11.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 12.07.2026 - 21:04
Podria ser la llengua reinventada?
No oblidaràs mai aquell capaltard estiuenc al vinyet de Can Pau amb els pàmpols il·luminats per bombetes de revetlla, al fons la serra de Tramuntana negra perfilada de daurats, i entremig el campanar de l’església parroquial de Santa Maria del Camí encès, amb tota una munió de gent que t’enrevoltava, et deia, et cantava, t’acompanyava i t’estimava. Podria ser la definició d’una certa felicitat?
Un poema. Besades, besades i besades, de bon de veres, al sol! Podria ser un crit d’amor, un “t’estim” brodat als llavis de tu i tu plegats?
Llançar damunt la pàgina frases i frases que tenen la bellesa fràgil d’una provatura. Podria ser un camí de coneixença?
Teixiré les sensacions de la capçada fins a la rel, amb una intensitat que subjugui, acaronant-les amb els dits per seguir les circumvolucions davall i damunt la pell, en els dos sentits. Podria ser una definició dels tactes?
Intent excel·lir en la dramatúrgia del quasi res, aquesta successió de moments que descriuen l’oceanografia de desplaçaments ínfims, de distàncies insignificants, de records de futur, de la restricció de l’escriptura. Podria ser una forma d’un pudor extrem que no frena mai l’emoció, però la fa possible?
Mir el tronc cruiat d’un surer sec i escric una frase: pens en alguna cosa, però no sé en què. Podria ser un dels camins subtils d’un acte del cervell?
Ell mormolava fluixet al cuc de l’orella de l’aimat: allà on no hi ha ruïnes no hi ha resurreccions. Podria ser el pont entre dues harmonies d’un músic de jazz?
Cal relligar els fragments, relligar les vacil·lacions, mesurar els no-dits. Podria ser l’origen d’una claredat fèrtil i fràgil, arrabassada a l’ombra, una espècie de gràcia?
Això, una escena d’un film de Joan-Lluc Godard entravessat amb un de Pere-Pau Pasolini. Som a Lisboa i tenc una cita a Can Pessoa en un edifici gris fosc com tants més. El quadre de l’intèrfon em proposa alguns noms als quals puc tocar: Alvaro de Campos, Alberto Caeiro, Ricardo Reis, Bernardo Soares i el mateix Pessoa. Prem un botó, després un altre i després un tercer. Cada volta és quasi la mateixa veu que em contesta i que sembla que em coneix, greu i lenta. Els heterònims no m’obren ni l’escriptor tampoc. Podria ser que l’origen histèric d’aquesta pràctica sia la mateixa del meu amic invisible de la infantesa que va donar veu i identitat particular a un amic imaginari dins l’espai incolor i ben real del somni?
Ell m’ha deixat les seves empremtes vocals per tot el cos. Podria ser un cas de canibalisme amorós?
La rialla d’una nina petita enmig d’un jardí de cactus. S’ha clavat una espina al dit de la mà dreta que volia collir la flor carnal. Riu, i diu, mentre es torca amb un mocadoret de randa la gota de sang: “Ja he fet un reliquiari!” Podria ser una metàfora del temps recobrat que surrecciona cop en sec?
Fourmillante cité. Ell creia que havia tornat amb Stendhal a la Scala: les seves emocions les havia apreses també un poc als llibres, li agradava copiar, imitar. Podria ser un tractat negre de seduccions?
M’agrada això, el raccord, la junció, l’empalmament, la connexió, l’empiuladura, no les coses: el que hi ha entre elles, entredós, la seva fel·lació. Podria ser l’inici d’un art de viure?
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
