Demà es fan eleccions presidencials a Colòmbia, uns comicis altament polaritzats entre la dreta més populista i una esquerra que podria assumir el poder per primera vegada a la història del país. En un estat marcat per la violència, el resultat també serà un punt d’inflexió en la continuïtat de l’històric procés de pau amb la principal guerrilla del país, en un moment en què els acords són més fràgils que mai.

Unes eleccions polaritzades
Segons les últimes enquestes publicades, l’uribista Iván Duque tindria la primera plaça assegurada, mentre que el candidat d’esquerres, Gustavo Petro, ex-alcalde de Bogotà (2012-2015), es consolidaria en la segona posició.

Aquesta vegada no hi ha cap majoria clara ni una simple alternança de poder entre els dos partits tradicionals –liberals i conservadors– que comparteixen un model de país, com ha passat habitualment.

Percentatge de vot dels candidats en els últims sondatges que es podien publicar (del 17 i 18 de maig).

Tot i això, les enquestes han fallat unes quantes vegades a Colòmbia –com, per exemple, en el referèndum dels acords de pau–, en gran part per la incapacitat de recollir el vot de la maquinària clientelista, que es decidirà a última hora i que molts analistes consideren que podria donar un resultat inesperat a Germán Vargas Lleras. És el vice-president i ha estat ministre diverses vegades, i és també el màxim representant de l’statu quo i del sistema tradicional de partits.

L’últim candidat amb possibilitats és Sergio Fajardo, alcalde antiestablishment de Medellín (2004-2007), aliat dels verds i el centreesquerra, que ha posat l’accent en la lluita contra la corrupció.

Les baixes expectatives de Fajardo responen, en bona part, a la manca d’acord amb l’altre candidat de centre, el veterà Humberto de la Calle, principal negociador del govern amb les FARC (2012-2016). Tot i ser un candidat del Partit Liberal, De la Calle ha posat l’accent en la reconciliació i en afers més propis de l’esquerra, com l’alta desigualtat o el repartiment equitatiu de terres. L’oposició del seu partit d’anar amb els verds i el centreesquerra ha estat clau per a evitar qualsevol pacte.

El poder d’Uribe
La figura central de la política colombiana és Álvaro Uribe, extremadament mediàtic (5,17 milions de seguidors a Twitter) i president entre 2002 i 2010, amb majoria absoluta en la primera volta. A més, és el dirigent d’un partit altament disciplinat i en les eleccions legislatives de fa dos mesos es va convertir en el senador més votat de la història.

L’ex-president continua controlant la política. El 2010 va apadrinar el seu ministre de Defensa, Juan Manuel Santos, que va guanyar les eleccions. El 2014, el seu candidat era Óscar Iván Zuluaga, que va vèncer en la primera volta, tot i que en la segona va perdre contra Santos mateix.

Aquesta vegada, la seva opció és Iván Duque, que ha passat de ser un senador pràcticament desconegut a posar-se al capdavant de les enquestes. Duque ja es va poder mesurar en la Gran Consulta per Colòmbia, una votació interpartidista per a triar un candidat de consens entre la dreta: va aglutinar més de quatre milions de vots, més que suficient per passar a la segona volta.

El senador d’esquerres Iván Cepeda descriu Uribe com un ‘cabdill d’un sector d’opinió molt conservador’, de caràcter autoritari, amb un model estretament lligat a l’acumulació de terra, la violència i els clans mafiosos, a més de cosir aliances amb les faccions més ultraconservadores, com el partit Justa Libres, que agrupa prop del 70% de les esglésies cristianes, que es posicionen a favor de la família tradicional i en contra dels drets de minories sexuals, l’avortament, l’eutanàsia i la regularització de les drogues.

Estretament vinculat a José Maria Aznar, Uribe ha acabat creant una atmosfera de polarització en què ell es presenta com la salvació dels sectors més conservadors.

