04.07.2026 - 21:40
Vaig a tota hòstia i puc ser el súmmum d’allò que no hi ha.
Un gra d’audàcia amb tot, és senderi important.
Obri els ulls amb temps; no tots els que hi veuen han obert els ulls, ni tots els que miren hi veuen.
Ja és capaltardet, i pas per aquest poble perdut, Ullaró, que, per mort d’un aïllament dels camins turistitzats, conserva encara aquesta reunió de dones filaneres fosques que, a l’ombra lluminosa d’un parral aferrat a una pèrgola rústica de canyís, fan passar i primfilen entre els seus dits i en silenci el cànem dels segles. Solament les valzies amb xicles estentoris fan vibrar l’aire calent i feixuc del darrer sol del dia.
¿No t’hauria agradat que començàs així, amb una contarella que tingués la força d’un conjur i com una pedra plana llançada a la pell de mirall d’un estany agitàs en el safareig interior totes les aigües oblidades de la recordança?
Tot això em ve a la punta de la ploma quan voldria ser radical i cisellat, rítmic i melòdic, quan voldria embruixar el lector amb la capacitat d’unir la potència poètica a la força política com un repte arriscat per a fer-li veure i creure la recerca desenfrenada de profit que el deliri del necrocapitalisme ha aconseguit i que ja no pot anar més enllà.
Bull de ràbia i voldria fer una violenta diatriba, un atac en tota regla contra el frau massiu i general, contra la desigualtat de tractament entre els rics i els pobres, aquells que no tenen res i són sospitosos i els que sempre tenen més i no són perseguits mai.
I no cal repetir que la sofisticació dels muntatges financers d’ara desafia la comprensió. Aquests estafadors d’alt rang no s’escapen tan sols als imposts sinó que també Hisenda els està reemborsant sumes que no van pagar mai mitjançant mecanismes perversos d’enginyeria econòmica.
M’agradaria jugar a aferra-pilla estirar cabells.
M’agradaria jugar a ritmes i ecos, signes que es responen, objectes que retornen, cossos que es baraten, frases que en recorden unes altres.
M’agradaria jugar a romandre sempre en l’incomplet.
M’agradaria jugar amb una gràcia que no té res d’etèria, una bellesa lírica doblada d’una potència formidable d’encarnació, una fonda pietat en què hi ha en sordina la solitud de cadascú i la necessitat desesperada de considerar-se “una bona persona”.
M’agradaria jugar a l’odi més que al drama de l’amor; l’odi és el drama humà més antic.
M’agradaria jugar a escriure un d’aquests papers terapèutics que els llibreters col·loquen amb l’etiqueta de “sentir-se bé”, els quals apliquen un bàlsam immediat a les ferides contemporànies.
M’agradaria jugar a fer una galeria d’objectes introbables de segona mà que fos com un gran cementeri que alhora reflectís les forces per ser ver i una reflexió sobre les màscares, les semblances i les identitats virtuals.
M’agradaria jugar a jardinar, que és una manera, com escriure, d’organitzar l’espai, de compondre un lloc, de construir-hi peces, de relligar-les per corredors, de sembrar; una forma de treballar intensament i, després l’endemà, revenir damunt la feina de la vetla, tallar, exsecallar, arrabassar, regar, millorar.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
