20.06.2026 - 21:40
|
Actualització: 20.06.2026 - 21:45
Per què et vull donar alguna cosa d’impalpable, de fosc, de teu?
Per què no sé anar més enllà de la simplicitat?
Per què el gest neix de la frase?
Per què no trob aquest punt extrem en què el conscient i l’inconscient convergeixen, en què les paraules es formen abans de les paraules?
Per què ets tan fanàtic de la minúcia, que no conceps la teva vocació més que en termes de dificultat?
Per què no saben veure que la literatura és un món beneït en què res no és conegut més que per l’estil, però on, en revenja, és precisament aquest estil que ho salva tot?
Per què no puc percebre allò que sospit: l’existència que hi ha darrere la forma, darrere la frase?
Per què no poden entendre que ets un debutant etern?
Per què no m’atur d’anar a la recerca de la meravellosa pluralitat del simple?
Per què em sent un espeleòleg de l’invisible?
Per què em costa tant fer un text inerrant –que no sap errar (que sembla evacuar les contingències que són l’autor, el seu temps, la veu pròpia d’un grup o un altre)–, una proliferació de buit amb harmonies aclaparadores?
Per què vull expressar el prohibit, anomenar les coses sense desviaments, escriure mots encara que justs, lletjos, que arruïnin la bellesa, que abismin la cadència i facin, si es pot dir, ensopegar els ulls damunt la plana?
Per què no puc fer un text amarat de malenconia i de música, però ple de ferides, d’humors, de transgressions i d’invectives amb una lucidesa sense defectes?
Per què no puc submergir-me en la ciència dels segles que vindran, en els problemes fonamentals, en els enigmes del dolor, en les qüestions eternament sense resposta, en els drames que tixen la trama mateixa de la vida?
Per què no puc fer una plana que esclati com un foc d’artifici monstruós en un miracle de brutalitat i de desig amb massacres, amb plers i amb l’exposició de tots els apetits de la humanitat?
Per què la plagueta de notes em dona la força que no ve d’una fórmula, sinó de les relacions que es poden establir entre dos elements que res no destinava a encontrar-se?
Per què costa tant d’entendre que la gran poesia és fonamentalment compassió (sofrir-amb, sim-patia)?
Per què no es fan crides pels carrers sobre el poder fecundador de la paraula?
Per què no puc trobar aquesta veu mòbil, meandrenca, que vagi llatina, plena d’insistències, amarada de fantasies i plomalls, de capricis i burles, estibada de ràbies secretes i de clarianes enlluernadores; aquesta veu que vivifiqui la vida domèstica i posi en relació les diferents escenes amb una intensitat fulgurant i que animi a voler la representació quotidiana de l’existència?
Què fas?
Faig temps, faig poesia.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
