22.07.2026 - 21:40
Diumenge Espanya va guanyar la final del Mundial de futbol contra l’Argentina amb un gol de Ferran Torres a la pròrroga. I dimarts un argentí que viu fa anys ací, el senyor Edu Forte, va publicar a LinkedIn un text que hauria de circular molt més que no circularà, segurament. Es titula (traduesc) “Ara entenc els catalans: ser argentí a Espanya“. És, sense proposar-s’ho, una de les definicions més exactes i viscudes del nacionalisme espanyol que he llegit aquests últims anys. No l’ha escrita un politòleg ni un historiador. L’ha escrita un home, un emprenedor, que simplement ha perdut un partit de futbol i que, en les quaranta-vuit hores següents, ha vist com se li esquerdava una construcció mental sencera.
Comence per allò que té de mèrit tècnic, perquè n’hi ha i molt. Forte no fa cap queixa. Fa un diagnòstic. Parla de “la maquinària de l’orgull centralista” i, en tres paraules, situa el problema on és: no pas en la geografia sinó en la jerarquia. El centre no és un lloc, és una posició sobre els altres. Descriu després allò que ell viu com a argentí i que s’acosta notablement a allò que nosaltres vivim de fa tres segles: una exigència elegant però ferotge d’assimilar-te sense fer soroll. Elegant i ferotge alhora. Qui haja negociat mai amb un poder espanyol sap que eixos dos adjectius no es contradiuen gens.
Però Forte va més lluny. S’adona de manera lúcida que la tolerància que li ofereixen és condicional i tarifada. Els espanyols li accepten l’accent, el tango i les empanades. Li accepten, en definitiva, el folclore. Però no li accepten que reclame res, que dispute el centre de l’escenari, que gose guanyar-los.
La frase que ho resumeix tot és aquesta: una societat que consumeix amb avidesa el teu talent, però a la qual incomoda profundament la teua dignitat. Que algú m’explique què hem dit nosaltres de fa dècades, sinó exactament això. Ells volen apropiar-se la Sagrada Família, el Barça i els seus jugadors, els cuiners i la paella, el sol i les platges, les empreses exportadores, l’estalvi i els imposts, tot allò que els agrada. Però els sobra i els molesta la nostra dignitat. Que siguem allò que som. Aquesta és l’única cosa nostra que no saben com consumir.
Val la pena d’aturar-se en el cas de Lamine Yamal, perquè Forte l’encerta d’una manera que fa mal i que segurament tan sols algú arribat de fora pot explicar amb aquesta franquesa. Yamal és un xic d’ascendència marroquina criat en un barri popular de Mataró, i el relat oficial l’ha convertit en heroi nacional a una velocitat més que notable. Però, sobre això, Forte fa una sola pregunta, simple i demolidora: i si no tingués eixe driblatge futbolístic? Si Yamal fos un xicot qualsevol caminant de nit pel metro, els mateixos que avui l’aclamen –i això ho sabem tots– el mirarien amb sospita, amb aprensió, amb por i tot. La integració, per tant, ací, no és cap dret: en tot cas és un premi que reclama pagar amb un talent extraordinari. Difícil d’explicar-ho millor.
Hi ha qui opinarà que tot això –aquest text– respon tan sols, en definitiva, a la incomoditat de la derrota. És possible, i Forte mateix s’hi anticipa amb una honestedat que l’honora: dóna les gràcies a la gent que l’ha acollit sense dobles fons i recorda que ell és ací per elecció i no pas fugint de la fam o de les bombes, cosa que li estalvia la victimització barata. Però el futbol no invalida el text: el fa possible. Perquè l’esport és –si em permeteu la metàfora– un aparell de raigs X per al nacionalisme espanyol. Noranta minuts i una eliminatòria basten per a veure-hi clar l’esquelet terrorífic que la resta de l’any volen fer-nos veure que no existeix.
I ara la part que més m’interessa, que és la reacció. Forte podia haver fet el camí curt: humiliació, rancúnia, reclusió amb els seus. És el camí que fa molta gent. Però ell fa exactament el camí contrari. Quan sent el pes damunt l’esquena, gira el cap i mira qui més, al seu voltant, el suporta. I ens troba a nosaltres, els catalans. I troba els bascs, que ningú no li havia demanat que trobàs. D’ací naix la frase sobre el respecte que li desperta la tossuderia amb què defensem la llengua i la memòria.
Això diu molt d’ell. Però també diu molt de nosaltres, i no tot és afalagador. Diu, primer, que no ens hem sabut explicar a l’Amèrica Llatina. Que la versió espanyola d’allò que som viatja tota sola, en castellà, per televisió, als diaris, a les tertúlies. I la nostra no viatja. Forte va arribar ací, com tanta i tanta gent, amb la història oficial pre-instal·lada i mirant-nos –ho diu ell– amb distància teòrica. Però alerta perquè també diu de manera implícita –és la segona cosa, i més important– que allò que no hem aconseguit nosaltres amb dècades d’arguments, de papers i de conferències, ho ha aconseguit Espanya amb un sol vespre de menyspreu. És a dir, que el nacionalisme espanyol no cal explicar-lo: n’hi ha prou que et toque de prop. I això és una lliçó enorme que hauríem de saber escoltar.
El text de Forte, això és cert, no ens diu res que no sabéssem. Però ens diu una cosa millor i molt important: que no cal ser català per a saber com ens sentim els catalans. Ell acaba dient que perdre, els argentins ja saben perdre, que d’això en tenen escola, i que l’única cosa que no han après mai és a acotar el cap. Bé, doncs tinc la sensació, llegint-lo, que és això exactament que hem intentat de dir nosaltres –sense tanta gràcia a l’hora d’escriure-ho i molts més folis, potser massa.
Gràcies, doncs, senyor Forte.
