06.11.2016 - 22:00
Voldria ser el pou de mormol fondo on la paraula sempre és nova, però m’he de conformar en dibuixar la traça de l’esvoranc, traucar a les totes i escriure pels descosits.
Trauré el lleu per la boca si no puc contar amb fidelitat extrema una feta reial que em succeí fa dos capvespres quan anava a caminar per foravila.
La gramàtica no em dicta la contarella i el lèxic i la sintaxi no em fan més planer el camí del relat.
Va ser aixuxí, com passen les coses memorables que no havies pensat mai que et poguessin sorgir amb la inesperada velocitat d’una sorpresa. Era allà, a la vorera, damunt aquest no man’s land entre l’asfalt i una paret d’esquena d’ase amb parament verd, que feia de teló. La primera vegada no el vaig reparar. I vaig seguir caminant amb el meu aire una mica esburbat a tots els vents de la tardor.
Hi va haver una recapitulació que em va fer aturar de cop, tornar enrere, i mirar amb atenció aquella taca fosca, un poc acolorida: era un ocell petit inert.
El vaig veure: un ropit, un pit roig, que semblava caigut dins la mort des d’un vers de la Dickinson. Em vaig acotar i amb mans d’entomòleg vaig observar aquell ocelló fràgil amb la corbateta d’un vermell acarabassat i els ulls tancats a la vida.
No sé si d’això, es pot dir un xoc emocional, o la fugida cap a l’interior de l’absolut de la natura. Un ofegó suau em pujava per la gargamella i els ulls m’espirejaven. Tot el meu cos estava obert a la crida magnètica del buit, entrava en el buit, en la perfecta buidor.
El vaig agafar com un tresor i empès per una força desconeguda vaig partir cap a l’ametlerar que naixia dins els terrossos de call vermell. Vaig dipositar la despulla damunt l’herba borda que havia crescut a redols amb les darreres pluges. L’hora semblava triada a posta. El sol es colgava vessunyant lleugeres pigmentacions àurees, un gran nigul porprejava cobricelant aquell indret sense nom, el renou del silenci era tronador.
Amb les dues mans vaig fer el clot. M’adelitava enfonyant amb força les ungles dins la terra com si obrís un forat en l’aigua del temps. Em venien al cap paraules que s’havien podrit i fermentat dins la meva còrpora viva: mots fets llaga i fem que grellaven i florien mentre treia palades de fondària.
No els puc repetir a aquests mots consoladors perquè just pensats fugien a l’escapada i no em deixaven cap record ni un.
Vaig embolicar el cos del ropit amb un mocador que duia les meves inicials. Amb tota la delicadesa possible el vaig colgar al fons d’aquella tomba. I amb grapades i embostes el tapava amb aquella terra roja. Tot va quedar com abans, potser un poc més hemorràgic que la resta, però fora indicis evidents per a un espectador distret.
Vaig partir sense ni un sospir ni una llàgrima. Fred, gelat. Si m’haguessin posat la mà damunt hauria cremat.
Biel Mesquida