L’única cosa que ha hagut de fer Duque és no proposar ni sorprendre, i mostrar-se contrari al govern de Santos per les concessions en matèria social i a les FARC, explotant el discurs de la por del castrochavismo, és a dir, que Colòmbia esdevingui una altra Veneçuela si guanyen les esquerres.

L’hora de les esquerres?
La gran alternativa és Gustavo Petro, ex-alcalde de Bogotà i un dels congressistes que va denunciar amb més força les atrocitats dels paramilitars els anys noranta.

En la consulta Inclusió Social per a la Pau, la votació interpartidista de l’esquerra va aconseguir 2,8 milions de vots, que ja superen els que va obtenir Carlos Gaviria Díaz fa dotze anys (2,6 milions), quan es va convertir en el candidat d’esquerres amb més vots de la història del país.

Petro, ex-guerriller de l’M-19, ha esdevingut un fenomen de masses, amb la seva crítica al sistema vigent i a una oligarquia fortament subvencionada per l’estat. El seu discurs ha posat l’accent en les desigualtats socials, el repartiment de terres, el mal funcionament de la sanitat i l’educació, a més d’una politització de la justícia, que podria créixer amb el retorn de l’uribisme.

Com a reacció a la campanya de la dreta i al discurs que Colòmbia serà la nova Veneçuela si guanya l’esquerra, Petro ha estat molt crític amb Nicolás Maduro i l’empresonament i inhabilitació d’opositors veneçolans.

L’esquerra no ha arribat a governar mai, tot i que Colòmbia és el tercer país amb més desigualats del món. Principalment, perquè hi ha una elit molt consolidada i poderosa, amb enormes recursos, i encara manen els néts i besnéts dels antics dirigents. Fins i tot van tenir la capacitat d’unir els dos grans partits històricament rivals, formar el Front Nacional (1958-74) i mantenir-se en el poder.

La inseguretat, la violència i les morts han impedit que les institucions hagin assumit l’agenda social, però també hi ha un sector polític progressista i ecologista. S’ha vist, principalment, a les capitals, com Bogotà, amb el cas de l’alcalde Antanas Mockus (2001-2003), o Petro mateix, que per primera vegada té l’oportunitat de  guanyar unes eleccions.

La repressió de l’esquerra
Malgrat ser una democràcia consolidada, la repressió contra els dirigents progressistes per part de sicaris i paramilitars, molt sovint amb la col·laboració de l’estat, ha estat habitual en la història de Colòmbia.

Un dels casos més coneguts és el de Jorge Eliécer Gaitán (1903-1948), assassinat quan ho tenia tot de cara per a esdevenir president. El candidat liberal Luis Carlos Galán (1943-1989), proper a l’esquerra, també va ser assassinat, com ho van ser Bernardo Jaramillo i Jaime Pardo Lea, candidats de la Unión Patriótica.

El cas de la Unión Patriótica és un dels més sagnats, i ha fet que fins i tot es parli de genocidi polític. El partit va néixer arran dels acords del govern amb les FARC (1984) per portar els guerrillers cap a un escenari estrictament polític, en convergència amb moviments socials i comunistes. Si bé van obtenir uns bons resultats –nou parlamentaris, 23 alcaldes i 351 regidors–, es van trobar amb un extermini sistemàtic dels membres el partit, tot i haver-se allunyat de les FARC.

Després de tres mil atemptats contra el partit, el balanç era de tres presidencials, vuit congressistes, setanta regidors, onze alcaldes i prop de quatre mil militants assassinats, amb l’ombra de l’estat darrere. El 2013, el partit es va reconstituir i en les eleccions de demà dóna suport a Gustavo Preto.

La violència encara és present, i avui hi ha quatre mil defensors dels drets humans que reben protecció de l’estat.

FARC: el procés de pau, en perill
La repressió en el moment d’entrar a la vida pública i el frau electoral són els principals esculls per a consolidar la pau. La Fundació Pau i Reconciliació (PARES) diu que en les eleccions legislatives de fa dos mesos es van modificar entre el 10% i el 20% dels vots al congrés.

