La meva cita amb els qui teniu l’amabilitat de llegir-me aquí a can VilaWeb és quinzenal. Això vol dir que servidora té dues setmanes per pensar sobre el següent Mail Obert. De què vull parlar, com l’enfocaré, la barreja d’ingredients, quin títol pot tenir ganxo… És un procés bonic, d’aquelles trobades que esperes amb il·lusió. També és un petit repte que em fa feliç i, pel mateix preu, suposo que m’alimenta l’ego.

Recordo que la Tina Vallès va escriure un article preciós –un més, vull dir– sobre com s’ho feia ella per trobar els temes. Si no vaig errat, acabava confessant que per molts tombs que hi hagués fet durant la setmana, hi havia voltes que quan s’asseia davant del teclat estaven igual de blancs la ment i el paper, o la pantalla. I sí, és ben bé així, per molt que vagis per la vida amb els ulls ben oberts i no facis precisament vida d’ermità.

Avui és un d’aquests dies. En el fons, el cos em demana escriure sobre l’Albert Royo i com l’estat espanyol i les estructures que el sustenten ni tan sols miren de disfressar el seu acarnissament amb un tel, o un vel, de justícia. Quanta set de venjança i quines ganes de fer escarment públic de qui, amb uns recursos més que limitats, els va passar la mà per la cara només pel fet d’exposar internacionalment quatre coses ben elementals. Però no, no puc fer aquest article de manera prou serena, encara.

També em vindria de gust escriure sobre les desavinences entre els partits independentistes i la seva incapacitat per a formar govern. Ara bé, tinc la sensació que és un article que ja he escrit altres vegades. A més, a hores d’ara sembla que les converses estan trencades, però d’aquí a unes hores, chi lo sa? Costa d’entendre, i de creure, que en la situació actual i amb la repressió que ens cau, siguem capaços de malbaratar l’oportunitat que tenim de construir un govern sòlid que almenys ens permeti resistir, avançar, lluitar, somniar.

El problema és que anem abaratint el somni. L’ambient de decepció col·lectiva que es respira a l’entorn independentista que viu fora dels quadres de partit la pagarem cara, temo. Els processos secessionistes com el nostre són llargs i tenen alts i baixos, ja ho sabem, però en teoria seria feina nostra promoure els períodes alts i escurçar els baixos. O sigui que, aprofitant que diu que Lluís Llach ha anat a fer la migdiada per ser menys conscient del desastre, per acabar l’article faré una cosa que no s’ha de fer mai, que és canviar la lletra d’un himne:

No era això, companys, no era això
pel que vàrem votar amb il·lusió,
pel que varen anar a la presó.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni l’afany de poder o poltrones,
ni el comerç que es fa amb els nostres vots,
vots que són, més enllà d’un partit,
un gran anhel de llibertat.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.