Segurament molts de vosaltres deveu seguir, gràcies a la plataforma Netflix, la sèrie de televisió Narcos, que reconstrueix amb bastant fidelitat l’ascens i caiguda del càrtel de Medellín i la seva substitució pel càrtel de Cali una vegada mort Pablo Escobar el 1993. (Per cert, el germà d’Escobar, Roberto de Jesús, ha demanat 1.000 milions de dòlars per drets d’imatge del seu germà.) A la sèrie es pot veure a la perfecció el joc de narcotraficants i forces de seguretat per a aconseguir cadascú d’ells el seu objectiu: els primers, introduir la màxima quantitat de cocaïna al mercat –especialment el nord-americà– i els segons, intentar detenir els responsables del càrtel i, a la vegada, comissar la quantitat de droga més gran possible per estrangular financerament els traficants.

Les actuacions de la Guàrdia Civil a Catalunya no difereixen gaire de les que hem pogut veure a les pantalles amb la sèrie de moda. No sabem si és que desconeixen una altra manera de fer, però aquest cos armat de caire militar podria haver fet les coses d’una altra manera. De fet, a tots els detinguts aquests darrers dies a Catalunya se’ls hauria pogut enviar una notificació judicial i segurament la majoria hauria comparegut. Només en cas de no fer-ho s’hauria d’haver enviat els agents.

Però si ens fixem una mica en els escorcolls –alerta, molts sense ordre judicial i per tant amb la possibilitat que tot el material segrestat no pugui ser emprat com a prova en un judici perquè l’apropiació no s’ha fet amb les garanties judicials que n’avalen la no manipulació– veurem que la manera de procedir dels agents està marcada per altres pràctiques derivades directament de la lluita antiterrorista i contra el tràfic de substàncies estupefaents.

Objectiu número 1: les urnes i les butlletes

L’assalt a la Conselleria d’Economia principalment i a altres dependències del govern no és més que una segona fase de l’ofensiva de l’estat espanyol a Catalunya contra el referèndum. El primer objectiu, aquest ja no de tipus judicial sinó ordenat directament des del Ministerio a les forces de seguretat que en depenen directament i també a Mossos d’Esquadra i policia local, és trobar com sigui les urnes i les butlletes que permetin la votació de l’1 d’octubre. La lògica és senzilla: sense aquests elements no pot haver-hi votació.

A partir d’aquí i fins a trobar les butlletes interceptades a la nau industrial de Pau Furriol a Bigues i Riells, el dispositiu va ser exactament el mateix que s’hauria fet servir en una operació antidroga o contra el terrorisme: en primer lloc una batuda pels llocs habituals sospitosos on es pot amagar aquesta mercaderia. A això varen respondre els escorcolls a diferents impremtes i a la seu del setmanari El Vallenc. Normalment aquesta acció serveix –en el cas de les operacions antidroga– perquè els narcotraficants es confiïn. Hi ha una pèrdua relativament petita del material, però el gruix queda ben salvat. En el cas de les butlletes, les urnes i els cartells, es va buscar primer en locals i empreses que ja han fet material d’aquesta mena per a partits polítics i entitats, però el resultat no va ser l’esperat.

I com s’arriba a Bigues i Riells? Doncs no ho sabrem mai, però en el cas de les grans operacions antidroga sempre s’actua de dues maneres: o bé hi ha un confident o bé hi ha un infiltrat. I en el cas de les butlletes? Bé podria ser que algú ben informat hagués passat la informació (deixarem de banda si ho va fer per patriotisme espanyol o si hi havia alguna altra mena de recompensa pel mig) o bé la Guàrdia Civil havia aconseguit infiltrar algú del seu equip en aquestes empreses, un fet que no s’ha de descartar perquè hi ha milenars d’agents de paisà a Catalunya, tant de la Benemèrita com dels serveis d’intel·ligència, desplegats pel territori tant per al control antigihadista com per al control de l’independentisme.

La tercera opció és molt improbable. Però Joan March, el gran contrabandista illenc fundador d’un imperi financer, sovint filtrava als carrabiners per on entraria una quantitat de tabac important. Llavors distreia la seva atenció i per la part oposada de l’illa feia desembarcar un carregament deu vegades major (i a la vegada, amb el primer carregament feia desaparèixer també algun dels seus homes que tenia massa aspiracions). Res fa pensar que aquesta hagi estat l’estratègia del govern, però mai se sap.