En els acords del 2016, les FARC es van convertir en la Força Alternativa Revolucionària del Comú i van participar en les eleccions, tot i que van denunciar la impossibilitat de fer campanya, per la manca de finançament i també pels múltiples boicots, amb llançament de pedres, ampolles i ous.

Des dels acords de pau, sota amenaces constants, entre quaranta i seixanta guerrillers han estat assassinats, i ja hi ha com a mínim 1.200 dissidents que han tornat a les armes.

La FARC va obtenir 53.532 vots (0,34%). El 9 de març, el candidat a les presidencials, Rodrigo Londoño, Timochenko, va renunciar a ser candidat per problemes de salut i ningú no el va reemplaçar.

Gran part de la campanya de la dreta en les legislatives de l’any passat va ser el discurs de la por. Acusava Santos d’haver lliurat el país a les FARC i insistia que Colòmbia era a punt de convertir-se en una altra Veneçuela perquè les FARC tenien diners per a comprar molts vots i col·locar el seu candidat de president. Una hipòtesi que va resultar falsa. Amb tot, el Ministre de Defensa va dir que eren les eleccions ‘més tranquil·les i segures en dues generacions de colombians’.

La implementació de la pau torna a estar en una nova crisi, aquesta vegada per la detenció d’un comandant històric de les FARC, Jesús Santrich, per ordre d’un jutjat de Nova York, que l’acusa d’haver negociat amb el càrtel de Sinaloa (Mèxic) el lliurament de deu tones de cocaïna. L’ex-guerriller, que nega les acusacions, va passar quaranta-un dies en vaga de fam per a denunciar el ‘muntatge de la justícia’.

El nou govern clau
Va ser la campanya d’Uribe que va fer que el no guanyés en el referèndum sobre els acords de pau. Va fer del vot una decisió sobre si les FARC mereixien indulgència i va convertir-ho en un plebiscit sobre el govern de Santos, impopular per la reforma tributària i per les mesures a favor dels drets de les dones, la comunitat LGBT i perquè l’entrada de les FARC en política podia reforçar l’esquerra.

Els acords no van pel bon camí, principalment per la incapacitat del govern d’assegurar concessions. Tot i la llei d’amnistia, encara hi ha cinc-cents guerrillers empresonats, que també reben el boicot dels jutges que es neguen a signar-los la sortida de la presó.

En aquestes noves eleccions, Iván Duque ja ha reiterat que reformularà els acords, una qüestió que pot ser perillosa si tenim en compte que el seu sector s’ha alimentat històricament del conflicte. Uribe ha dit que ell també havia fet concessions, com ara, acceptar que els guerrillers poguessin participar en política després d’haver complert la condemna, tot i que personalment s’hi oposa.

En el cas de Petro, tot i que diu que complirà els acords, hi podria haver el perill d’una reacció de l’oposició a qualsevol concessió o pas que fes el candidat d’esquerres. Les enquestes mostren que, en una segona volta, Duque quedaria per sobre de Petro (42% vs 39% segons Cifras y conceptos; sense indecisos: 56% vs 44%, segons Datexcxo), i el candidat d’esquerres només guanyaria entre els votants més joves.

El candidat Vargas Lleras, tot i les reticències mostrades durant la legislatura, diu que s’ha de complir l’acord. El negociador i candidat Humberto de la Calle considera que van ‘llençant la pau’ i que Uribe i Duque ‘construeixen un teixit de fal·làcies i odis que han conduït a bona part de la població a la nostàlgia de la guerra’, i que han ‘traït i entorpit’ l’acord, tot i reconèixer que les FARC no han mostrat prou empatia.

De moment, els dos extrems s’han retroalimentat, i han deixat fora de la cursa electoral els candidats més centristes, en uns comicis que van més enllà de l’alternança històrica entre conservadors i liberals i en què s’elegirà entre dos models oposats que decidiran el futur de Colòmbia.  

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]