27.06.2026 - 21:40
Les escumes del cor no s’aferren al paper, ves tinta i solament tinta, ves budellam.
Podria aquesta frase desesperada ser un bon inici d’una contarella sobre la llengua de la meva veu, sobre la forma de pintar el silenci, o sobre la descripció d’una minúcia que capta la mirada sense el meu coneixement?
Qui em va dir fa poc: la vida és feta de relleus i comiats no dits perquè s’ignoren en el mateix moment i, quan te’n tems, és massa tard.
D’on surt aquesta insaciable curiositat d’amor en tot el que faig, aquesta celebració ininterrompuda; i molt de coratge, d’enfrontar l’atzar, l’audàcia i el perill?
M’avanç en l’arbitrari i deix darrere la necessitat?
Com bastir aquest mur per a aturar l’oblit?
No hi ha futur si deixam apagar el passat!
Agaf aigua i pigments, la sang de l’aquarel·la pinta les flors del buit: la serenitat, l’harmonia, la discreció, la indiferència dels béns d’aquest món…
Apareix la tenuïtat d’una escriptura que medita més que diu. I que deixa obrir de pàgina en pàgina reflexos, imatges fluctuants, miratges, aparicions i prodigis que constitueixen tot l’encanteri de l’art de contar.
Unes paraules de Proust enquadrades amb una vasa senzilla venen al meu encontre: On peut presque dire que les oeuvres, comme des puits artésiens, montent d’autant plus haut que la souffrance a plus profondément creusé le coeur. (“Gairebé es podria dir que les obres d’art, com els pous artesians, s’eleven tan amunt com més endins s’ha gravat el sofriment al cor”).
Em deix guiar pel meu text, que m’agafa la mà… No ho sabies?
Em deix dur per les digressions que són el sol de la lectura.
Em deix empènyer per la seguretat que l’impossible és el millor: el refús de passar gust és més electritzant que l’acte.
Em deix llenegar per la rapidesa de la narració, per la lectura vibrant, per la variació dels paisatges i els decorats (la nit, el moment exacte, les terrasses, els amants, la mar al fons, els jardins de roses, els bancs plens de líquens, el ball, els corredors, els salons buits, les portes del darrere, l’engany, la inversió dels papers), l’acuitat de la notació visual i auditiva, la vivor dels diàlegs, l’eficàcia novel·lesca en què cada mot està en situació musical…
Em deix arrossegar perquè no he demanat a allò que llegesc més que el vertigen… Cap norma no regeix aquesta vacil·lació per la qual donaria tot l’or del món.
Em deix enrabiar per l’atròfia de les sensacions, la pèrdua de la percepció i la falsa memòria abstracta i idealitzada que reemplaça l’única que val l’alegria, la que està aficada dins el nostre cos.
Tots els llibres són el mateix tema: l’escriptura. Quan no hi ha escriptura, no hi ha llibre.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