Els membres de la banda della Magliana

Per què és tan important comissar la droga en una operació d’aquesta mena? Doncs per dos fets cabdals. El primer, per tenir una prova sòlida contra els traficants: com més quantitat és interceptada, més altes són les condemnes. El segon és perquè l’estrangulament financer de la banda obliga els membres que no han estat detinguts a prendre més riscos i fer moviments en fals. Així va caure, per exemple, la famosa banda della Magliana italiana, operativa a Roma des dels anys setanta fins a principi dels noranta i que ha inspirat també una fantàstica sèrie de televisió a Itàlia. Per tant, tenir les urnes i les butlletes obliga el govern a fer moviments i això és el que s’ha intentat amb les operacions contra tots els alts càrrecs ‘tècnics’ implicats en el referèndum.

Segon objectiu: l’economia

El segon objectiu que ha tingut la Guàrdia Civil ha estat aconseguir les proves per a demostrar que s’han gastat diners públics en l’organització del referèndum. Aquest material ha de servir els jutges per a intentar encolomar el màxim de delictes possibles als responsables directes d’aquestes actuacions i sobretot intentar que entre aquests hi hagi el delicte de sedició, cosa que comporta una possible pena de presó més alta per a qui el comet. L’objectiu d’aquesta missió és estrangular encara més l’economia malmesa amb el segrest de butlletes i urnes i a més a més infondre el màxim de por en els ciutadans.

La CUP va poder impedir l’entrada de la policia a la seva seu

Ara bé, l’entrada en els edificis en molts casos sense ordre d’escorcoll, fortament armats, amb passamuntanyes, i les detencions brutals i sense garanties democràtiques, així com l’intent d’entrar a la seu de la CUP, en aquest cas en una maniobra de la policia espanyola, es giren totalment en contra. Fins ara la Guàrdia Civil complia ordres i feia escorcolls, però els fets de dimecres i la seva entrada a la brava amb poques garanties judicials els col·loca a ulls internacionals –a Catalunya ja se’ls veia així– com a simplement forces repressores. I és que l’entrada és pròpia també de les operacions contra el tràfic de drogues o contra el terrorisme: fortament armats, encaputxats en alguns casos, sense identificació. Res a veure amb una operació purament econòmica. Recordem-ho, per ells, els organitzadors del referèndum ataquen la unitat d’Espanya i la constitució i, com a cos militar, tenen el mandat constitucional de defensar-la. Potser això justifica per ells l’entrada brutal a les institucions del govern. És clar que la resposta massiva i pacífica de la gent no és la que esperaven i amb la seva actuació aconsegueixen una internacionalització del conflicte gràcies a aquestes imatges. D’altra banda, en paral·lel hi ha el blocatge econòmic, però això ja són figues d’un altre paner.

El nom de les operacions

Un altre fet molt divertit d’observar és el nom de l’operació. L’han batejada com a Anubis, déu egipci de la mort. Segons hem consultat a diferents fonts de la policia espanyola, dels Mossos d’Esquadra i de la judicatura, el nom de les operacions sempre els escull el cap de l’operatiu –de vegades en consens amb els seus homes– i excepcionalment la fiscalia. El nom de l’operació ha de servir perquè els agents se sentin còmodes, ha de ser fàcil d’identificar al mig de les múltiples causes que s’investiguen, i en cap cas no pot contenir ni el nom ni el cognom de les persones investigades. La tradició de posar nom a les operacions ve, com no podia ser d’altra manera, de la terminologia militar, que batejava amb noms clau objectius estratègics i actuacions militars concretes per a evitar que la informació caigués en mans enemigues. Des de llavors algú ha agafat el gust als clàssics de diferents tradicions i són molt habituals els batejos semblants en els operatius contra el tràfic de drogues i el terrorisme.

Una representació d’Anubis

El cas, però, és que amb la denominació d’Anubis no han estat gaire encertats. El motiu és que aquesta divinitat és representada sempre amb el cap d’un xacal. I és que de la denominació d’Anubis a la identificació amb el xacal hi ha només una passa. I és clar, el xacal no queda gaire ben parat en això del regne animal perquè entre altres coses se’l considera covard, que ataca en grup perquè no s’atreveix a fer-ho en solitari i sovint s’alimenta de carronya i de deixalles. Vés a saber si el comandament que va posar nom a l’operació sabia més d’egiptologia que de zoologia. Potser és per això que vénen els reforços. Ara bé, si Pablo Escobar fos viu, segur que li faria molta gràcia la decoració dels vaixells on hauran de dormir els agents, potser se’ls enganxa una mica d’humor i deixen d’entrar com si els demòcrates fossin narcotraficants.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]