Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Estic segur que hi ha molta gent que, quan d’aquí a poques hores la llibreria Ona obri les portes al públic en la nova seu del carrer de Pau Claris, recordarà l’Ona històrica, la del número 654 de la Gran Via, tan a prop de l’actual que no cal ni canviar de vorera per recórrer els cent metres que separen els dos indrets.

Una vista de la nova llibreria Ona

Recordaran aquell local no gaire ample i molt profund amb prestatgeries a totes les parets i unes quantes taules per entremig carregades de llibres, discos i publicacions diverses -moltes introbables en altres llocs- totes en català. I també aquella sala no gaire gran del soterrani -un espai que avui dispararia les alarmes de tots els serveis de bombers i de seguretat- on es varen presentar al públic centenars de llibres i d’iniciatives culturals en unes èpoques en què tot era fosc i molt més difícil i arriscat que no pas ara.

Recordaran també l’espai dedicat a la literatura infantil i juvenil en un entresolat al qual s’accedia pujant unes escales i que era, ho confesso, la part de la botiga que jo freqüentava menys.

I se’ns faran ben presents les figures de Pep Espar i Jordi Úbeda -avui sortosament encara entre nosaltres- i la del ja desaparegut Ermengol Passola, que varen formar el tercet de caps visibles que l’any 1962 van tirar endavant aquella iniciativa valenta i carregada d’il·lusió.

Una persona que relliga tota una història

Seran molts, dic, els que evocaran aquelles quatre parets entranyables i que en la pantalla de la seva memòria projectaran records i vivències personals. Jo també, és clar. Però en aquestes hores prèvies a la inauguració de la nova Ona m’agrada més pensar en una figura que ha relligat des de la primera línia aquell passat i el present. Em refereixo a la Montserrat Úbeda, la filla d’un dels pioners i que, joveníssima, cap al final de la dècada dels vuitanta ja feinejava en el magatzem o atenia als clients que acudíem al local de la Gran Via a buscar pastura per l’esperit. Aquella noia amb els anys es va convertir en el referent imprescindible d’Ona i va viure, mel i fel, molt de prop el dolorós moment de tancar portes el setembre de 2010. Dos anys més i la llibreria hauria arribat al mig segle d’existència.

Vaig perdre la pista de la Montserrat fins que un dia de setembre de 2013 -ho recordo molt bé perquè va ser durant la Setmana del Llibre en Català, al pla de la Catedral- ens vàrem trobar i li va faltar temps per anunciar-me que poques setmanes després obria una nova Ona de dimensions molt més petites al carrer Gran de Gràcia, ‘pujant a mà esquerra i a tocar de Lesseps’, recordo que em va dir.

No cal dir que m’hi vaig fer client -i no només per proximitat de barri- i que rara era la setmana en què, bé per recollir algun llibre o senzillament per saludar la concurrència, no entrava en aquell local certament menut pel que fa a les dimensions físiques però gran, molt gran pel que fa a les ganes de fer feina que hi va posar des del primer dia la Montserrat i les persones que la varen ajudar.

Un far de cultura i de dignitat

No m’allargaré per aquesta banda perquè no cal: Ona Llibres ha esdevingut un far de cultura i de dignitat que ha honorat no només al barri de Gràcia sinó que ha projectat el seu exemple bastant més enllà. Unes virtuts que, m’apresso a dir-ho, afortunadament comparteix amb unes quantes llibreries més de casa nostra.

La lluita de la Montserrat Úbeda a favor dels presos polítics -plasmada en un munt de tallers organitzats a la botiga per escriure’ls cartes- i la voluntat de convertir aquells pocs metres quadrats del carrer Gran de Gràcia en un espai -hi torno- de cultura i de decència nacional l’han feta mereixedora d’uns quants reconeixements entre els quals destaco la Creu de Sant Jordi. Una Creu que, en aquest cas sí, és del tot merescuda i justificada.

(Nota important: la llibreria Ona de Gràcia continuarà funcionant al cent per cent i mantenint l’esperit combatiu que fins avui l’ha caracteritzat).

Crec que vaig ser de les primeres persones que van saber la proposta que va fer Tatxo Benet: recuperar, amb molta més ambició i metres quadrats, l’esperit que tota la vida ha representat Ona i posar-la a ella al capdavant del projecte.

Val a dir que no han estat uns temps fàcils, aquests darrers anys. I no parlo, només, del país. Parlo també de la situació personal de la Montserrat Úbeda, amb alguns problemes seriosos de salut que en una persona d’una altra fusta haurien justificat una retirada de la primera línia en cerca de zones de més confort.

Desbordada i emocionada

Em vaig acostant al dia d’avui. Els primers dies de març els amics de VilaWeb em van demanar que fes una visita al nou espai -aleshores encara en obres i amb data d’inauguració prevista pel 15 d’abril- i que expliqués en un article què hi veia i què s’hi coïa entre aquelles quatre parets. El confinament i tot el que ha comportat -especialment en aquells que, diuen, som població d’alt risc- ha fet impossible del tot complir amb l’encàrrec. Això no ha tret que la Montserrat ens anés tenint al dia a uns quants per correu electrònic, Whatsapp i xarxes socials del llarg pelegrinatge cap a la nova inauguració i de com a poc a poc anava muntant el seu equip de suport. Gent competent dels serveis de la qual no trigarem gens a gaudir.

“Com estàs, Montserrat?” “Desbordada” ha estat un diàleg que en les darreres setmanes s’ha repetit unes quantes vegades entre el mòbil d’ella i el meu. Més cap aquí, quan la responsable de comunicació de la llibreria ha començat a enviar informació del que s’estava preparant a Ona Llibres i, sobretot, quan fa un parell de dies va enviar una nota de premsa amb els detalls, summament llaminers, de la posada en marxa el dilluns 25 de maig a les 10 del matí, el diàleg ha canviat una mica: “Com estàs, Montserrat?” “Espantada”… i quinze segons després una segona resposta “i emocionada”. Una emoció en la qual em consta que s’hi combina la solemnitat del moment però també una part de record per tots els absents. Els que haurien volgut ser aquí i que ja no hi són. “Recordo tota la gent que ja no hi és”, em diu. I jo li responc enviant-li un text que vaig escriure fa molts anys en el que, bàsicament, venia a dir que, si ens ho proposem, els que no hi són, hi són.

Acabo ja. No sé si serà el lema oficial de la llibreria o és una contingència dels primers dies, però m’ha cridat molt l’atenció la frase que encapçala la nota de premsa de presentació: “Ona. Una llengua. Mil lectures”. Em sembla un eslògan precís i eloqüent. Una llengua, mil lectures… i entremig un llegat de servei a la cultura i un pont que relliga el país de 1962 i el d’ara. Diu que està emocionada, la Montserrat. Pot estar-ho, sens dubte. I ben orgullosa.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.