Com un Cap d’Any d’estiu

Fa hores que ha començat el compte enrere i que m’ha envaït una sensació semblant a la de Cap d’Any. És la sensació de passar-se el dia esperant que arribi aquell precís moment que aconsegueix d’atreure l’atenció de tothom i que, tanmateix, s’esvaeix en qüestió de segons. És aquella sensació, també, de saber que tot allò que facis avui no serà sinó el preludi d’aquest instant irrepetible que, malgrat no canviar res, ho impregna tot d’un aire diferent i que serveix de pretext per a celebrar alguna cosa.

A les sis de la tarda, el centre de Barcelona és pràcticament buit i hi fa una calor infernal. Els pocs vianants que hi passegen es venten, busquen l’ombra o es refugien ràpidament dins les botigues, tal com observo a l’interior d’un taxi que em porta fins al castell de Montjuïc, un dels punts principals per a contemplar l’eclipsi a la ciutat. El taxista té posada Europa FM a tot drap i ha d’abaixar la música per sentir la indicació que li dono. Quan la torna a apujar, em fixo que la cançó diu (en espanyol): “I després d’uns quants tequiles, els núvols se’n van, però el sol no torna.” Més tard, el locutor de la ràdio informa que és “El sol no regresa” de La Quinta Estación, i penso què passaria si avui el sol no tornés i ens quedéssim per sempre més a viure, tot d’una, dins la fosca.

El conductor, que es diu Juan Carlos, em pregunta si vaig a veure l’eclipsi allà. “Sí”, li responc. Ell avui calcula que tindrà molta feina i que treballarà ben bé fins a la matinada, però no li sap pas greu de no veure’l, perquè recorda perfectament un eclipsi solar que va viure el 1991 quan encara vivia a Cali, Colòmbia. Tenia vint-i-set anys i, com que no tenia les ulleres especials que tenim ara per veure’l, va haver de fer-ho a través d’un negatiu d’una fotografia. “Saps què són, els negatius?”, em pregunta mentre em mira pel mirall retrovisor.

Un cop dalt el castell, em trobo ple de turistes refugiant-se del sol i visitant la fortificació. Es fan passar la calor com poden: menjant gelats, bevent aigua i cerveses fredes i arrecerant-se amb barrets i gorres. De fons, se sent un noi tocant la guitarra i cantant. A dos quarts de set, el personal del castell fa fora els visitants, i a poc a poc comencen a arribar els qui han comprat el tiquet especial per a contemplar l’eclipsi a la terrassa del castell, que han equipat amb cinc quadrats de gespa artificial i unes quantes cadires de plàstic. En total, són dues-centes persones que podran contemplar aquest fenomen en aquest lloc privilegiat, però és tan gran que sembla buit, desemparat fins i tot. La gent es concentra en una de les quatre cantonades: si ens imaginem que la terrassa és un quadrat que mira cap a mar, la gent s’apila a la cantonada esquerra de la part inferior, amb la mirada posada a l’oest, on es veu la posta de sol. A mà dreta s’estén immensa la ciutat. A mà esquerra, la mar. I davant, un sol de justícia que a poc a poc es va eclipsant per la lluna.

Cap a tres quarts de vuit, es comencen a sentir els primers crits d’emoció: “Ja es comença a veure! Ja es veu una ratlleta!”, sento que exclamen de lluny. Els més previsors han dut tot l’arsenal necessari per a fer un pícnic. En una mà, el cabàs amb les mantes per a estendre a terra i el menjar que no cal mantenir fred. A l’altra, la nevereta portàtil amb begudes. Uns turistes del Regne Unit han comprat pernil salat envasat al buit que es mengen amb pa i mariden amb vi. El personal del castell va recordant als assistents que, sobretot, es posin les ulleres per mirar el sol: “No volem retines cremades!”, exclamen.

