La Colla de Sabadell, cent anys de cultura irreverent

La commemoració de centenaris literaris serà com més va més complicada. Cada vegada hi haurà més autors importants dels quals se celebrarà una efemèride i homenatjar-los tots esdevindrà un impossible. I serà la prova de la bona mala salut de ferro del nostre sistema literari, capaç de sobreviure a l’atzucac de la guerra del 36 i de la persecució franquista i, aquests darrers temps, capaç de sobreviure a la banalització i la marginació del seu ensenyament a les aules. Potser per això cal reivindicar homenatges a grups i col·lectius com el que avui comença a Barcelona dedicat a la Colla de Sabadell i que, com és lògic, tindrà l’epicentre al Vallès, encara que es facin alguns actes a la capital catalana. Darrere d’aquesta efemèride especial, hi trobem entitats com el col·lectiu Pere Quart (l’única que agrupa professors i escriptors de tots els Països Catalans per a reivindicar l’estudi de la literatura catalana a les aules de secundària de tot el territori) i la Comissió Cívica per als 100 anys de la Colla, a més de la col·laboració de l’editorial Quaderns Crema, que aquests darrers temps ha impulsat la recuperació de l’obra novel·lística de Francesc Trabal.

El tret de sortida oficial de la commemoració es fa avui a la biblioteca Sant Antoni – Joan Oliver de Barcelona, a les set del vespre. Hi participaran, entre més, els escriptors Antoni Dalmases i Cesc Prat i els actors Carles Martínez, Bruna Feliciano i Josep Maria Roviralta, que llegiran textos de Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols. L’acte es converteix, d’aquesta manera, en la inauguració barcelonina del centenari.

La Colla de Sabadell va ser un grup heterogeni d’intel·lectuals que durant els anys vint va revolucionar el panorama cultural sabadellenc. Encapçalat per Joan Oliver i Sallarès, Francesc Trabal i Armand Obiols, també en formaven part els artistes Ricard Marlet i Antoni Vila Arrufat, el periodista Lluís Parcerisa, l’advocat Josep M. Trabal, el filòsof Miquel Carreras i el farmacèutic Joan Garriga.

Tots ells van sacsejar la cultura sabadellenca amb activitats de dues menes: d’una banda, fent facècies amb un humor provocador i, d’una altra, organitzant concerts, programant obres de teatre i editant llibres per presentar la cultura del moment a la ciutat. Pretenien de convertir Sabadell en una ciutat rica i activa també en el camp cultural i que altres viles catalanes fessin igual, per construir un país més equilibrat, culte i civilitzat, en el marc de la idea noucentista de la Catalunya-ciutat. Es considera que el grup va estar actiu especialment entre 1919 i 1929, tot i que algunes de les seves activitats van arribar fins al 1935.

En aquest sentit, la Comissió 100 anys de la Colla de Sabadell ja va començar les activitats a final del 2018 i ha recuperat el lema que utilitzaven i difonien els membres de la colla a la seu, el Casino dels Senyors, una casa rònega al número 26 del carrer d’en Font: ‘Estem voltats de pocavergonyes.’ La voluntat és motivar que el teixit associatiu local organitzi activitats i preparar alguns actes reivindicatius i que aquestes activitats de la Comissió es complementin amb les que organitzi el comissari del centenari, Joan Safont.

El grup va publicar un full dominical de caràcter satíric anomenat La Fulla Salau i va organitzar nombroses lectures i tertúlies que van comptar amb la presència d’alguns dels intel·lectuals més destacats del moment, com Josep Carner i Carles Riba. Tot i això, l’empresa més important del grup va ser la fundació d’Edicions la Mirada, l’any 1925, que després va integrar-se a les Edicions Proa amb el nom de Col·lecció la Mirada. Per això, la Colla de Sabadell també es coneix com el grup de la Mirada. Un dels trets característics dels membres de la Colla és que tenien molts contactes tant amb la universitat com amb la premsa i amb la cultura que es feia a Barcelona, i volien projectar aquests models a Sabadell perquè la ciutat begués de l’ideal de modernitat cosmopolita i de l’esperit de revolta que impregnava una part dels principals moviments literaris barcelonins de l’època, a més de ser uns ferms opositors de la dictadura de Primo de Rivera.

