Allò que podem esperar mentre esperem la mort s'hauria de poder triar (fotografia: Sabine van Erp a Pixabay).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Després de la primera onada covidiana, quan la segona ens semblava una boira llunyana i controlable, vam viure la il·lusió que ja podíem parlar de lliçons apreses. Per exemple, sobre la crisi de les residències, ens vam imaginar que ja es podia parlar (seriosament, s’entén) de com encarem el final dels nostres vells –i no ‘dels nostres grans’, com ho sentim a dir a alguns, que en català ens remet a l’acne i al Clearasil. Em centro: respecte d’això, una responsable dels geriàtrics catalans explicava a la ràdio que, a l’hora d’inscriure els padrins, les famílies evitaven d’abordar amb el personal del centre les qüestions referents al seu final, això és, el final d’aquella vida que els deixaven a les mans. Canviarà, la situació, amb la pandèmia?, li diu la primera onada a la segona, i és el que voldríem saber.

No cal arribar a cap extrem per parlar de com de malament portem, en conjunt, la idea d’anar deixant de viure. Com tampoc no calia cap pandèmia per fer-nos explotar a la cara la realitat dels vells que es moren desatesos a casa, o mal atesos en centres on no se’ls respecta l’autonomia, ni la dignitat, ni les últimes voluntats (pel que fa al cas, si teniu prou fetge, llegiu l’informe ‘Poc, tard i malament‘ de Metges sense Fronteres). L’actualitat sobre les residències de gent gran ha posat el focus en el sensacionalisme de l’agonia, que és una classe de por si fa no fa igual per a tothom, i ha passat més de puntetes per l’existència immediatament prèvia, que ja va més a persones: aquesta mena d’epíleg que, estadísticament, cada vegada ocupa més vida de la vida –a la societat en general i dels contribuents en particular.

Torno a la responsable dels geriàtrics per rescatar-ne una altra reflexió, i l’escric de memòria: que, a diferència d’altres latituds, on l’acompanyament fins a la mort es planifica amb naturalitat, aquí hi ha un rebuig gairebé supersticiós –això ja són paraules meues– a encarar aquesta mena de decisions sobre els nostres padrins, com si ajornar-les fins a l’últim moment els hagués d’allargar la vida. O, més plausiblement, com si fent veure que el bitllet a la residència és d’anada i tornada, i no només d’anada, ens hagués de rescabalar del sentiment de culpa. I no, la padrina no tornarà, que ho sap tothom, com tothom sap que si tingués el cap clar segurament ja voldria ser morta, que també és llei de vida atipar-se de viure. Però ui, això no es pot dir, correm-hi tots a tocar ferro. I si tenen la capacitat per a poder-ho dir, tampoc no els ho deixem dir: no ho volem sentir més, això, padrina, que us estimem molt, naltros. I de tant que els estimem, de vegades els abonyeguem.

I que bé que els faria, als padrins, més que parlar-los amb veuetes condescendents, més que tractar-los com criatures, poder acompanyar-los els pensaments del temps de descompte amb psicòlegs atents i especialistes, o aplacar-los els neguits sobre la intimitat i la dignitat personal amb documents vinculants per als cuidadors desconeguts. Però és clar, tot això de la dignitat i la salut mental i els romanços val quartos, i ja ens porta prou dispendi fer-los aguantar la carrosseria un dia més en aquest món absurd. Quina crueltat, per no dir quina putada, oimés quan tots tenim clar que viure per viure no ho voldríem ni per a naltros. Fins que arribarà qui manarà sobre el nostre cos, com naltros manem avui sobre el cos dels vells, i es farà justícia divina: el càstig per ajornar indefinidament el dret sobre la pròpia mort –ja som grandets per a anar amb embuts– ja deu ser això.

Havíem d’haver dit una hora o altra que parlar de residències ja era, d’entrada, parlar d’un privilegi, perquè el preu i les llistes d’espera són més aviat de balneari suís. Tanmateix, sigui per causa o conseqüència de les places escasses (a Catalunya només un 17% són públiques), avui se’ns presenten com el negoci del futur. Ara bé: de quin futur? O més ben dit: del futur de qui? La gent de la meua fornada, per exemple, la famosa generació X, segurament serà la primera que l’espera més anys de vella que de treballadora-cotitzadora. I si no va poder adquirir un habitatge en temps de bonança, poc tindrà per a bescanviar en cures quan no es pugui valdre amb la seua corpenta nonagenària. Ja no cal dir els mil·lennistes, que ni casa tindran per a malvendre, ni podran escurar els fills que no s’hauran pogut permetre. Amb això vull dir que, al costat del drama dels vells del futur, el debat sobre els vells del present hauria de ser abastable, gairebé una oportunitat. Que no calia cap pandèmia per a parlar-ne, ja ho hem dit abans, però ara que sembla que ha calgut, l’hauríem d’aprofitar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.