Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Museu de les Civilitzacions d’Europa i de la Mediterrània
1 Espl. J4, Marsella
Mapa a Google

Quan s’arriba a Sant Llorenç de Cerdans, ja sigui per la banda de Costoja o per la frondosa i costeruda carretera d’Arles, ens rep un senyal força curiós: ‘Benvinguts al país de l’ós i de l’espardenya.’ D’óssos, de fet, ja fa molt de temps que no n’hi ha, pels boscos del Vallespir, però cal dir que cada any per Carnaval se celebra a la vila una Festa de l’Ós ben lluïda. Quant a les espardenyes, fa gairebé tretze anys també hi podrien haver desaparegut del tot –i haver restat tan sols com un motiu de festa– quan François Giraud (Sant Llorenç de Cerdans, 1948), més conegut a tot el poble pel sobrenom de casa seva, Can Cabra, va decidir jubilar-se després de gairebé quatre dècades de dedicació exclusiva a la fabricació de vigatanes, el model d’espardenya més idiosincràtic de la zona.

‘Quan vaig plegar el 2008 el diari en va parlar i va venir la Céline Albert amb una companya seva a veure’m perquè estaven interessades a continuar el negoci’, explica en Cabra tot recordant, amb un punt d’alleujament, aquella providencial entesa amb les dues noies del poble. Va ser així com la tradició espardenyera de Sant Llorenç de Cerdans va salvar un escull important i el rètol a l’entrada de la població ha pogut mantenir tota la vigència, encara que sigui testimonialment. Al capdavant de la marca Création Catalane, Céline Albert ara mateix carrega tot el pes d’una indústria que es remunta a la segona meitat del segle XIX, quan un parell de nois de la contrada, Josep Sans i Abdó Garcerie, van fer sengles estades a Barcelona per aprendre de la puixant indústria tèxtil principatina. Amb l’experiència barcelonina a l’esquena i la quantitat de salts d’aigua presents a l’alt Vallespir, la proliferació de tallers i fàbriques de teles i d’espardenyes va créixer a un ritme vertiginós.

‘Tothom hi treballava’, assegura en François a la gran sala als baixos de Can Cabra on hi havia hagut el seu taller: ‘A Sant Llorenç hi va arribar a haver una vintena de fàbriques, entre grosses i petites.’ Fent memòria, calcula que a mitjan segle passat entre 600 i 700 persones treballaven al sector de l’espardenya i 300 més a les fàbriques de teixits, sense comptar-hi la gent que clovia [cosia] i envetava [passava vetes] a casa: ‘Quan feia bo, a les vores de les parets del poble la gent feia la xerra mentre treballava.’ En moments concrets, doncs, un miler de persones (un terç de la població) s’hi havien arribat a dedicar, exactament el nombre total d’habitants empadronats ara mateix al municipi, la majoria jubilats. Seguint la tradició de l’avi i del pare, ell s’hi va sumar el 1973, al tram final de l’època d’esplendor: ‘L’avi en feia a la casa pairal del poble, en un taller molt artesanal. El pare ja va muntar una petita fàbrica, més mecanitzada, que és la que vaig heretar jo quan ell es va retirar.’

Quan va començar, ara fa cinquanta anys, diu que es fabricava sobretot l’espardenya catalana ‘tota ximple i tancada’, amb veta o sense –com la basca–, i especialment la vigatana, amb sola d’espart i tres vetes, la variant amb més renom del poble. ‘Es venien un xic pertot, sobretot a l’estiu: Perpinyà, Cotlliure, Argelers, Prada…, i també Marsella enllà, fins a Lió. Aleshores tothom en duia.’ Però a poc a poc van anar tancant negocis, en paral·lel amb la deslocalització d’empreses a Europa i la competència creixent dels països asiàtics. ‘Però ara a l’Àsia en fan pas pus –s’afanya a afegir–, i les xiques que calen se tenen de fer aquí.’ Concretament, al taller familiar de la Céline, que no es queixa de com li van les coses a la seva fàbrica i botiga a tocar del monument a l’espardenya de la plaça de la Gare.

