Un moment de l'espectacle de Pep Tosar dedicat a Pessoa.

Les relacions especials entre la cultura catalana i la portuguesa es mouen a batzegades en el temps. Un estudi important publicat per Lleonard Muntaner definia tots dos territoris com a germans allunyats. Era una metàfora molt encertada. Però aquest 2021 les relacions han trobat un punt de proximitat important que ha culminat amb una obra major, l’antologia Resistir ao tempo, que han preparat Àlex Tarradellas, Rita Custódio i Sion Serra per a la prestigiosa editorial portuguesa Assirio & Alvim –la de Fernando Pessoa, per exemple–, en la qual s’han publicat vuitanta-set poetes catalans de tots els temps en versió bilingüe. Una obra monumental de més de sis-centes pàgines imprescindible perquè el públic portuguès descobreixi la potència de la poesia nostrada.

El tàndem format per Tarradellas i Custódio fa molts anys que es dedica a la traducció del català al portuguès –combinades amb més llengües i encàrrecs com ara la redacció de guies turístiques. “Un dels principals obstacles que ens hem trobat és que la majoria d’editors no llegeixen directament del català i és molt difícil de convèncer-los si els autors no han estat traduïts prèviament al castellà. Tot i ser dues tradicions líriques amb molts paral·lelismes, el coneixement de la poesia catalana a Portugal és, en general, força escàs”, explica Tarradellas.

De Llull als nascuts els seixanta

D’antologies de poesia se n’havien fet algunes, el 1972, el 1974 i el 1994. Però, segons que diu Tarradellas, en aquesta no es comprèn un període poètic determinat: “Vam pensar que seria més interessant de fer una antologia que oferís una visió panoràmica. Comencem amb Ramon Llull i acabem amb els poetes nascuts la dècada de 1960. Feia molts anys que vèiem necessari de fer una nova antologia de poesia catalana per revifar l’interès dels lectors portuguesos. Quan s’hi va afegir en Sion Serra Lopes, que havia coeditat la primera antologia d’estudis de cultura catalana a Portugal, el projecte va agafar una altra dimensió. El llibre va començar a prendre forma fa uns cinc anys. Ha estat un procés llarg i crec que el resultat final ha estat molt positiu. Assírio & Alvim, un dels segells més prestigiosos, ha fet una edició molt atractiva.”

Tarradellas també explica que una de les seves prioritats va ser de fer un llibre de poesia per als lectors de poesia i, per aquest motiu, van decidir de no escriure biografies de tots els poetes inclosos i, en canvi, incloure-hi més poemes: “Tots els autors són referits i contextualitzats a la introducció. Per a fer la tria, hem intentat tenir en compte la diversitat i la riquesa lingüística del català. Sobre el criteri de traducció, vam donar molta importància al fet que els poemes poguessin ser llegits en veu alta en portuguès, i fins i tot, musicats. Molts dels poemes que hem inclòs tenen versions musicals perquè considerem que, per als lectors portuguesos, pot ser un bon al·licient escoltar Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor i molts més cantant els poemes que podran llegir a Resistir ao Tempo. A més, hem inclòs poemes relacionats amb Portugal d’autors com Joan Margarit, Ponç Pons, Francesc Vallverdú i Gabriel de la S.T. Sampol, més amb la intenció de fer una picada d’ullet als lectors portuguesos que no pas amb la de fer un seguiment exhaustiu dels poemes catalans d’aquesta temàtica. També hem volgut reivindicar dones poetes com ara Felícia Fuster, Quima Jaume i Maria Beneyto, que considerem que haurien de tenir més ressò, i un sonet de Mercè Rodoreda, que té una poesia poc extensa però d’una gran qualitat”, afegeix.

Fins ara, l’antologia ha tingut una molt bona acollida i ha ocupat l’aparador de llibreries tan prestigioses com la mítica Bertrand Livros, però també l’han recomanada grans cadenes i llibreries independents. Per als antòlegs, aquest és un punt de partida que hauria de promoure un interès per la poesia catalana al país.

Redescobrir Pessoa amb Pep Tosar

A qui no li fan falta gaires cartes de presentació és a Fernando Pessoa, el més conegut dels poetes portuguesos, el més universal i inclassificable. Però escatir els misteris de l’home i de la seva poesia no és tasca fàcil. Creador d’heterònims i semiheterònims –els més coneguts són Alberto Caeiro, Ricardo Reis i Álvaro de Campos, en poesia, i Bernardo Soares per al Llibre del desassossec– i d’una obra vasta que encara continua sorprenent a mesura que s’analitzen i es classifiquen els papers del bagul on va deixar la seva producció, Pessoa també és un misteri. Per mirar de clarificar-lo o d’aprofundir-hi, Pep Tosar ha posat en escena El fingidor, una obra que es va estrenar al festival Grec i que el 29 de juliol passat va omplir a vessar el teatre Principal de Palma en un dels actes culturals més importants de l’estiu mallorquí.

Tosar ha tornat a crear un dels seus espectacles brillants dedicats a figures d’escriptors, i en aquest cas ha anat una passa més enllà incorporant el circ a les projeccions videogràfiques i a la música en directe habituals. Així, les opinions dels experts en l’obra de Pessoa es combinen amb texts dels autors, cartes, fragments i música per a crear un espectacle de gran volada que potser no aclareix cap misteri, perquè no n’era la intenció, però sí que et fa Pessoa molt més pròxim, a frec de pell.

