Com intenten d’organitzar-se els nostàlgics de CiU?

  • El nou autonomisme ha generat molts grups petits que no tenen prou força per a anar tots sols, però discrepen massa per a ajuntar-se

VilaWeb
Ot Bou Costa
03.03.2020 - 21:50

La coalició que formaven Convergència Democràtica i Unió Democràtica és, sens dubte, el cadàver polític de més gruix que ha deixat el procés d’ençà que el 2012 el president de la Generalitat, Artur Mas, dirigent màxim del partit, va decidir de fer-lo virar cap a l’independentisme. Durant tres anys de titubeigs, ell i Duran i Lleida van mantenir els equilibris: Unió, que sempre havia defensat una mena d’autonomisme molt distant amb la independència, va donar suport a l’organització de la consulta del 9 de novembre, però la ineficàcia d’aquella votació com a resposta a les pressions del carrer va forçar Mas a convocar unes eleccions ‘plebiscitàries’. I aquí van venir els maldecaps. A mesura que es va esmolar i aclarir la nova cara independentista en els postulats de Convergència, es va anar fent visible l’acostament a Esquerra com a soci. I, amb l’horitzó d’una llista unitària, Unió es va migpartir.

La crisi interna es va dirimir amb un referèndum entre els qui volien continuar subscrits al full de ruta oficial, en sintonia amb Convergència, i els qui volien reconvertir el procés en unes negociacions, tot onejant conceptes com ara la reforma constitucional i el confederalisme. El sector més independentista era capitanejat per Toni Castellà i els ex-presidents del parlament Joan Rigol i Núria de Gispert, que van perdre la votació per un 1%, van abandonar el partit i van fundar Demòcrates, la petita formació que el 2017 va anar a les llistes republicanes, va aconseguir dos diputats i ara festeja Primàries i Puigdemont alhora, tot provant de fer-se un nom amb l’estendard de la unilateralitat i la confrontació. La cara visible del sector reformista, Ramon Espadaler, va provar de reactivar Unió tota sola a les eleccions del 2015, però no va entrar al parlament i el partit es va dissoldre per fallida econòmica.

L’ex-conseller d’Interior va fundar aleshores Units per Avançar, que es defineix com un partit ‘de centre catalanista’, i que Miquel Iceta va pescar per a les llistes del PSC a les últimes eleccions. La jugada no li va sortir del tot malament, a Espadaler. Ell ha acabat de diputat i el seu número dos, Albert Batlle, té un paper extraordinàriament influent a l’Ajuntament de Barcelona, on els socialistes han pactat amb Colau, perquè hi gestiona l’àrea de seguretat. Però ells no són pas els únics que enyoren el paper que feia Unió, com de brúixola de la moderació. Ni tan sols els únics que mitifiquen els temps en què Jordi Pujol era ‘l’espanyol de l’any’ pel seu catalanisme contingut, pragmàtic i pactista. Mentre Unió trontollava, hi havia veus a Convergència que no tan sols creien que el partit perdia, a poc a poc, la seva essència en l’eix nacional, sinó que havia aigualit les posicions més dretanes.

Per a omplir un espai que Convergència, per culpa del procés, va deixar suposadament orfe, un grup d’ex-convergents, encapçalats per l’històric ex-diputat i ex-conseller Antoni Fernández Teixidó, va fundar Lliures. Teixidó pertanyia a Llibergència, una família minoritària dins de CiU, la dels liberals, que provava de ser el contrapès dels socialdemòcrates del partit i de les tesis més conservadores lligades a Unió. Lliures va néixer a mitjan juny del 2017 amb la voluntat de contribuir a ‘configurar una alternativa catalanista a la independència’, i amb Teixidó i l’ex-diputat d’Unió Roger Montañola com a noms més coneguts. Alguns altres, com l’ex-membre del PP Montserrat Nebrera i el notari Juan José López Burniol, també hi van arribar a treure el nas, fent discursos en alguns actes. Però la formació no se’n va sortir gaire. Van descartar de presentar-se a les eleccions posteriors al 155, i el 2018 van proposar a PSC i Units per Avançar de formar un ‘front catalanista’. Però els van donar carabassa. Finalment, van ajuntar-se amb Manuel Valls en el seu intent frustratde conquerir la batllia de Barcelona, però la quota que hi van obtenir va ser tan insignificant que Teixidó va haver de dimitir de la direcció. Muntañola ja no en formava part, i Lliures sembla, ara, una criatura oblidada.