L’espardenya catalana és precisament un dels focus d’atenció de l’exposició Vêtements modèles [Vestimentes tipus] que el flamant Museu de les Civilitzacions d’Europa i de la Mediterrània (MUCEM) de Marsella dedica fins al 6 de desembre a cinc peces de roba i calçat que, d’un medi popular local –rural o industrial–, han arribat a la popularització universal. Al costat de les vigatanes, a la sala Georges Henri Rivière s’analitza amb perspectiva històrica i moltes dosis de contemporaneïtat l’evolució de la granota d’obrer, la samarreta de tirants, el xandall i el kilt escocès.

En el cas de les sabates amb sola d’espart, tot i que es fa referència al seu origen llunyà –del neolític a l’antic Egipte, passant per la Grècia clàssica i Roma– i al particular arrelament a Catalunya, la mostra comissariada per Isabelle Crampes i Coline Zellal es concentra especialment en l’expansió de les vigatanes més enllà de les seves funcions i terres tradicionals. Perquè, a la darreria del XIX, els usos de l’espardenya es van començar a diversificar gràcies a l’aparició de la cultura dels banys i la societat del lleure entre una part de la població acomodada, que al tombant de segle ja la va adoptar com a complement imprescindible a les estacions balneàries o a les platges de la Costa Blava. I fins i tot per practicar esports com el tennis, cosa que la situa sens dubte com un antecedent força desconegut del calçat esportiu actual.

En el període d’entreguerres, com es destaca a l’exposició, l’espardenya ja va adquirir –sempre en paral·lel a l’ús tradicional i folklòric– tot un altre estatus com a calçat per excel·lència del nou culte al sol, a l’hora de fer bronze arran de mar o de practicar exercici físic a l’aire lliure. Aristòcrates i gent adinerada, però també intel·lectuals i artistes, van començar a calçar-se’n, de Pablo Picasso a Gabrielle Chanel, passant per Salvador Dalí i Le Corbusier. I, de la nit al dia, el fenomen va saltar d’aquesta banda de l’Atlàntic a l’altra, gràcies a unes quantes estrelles de Hollywood i personalitats nord-americanes assídues de la Riviera: Cary Grant, Grace Kelly, Humphrey Bogart, Lauren Bacall, Ernest Hemingway, la família Kennedy…

La indústria de la moda, atenta sempre a les tendències, es va fixar en el món de l’espardenya a la dècada del 1970, just quan també era abraçada per una part del moviment hippie. El modista Yves Saint Laurent va ser qui en va fer la primera reinterpretació, amb l’ajuda del quasi centenari taller banyolí Castañer. I ben aviat s’hi afegirien la resta de grans noms del sector, com ara Céline, Chanel, Hermès i Valentino, amb tota mena de variacions –sola més elevada o de goma, elements elàstics en comptes de vetes– respecte a la vigatana tradicional i ben allunyats de les àrees de producció originals. Uns territoris, per cert, on continuen vius alguns tallers de caràcter artesanal, com el de Céline Albert a Sant Llorenç, la Manual Alpargatera al centre de Barcelona –protagonista d’un dels tres vídeos de l’exposició– o el parell de botigues que encara fan espardenyes de set vetes a Solsona, mentre en l’àmbit de l’alta costura no paren de sorgir iniciatives emprenedores, com 1789 Cala a Niça i Payote a Perpinyà, decidides a continuar reinterpretant aquestes tècniques locals ancestrals.

I una mica més: Vêtements modèles ocupa una sala del MUCEM situada a la part reconstruïda del fort de Sant Joan, la imponent fortalesa que protegeix l’entrada del port vell. En un dels cartells amb informació històrica repartits per uns quants racons de l’antiga edificació s’esmenta el saqueig de Marsella protagonitzat per les tropes d’Alfons el Magnànim el 1423, de resultes del qual les cadenes que tancaven el port i les relíquies de sant Lluís d’Anjou que es veneraven a la ciutat van ésser traslladades a la catedral de València. Actualment, de fet, es conserven en una paret de la seu dos grans fragments de les cadenes com a exvot, però ja no hi trobem les restes del sant: el 1956, el bisbe de València va accedir a retornar-les després de cinc-cents cinquanta-dos anys a l’església dels Agustins del port de Marsella, d’on van ésser robades al cap de trenta-set anys, el 1993, i no se n’ha sabut mai més res.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.