L’humor, tret essencial

Tal i com afirma Miquel Bach en el llibre ‘La Mirada’ un dels trets essencials que també va definir la Colla de Sabadell era l’ús de l’humor tant en els textos literaris com en les activitats organitzades: ‘L’humor que practicava la Colla de Sabadell era un humor absurd i gratuït, corrosiu i desmitificador dels valors culturals establerts per una societat tancada i endarrerida. Era un humor molt proper a les primeres avantguardes europees, especialment als dadaistes, amb qui compartien un mateix activisme provocador i una estètica de la transgressió molt semblants, tot i que els membres de la Colla de Sabadell s’havien fet seu l’ideal regenerador de la Catalunya-ciutat amb què la burgesia catalana –a l’estil d’allò que havien fet els diversos pobles europeus des del Romanticisme– provava de bastir una cultura nacional, moderna i cosmopolita que ajudés a vertebrar el país; una cultura que al continent havia sofert la desmoralització i el descrèdit bèl·lics i contra la qual s’havien rebel·lat les avantguardes, mentre que a Catalunya era tot just una promesa de futur’.

Els sabadellencs es van començar a fer notar amb la incorporació progressiva d’alguns dels seus membres al Diari de Sabadell (que va acabar dirigint Joan Oliver), però també gràcies a actes com la conferència d’un joveníssim Francesc Trabal, que a final de 1919, quan tenia tot just vint anys, va parlar de les ciutats solitàries de Catalunya, on proposava de ‘crear una infrastructura en àmbits molt diversos de l’activitat cultural’ que no fos ‘un estricte instrument de l’activitat política’ i que arribés ‘a sectors amplis de la població, tot defugint tant els models d’intervenció cultural vuitcentistes com l’acció superestructural del poder’, segons que explica Josep Maria Balaguer a Francesc Trabal, centenari (Institució de les Lletres Catalanes, 2001).

Així doncs, calia descentralitzar l’activitat cultural de Barcelona –una reivindicació que encara es fa en àmbits molt diversos– i provar que aquesta activitat cultural fos com més plural i transversal millor. Els sabadellencs es miraven la capital catalana des de la modernitat i la civilitat absoluta i també des de la distància que els permetia de criticar-ne els defectes. Creien que les ciutats petites havien d’assumir un paper determinant en la vertebració cultural. I durant els anys que la Colla de Sabadell va fer de les seves (ja fos amb llibres, recitals, articles, vinyetes o festes), aquest desig va ser una realitat i la ciutat del Vallès va esdevenir un referent molt interessant que permetia la interrelació Sabadell i Barcelona.

Els membres de la Colla de Sabadell varen anar molt més enllà de l’humor en les seves intervencions. Així les coses, Francesc Trabal (un autor molt oblidat pel gran públic però que compta amb un gran predicament entre escriptors actuals, com ara Quim Monzó i Marina Espasa) va exposar en uns quants articles les principals mancances del sistema autòcton: calien més empresaris culturals, més publicacions periòdiques, una crítica literària per a saber les línies a seguir i una agrupació d’escriptors que actués amb criteris professionals. Aquestes exigències de Trabal al model cultural es varen anar concretant amb el pas del temps: van aparèixer nous editors, com Josep Queralt i Marcel·lí Antic, fundadors de Proa el 1928, i Josep Janés, impulsor de Quaderns Literaris el 1934; es va crear el premi Crexells de novel·la el 1928; i el 1935, el mateix any que la Colla de Sabadell deixava d’actuar conjuntament, es fundava a Barcelona el Club dels Novel·listes, agrupació que pretenia d’incentivar la producció en prosa del país. Per tant, Trabal havia detectat tota una problemàtica i a poc a poc el país hi anava posant solucions.

Cal destacar, també, el paper fonamental que van tenir alguns dels seus membres en la vertebració d’entitats i estructures fonamentals de la cultura de preguerra i guerra –com la Institució de les Lletres Catalanes– i el paper que van tenir a l’exili personatges com Armand Obiols, company de Mercè Rodoreda, o el mateix Joan Oliver, una de les màximes figures d’oposició al franquisme, primer, a l’exili i, després, des de l’interior.

Un documentari i un simposi

Entre les múltiples activitats que han transcendit que es faran durant el centenari del grup, hi ha la realització d’un documentari que pugui rondar per escoles i centres educatius, a més de projectar-se en cinemes, auditoris i teatres i emetre’s per televisió. També se sap que a l’octubre es farà un simposi universitari sobre la Colla, organitzat pel professor Francesc Foguet, al casal Pere Quart de Sabadell.