per deixar de parlar de nosaltres, no? (Fóra tota una paradoxa, ben mirat.) Una cosa és que l’egolatria, la vanitat, l’orgull o l’arrogància siguin font de patiment i un hom aspiri, assenyadament, a deslliurar-se’n, però no és per res d’això que els catalans ens passem el dia amb la matraca; més aviat al contrari (de fet les nacions que tenen una relació més o menys sana amb la llengua, o com a mínim una relació no patològica, publiquen força menys sobre el tema, si més no en els àmbits no acadèmics). Natros necessitem parlar-ne perquè ens fa patir, perquè tenim complex d’inferioritat, perquè el que la parla més grossa ens pega. Perquè és la saba que ens nodreix. Ens fem de psicòlegs els uns als altres: jo tinc por que la llengua s’extingeixi, doncs jo que s’ompli de barbarismes, doncs jo la trobo molt difícil i no sé com fer-m’ho… Som una nació a la consulta. I de moment el final de la teràpia ni s’albira.