L’ex-conseller de Justícia Germà Gordó, que va abandonar Junts pel Sí després de la seva imputació pel cas 3%, és l’altre ex-convergent que ho ha intentat amb un partit nou, aquest amb una voluntat encara més clara d’emular l’antic. Es diu Convergents. També hi ha Teresa Pitarch, ex-presidenta de l’Institut Català de les Dones, i l’advocada Sílvia Requena, que va perdre unes primàries contra Francesc Homs quan encara era a Convergència. El cas sembla força diferent: el partit es reconeix com a ‘sobiranista’ i partidari del dret d’autodeterminació de Catalunya. Però a les últimes eleccions espanyoles es van presentar tot proposant un concert econòmic i una nova reforma de l’estatut d’autonomia. Convergents no ha aconseguit de fer-se una marca ni de canalitzar cap influència a escala nacional, però té una vintena de regidors en diversos ajuntaments del Principat.

El tercer grup d’antics dirigents de Convergència és el dels qui van aguantar més dins el partit, fins i tot amb càrrecs a la directiva del PDECat, com ara Marta Pascal i Carles Campuzano, que s’han sentit apartats de l’espai pel pes que hi ha anat prenent Puigdemont. ‘A dins del partit hi ha molta gent que té por de discrepar [del president]’, va dir l’ex-senadora. El seu grup es van presentar amb unes jornades anomenades ‘El país de demà’, fetes al monestir de Poblet, on reflexionaven sobre la manera de reorganitzar el ‘catalanisme moderat’ amb alguns altres polítics que han desaparegut de la primera fila, com l’ex-conseller Lluís Recoder, qui un dia havia sonat com a possible substitut de Mas al capdavant de la federació CiU. Espadaler va explicar que hi havia ‘proximitat’ amb l’entorn de Poblet i que hi parlarien per a explorar opcions electorals. Aquest dissabte, els participants de Poblet es reuniran per rumiar si es constitueixen en un partit polític o en una llista electoral, amb l’ombra d’Artur Mas, que ja no està inhabilitat.

Els qui han vingut de l’unionisme

N’hi ha que han fet el viatge contrari. L’ex-primer-ministre francès, Manuel Valls, va venir de França per presentar una alternativa unionista a Ada Colau i Ernest Maragall. Ho va fer amb la fórmula Barcelona pel Canvi i amb els drets electorals de Ciutadans, que després de les eleccions va trencar la coalició perquè Valls va fer batllessa Colau. Valls ha insinuat aquests últims dies que pensa a tornar a la política francesa després del fracàs a la catalana. La seva número dos, la regidora Eva Parera, que havia estat també senadora per CiU, va impulsar la creació d’un nou partit, la Lliga Democràtica, ara encapçalada per la politòloga Àstrid Barrio i l’ex-president de Societat Civil Catalana, Josep Ramon Bosch. La Lliga va ensumar la desfeta de Ciutadans i prova d’erigir-se en un espai centrista, ‘de senyors i senyores de Barcelona’, diu Barrio, en contraposició a les formacions ‘de comarques’ que segons ella han tingut pes fins ara a la política catalana.

S’havia especulat molt que Valls i Parera desembarcarien a l’espai després de la ruptura amb Inés Arrimadas, però a final de l’any passat hi van renunciar. Consideren que la Lliga és una ‘mera refundació de Convergència’, lluny de l’espai nítidament unionista que volien propulsar d’entrada; que s’havia acostat massa a tesis independentistes, per les converses que havia tingut amb Gordó i Convergents; i que l’aspiració de Bosch i Barrio havia passat a ser tan sols de facilitar un govern entre Esquerra Republicana i el PSC.

Evidentment, trobar una arquitectura conjunta per a tots aquests espais és tasca complicadíssima. És ben clar què troben a faltar, però hi ha nombroses discrepàncies, i profundes, a l’hora de construir ponts. Units per Avançar hi pot tenir més a perdre que no pas a guanyar si abandona la coalició amb el PSC. Tampoc no sembla que Poblet ni la Lliga tinguin prou força per a continuar bo i sols, ni es veuen prou sòlids els punts en comú per a presentar-se conjuntament a unes eleccions. Una de les possibilitats és que Miquel Iceta ampliï la incorporació del catalanisme moderat a les llistes socialistes, però no és gaire probable que els sectors catalanistes més acostats a l’independentisme s’hi avinguin. De moment, l’espai és com més va més esbocinat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any