La Laura ha vingut de Viladecans amb la seva parella i el seu fill, en Martí, de set anys. Vénen molt informades i amb moltes ganes de veure l’eclipsi. Van comprar les entrades a final de juliol, després d’anar a un sopar sota les estrelles a l’Observatori Fabra, on el científic Joan Anton Català va explicar-los tot de detalls astronòmics. En Martí, que no pot contenir-se l’emoció, se sap de memòria les indicacions que ha de seguir si no vol prendre mal: “Si vull mirar el sol m’he de posar les ulleres i no me les puc treure en cap moment”, em diu amb un to com si em repetís una lliçó avaluable. Tot i ser un vailet, entén perfectament això que és a punt de viure, i penso què en recordarà, ell, d’aquest moment expectant i màgic. Si en recordarà la calor que feia, l’excitació que sentia, la imatge que va veure, les impressionants vistes de Barcelona, o un record borrós de tot plegat que amb els anys s’adormirà i només li renaixerà d’aquí a uns quants anys, quan, qui sap, en torni a viure un altre.

La Pili, la Sònia i en José Antonio viuen a Barcelona i avui han decidit de quedar-se a la ciutat. Van comprar-se les entrades tan bon punt van sortir, fa cosa de tres setmanes. Seuen en un dels quadrats de gespa artificial i també han portat begudes de casa. Quan parlen desprenen l’emoció i l’adrenalina tan pròpies de les coses que fem per primera vegada a la vida, com contemplar un eclipsi solar total com aquest, encara que ací no se’n vegi la totalitat. Hom podria pensar que a seixanta-pocs d’anys hi ha  poques coses per a fer per primera vegada i, encara menys, coses que puguin despertar aquesta efusivitat, però l’eclipsi d’avui ens ha demostrat que no, que tanmateix encara hi ha coses que ens poden sorprendre. No ho penso tan sols per l’edat, sinó també en general: que una societat acrítica acostumada a l’espectacle i capaç de restar impassible davant les brutalitats més atroces i absolutes del món es pugui emocionar amb un eclipsi és, potser, el fet més extraordinari d’avui.

Entre els assistents, tant turistes com gent del país, també hi ha algun afeccionat a la fotografia que se les ha empescades per a protegir el telèfon mòbil i la càmera i immortalitzar degudament aquest moment. És el cas d’en Felipe, un francès que fa un any que viu a Barcelona, i que s’ha comprat un filtre especial per a posar a la càmera del mòbil. Durant el vespre em va ensenyant les fotos que fa. “Mira, mira!”, em diu mentre fa lliscar el dit pel telèfon. Les fotografies són d’un color taronja molt intens. En un dels moments en què se m’apropa, em deixa anar un consell: “No vulguis mirar el sol i prou, fixa’t també en la manera com canvia la llum.” Té raó: en qüestió de minuts, passem del blau violeta al carabassa, del carabassa al vermell, i del vermell al blau turquí, que indica que hem arribat al moment culminant: el sol queda pràcticament tapat per la lluna i la gent comença a cridar i a aplaudir, satisfets d’aquest espectacle natural. “És la fi del món!”, crida un noi, en anglès. Quan em trec les ulleres, contemplo altra vegada la degradació dels colors, aquesta vegada fent el procés a la inversa: del blau turquí al vermell, del vermell al carabassa, i del carabassa novament al blau violeta.

Les gavines tornen a alçar-se i a sobrevolar-nos, però molt silenciosament. Fan voltes en cercle una vegada i una altra sense canviar de trajectòria. És com si no cerquessin res en concret, com si tan sols volguessin gaudir de la sort que tenen de poder volar i contemplar tota això de l’aire estant, sols superades pels avions que de tant en tant esquincen el cel.

A poc a poc, la gent va desfilant cap a casa. Avui no menjarem raïm ni brindarem amb cava. Potser tampoc no soparem en una gran taula parada amb tovallons estampats amb estrelletes daurades. A fora fa una calor infernal i fa setmanes que hem substituït els abrics i els jerseis de llana per bermudes i sandàlies. I, tanmateix, el Cap d’Any i l’eclipsi solar no són tan diferents: avui també hem triat amb qui passar la nit. Amb qui viure aquest moment. Amb qui volem ser durant el compte enrere.