El mes de maig, l’editorial Columna va publicar el darrer llibre del productor musical, compositor i pianista Jordi Campoy, La cantant de fados, una novel·la ambientada a Lisboa. Campoy s’afegeix a una llarga tradició d’escriptors en llengua catalana atrets per Portugal que tenen el primer gran precedent en la figura d’Ignasi Ribera i Rovira (1880-1942), que, a principi del segle XX, va llegar obres com Del país dels tarongers i Portugal literari. Autors com Josep Pla, Gaziel, Fèlix Cucurull, Manuel de Seabra, Jaume Benavente, Gabriel de la S.T. Sampol, Ponç Pons, Eloi Vila, Rafael Vallbona, Francesc Planas, Salvador Casas i més escriptors han anat seguint aquesta tradició. Hi ha més d’una quarantena de títols de la literatura nostrada ambientats a tot el territori portuguès. Cal destacar la contribució de Jaume Benavente amb el seus Viatge d’hivern a Madeira, Llums a la costa i Diari de Porto, als quals s’han d’afegir dues novel·les curtes ambientades a Cap Verd, Camps de lava i Masurca de Praia, a més de moltes referències a Portugal en el conjunt de la seva obra.

També cal destacar molt especialment Manuel de Seabra, que va néixer a Lisboa el 1932 i es va morir el 2007, un autor que va escriure indistintament en portuguès, català i esperanto, va ser un dels traductors principals al portuguès d’obres cabdals de la literatura catalana i, a més, amb Vimala Devi va ser autor dels diccionaris portuguès-català i català-portuguès, una obra magna dels anys vuitanta que reclama una actualització.

Diplomàcia cultural

Ignasi Ribera i Rovira no va ser important tan sols per les aportacions literàries, sinó que va ser un dels homes que més va impulsar el coneixement mutu entre Catalunya i Portugal, tal com palesa la fundació del Casal Català de Lisboa el 1909. A més, va fer les primeres classes de català a Portugal, a la Sociedade de Geografia i Historia, uns intercanvis que van continuar amb el pas del temps amb el lectorat de català, primer a la Universidade Nova de Lisboa i ara a la Universidade de Lisboa. A casa nostra, tenim estudis de portuguès en diferents facultats del país i escoles d’idiomes. A la UAB hi ha la Càtedra José Saramago i a la UiB la càtedra Màrio Cesariny.

El Casal Català de Lisboa va ser renovat cent anys després de la seva fundació i impulsat per l’associació Catalunyapresenta, responsable de l’edició de quatre números de la revista Capicua, dedicada a la traducció entre català i portuguès. Després de la desaparició de l’entitat, el 2014, ara la el casal ha pres un nou impuls –malgrat la covid– i el Sant Jordi passat va organitzar el seu primer concurs literari, tot i que va haver de suspendre unes activitats més multitudinàries. El grup de catalans a Lisboa va ser molt actiu també amb la Via Catalana i durant l’octubre de 2017, quan van explicar el referèndum i el procés als portuguesos. A més, la delegació del govern de la Generalitat a Portugal també ha pres un nou rumb gràcies al delegat actual, Rui Reis, nascut a Moçambic, un home amb molta experiència en les relacions internacionals. La delegació va obrir el 2015 i el primer delegat va ser el periodista Ramon Font.

Interès per Portugal a casa nostra

Aquesta revifalla de l’interès català a Lisboa també compta amb un ressorgiment de l’interès cultural per Portugal a casa nostra. Es pot veure amb l’èxit assolit darrerament per escriptors com José Eduardo Agualusa, Gonçalo M.Tavares, Mia Couto i Dulce Maria Cardoso. L’obtenció del premi Llibreter per a Agualusa o conferències ben exitoses al CCCB en el cas de Couto. També cal destacar la setmana de cinema portuguès que s’ha fet enguany a la Filmoteca i més iniciatives culturals amb la col·laboració de la Càtedra Saramago, el consolat de Portugal a Barcelona i l’Instituto Camões. La presència d’escriptors portuguesos a casa nostra ha sovintejat en aquest mil·lenni gràcies a la tasca feta especialment per editorials independents com ara l’extinta El Salobre, l’editorial el Gall i el seu nou segell Quid Pro Quo, o Lletra Impresa, que va traduir la poesia completa de Mário de Sà-Carneiro, una de les aportacions principals del País Valencià a tots aquests intercanvis culturals.

Iberisme

L’antologia preparada per Custódio, Tarradellas i Serra Lopes, és una constatació més d’un interès que sempre ha existit entre aquests germans allunyats i que ara passa per un dels seus moments àlgids. Aquest interès ha anat sovint lligat a un dels grans temes que apareixen i reapareixen sobre la possible reorganització política del sud d’Europa: l’iberisme. La possibilitat de crear una gran federació ibèrica que englobi Occitània i la península ibèrica s’ha proposat moltes vegades al llarg d’aquests darrers cent cinquanta anys. Ribera i Rovira ja n’era un ferm defensor i Fèlix Cucurull no va dubtar en titular Dos pobles ibèrics un dels seus llibres més importants a mitjan dels anys seixanta. Per la part portuguesa, un dels més ferms defensors de la idea era el premi Nobel José Saramago, que ho va formular en molts articles, conferències i, fins i tot, en la novel·la La balsa de pedra, que parteix del supòsit d’una fractura als Pirineus que posa la Península a navegar pel mar autònomament.

L’iberisme ha tingut alguns defensors entre els independentistes catalans perquè suposa una federació en plena igualtat dels pobles ibèrics i, per tant, la independència de facto dels Països Catalans. En èpoques contemporànies s’ha defensat un iberisme cultural, com ara el que proposa el professor Gabriel Magalhães, o com el que practica desacomplexadament la revista Suroeste, que a la capçalera es defineix com a revista de literatures ibèriques.

Sigui com sigui, cal felicitar-se que el pont entre Portugal i els Països Catalans continuï obert a través de la literatura i transitat en totes dues direccions.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.