12.09.2026 - 21:40
|
Actualització: 11.10.2026 - 08:26
No tens punteria.
La intriga és senzilla, però el relat és d’una riquesa poc comuna.
Ell maneja admirablement el ritme de la frase, la coma i les ruptures.
On has deixat les arrels de la joia?
Per aquests encontorns només trobaràs noms oberts, escorxats, fets malbé per les erosions del temps, no-resos, no passis gens de pena.
Escric en veu baixa amb el renou de la incivilització darrere les portes, les persianes, els murs, els contraforts, aquesta càpsula on m’he blindat a base de silencis quan invent una música més llarga que la vida.
I m’agombola.
I m’engronsa dins una cançó de bressol que els teuladers amagats al drago harmonitzen amb una piuladissa eixordadora.
I em fa plorera.
I em mostra a la bruta les rues de la metamorfosi de cada dia.
I lliur la batalla que durarà tota la vida.
Escric en veu baixa, i escolt, alhora, perquè cada redol verbívor esdevengui una cambra de l’esperit.
Som arquitectures febles, empeses per bufadors inhumans que ens sacsegen sense cap rumb; mentida, la seva feina, explotadora, és sucar-nos fins a la darrera gota.
I llançar-nos a la misèria!
A la cala pedregosa, després de les tempestes, trob un millefiore de Murano trencat: sé que és la llacor policroma d’un missatge amic.
Aprenc que els tremolors de les ales d’un espiadimonis poden provocar el naixement de lletrada, les ombres xineses dels records d’un somni, les sutzures que no es tanquen mai, una olor de lloc comú rebordonida, les gotes de sang malva dels lilàs, les cascarrulles que arrabà de la llana, dos puputs que s’encalcen, coses així, menudes, que m’acompanyen; però el subjecte únic dels llibres és el lector en el moment en què llegeix, i el trasbals que li ve d’aquesta lectura, com el retrobament de si mateix amb si mateix.
El que creu que comença només segueix.
On és el final absolut?
Trob una nota escrita amb llapis en un post-it, rebregat, escorregut, quasi una taca de llengua que diu alguna cosa així: “Cerc aquesta llibertat de teixir trames i ordits com si es tractàs de triar caminois per la claror negra de l’alzinar sense saber on em duran ni què ens espera.”
No ho sabies?
Moc la mà dreta en totes direccions, no ho veus?
Escric en veu baixa, però no xiuxiueig, ni mormol, ni arrosseg les síl·labes, bel, xiscl, crit, m’esgargamell, em desesper a la sorda i a les totes perquè no puc empresonar aquesta nota tocada en captivitat, i ja m’empeny la nota següent, verge d’avior, que apareix, clarivident, lluminosa com una vela de tinta negra que sura damunt la partitura i s’ho endú tot cap al no-res.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
