Closcadelletra (DXIX): La porta del darrere

Derives, infinites derives; aquestes lletres, aquestes paraules, aquestes lectures, aquestes passejades…

Com una fotografia que sempre té com un tremolor, un gra tàctil que queda…

D’on em surt aquesta irresolució crònica?

I aquesta gola inacabable del banquet de la literatura?

I aquesta drecera de l’espai-temps?

Torn i retorn a l’art de la brevetat com el far segur, la brúixola orientadora.

Veig el mateix horabaixa abrusador des del presbiteri de Haworth perdut en els erms àrids del West Yorkshire (Regne Unit) i germà en terror del de Borley (Essex), on es burlaven els espectres, com en la cambra insonoritzada de Proust, en la cel·la de Sade o en la residència d’Emily Dickinson a Amherst (Massachusetts).

Sí, vaig a un lloc apartat, clos i privadíssim, però que una sèrie d’esdeveniments familiars i una grandiosa bogeria íntima van transformar en un athanor alquímic, un forn ardent que transmutava la nit d’un cataclisme personal en l’or fosc d’una experiència literària límit.

Després de la sesta el narrador mig amnèsic, afamat de literatura i de ficció, de sublim nocturn i de lirisme de mouroir, crueltat i salvatjor social, tancat amb pany i clau dins la cambra fosca, fila, desenrotlla i talla els destins dels seus personatges amb llana negra dins una llum que és la de l’infern terrestre.

Tot seguit, sense raó i sense origen, fa una passejada sense motiu en què l’escriptura intenta de copsar l’estranyesa de la vida moderna, l’efímer, el transitori, la metamorfosi.

L’aventura rau en juxtaposicions inesperades, collages singulars, o fins i tot en aquesta impressió de travessia; com l’humor, la fraseologia és errant, tens el sentiment que alguna cosa es mou dins aquestes paraules, transfigurant l’ordinari i donant-li grandesa.

El narrador es troba dins un esperit crepuscular, però sap que ha de guanyar temps. Viure i escriure el màxim de temps possible.

De cada vegada més considera l’escriptura un viatge d’exploracions i descobriments.

És escrivint que descobresc allò que estic escrivint.

L’estil tardà seria la porta del darrere que s’obrí al meu cervell.

Una mala fi d’històries arribaren a correcuita.

Vaig retrobar la meva veu narradora.

Em sentia dempeus, a la tribuna, amb l’aire d’improvisar, amb una llibertat virtuosa, i començava a poc a poc una contarella plena de digressions, m’enlairava amb distincions vertiginoses aparentment sense relació amb el subjecte, després tornava a aterrar damunt els peus, somreia, i deixava el món atordit i il·luminat.

Em demanaven que tractàs l’immediat.

I deia que era impossible d’abordar-lo frontalment. Pensam i parlam per mediacions i intermediaris. L’immediat per definició els anul·la.

Som residents del clarobscur, a gust en el món vestit de draps. Parlam i pensam en aquesta zona inestable on les barreges articulen, de manera perpètuament precària, l’ésser i el no-res, l’esdevenir i l’eternitat.

Intentar de pensar en l’immediat i en tot allò que no té ni principi ni final, com la intuïció, el moment, la presència, inevitablement et portarà a confrontar el silenci, l’indicible.

I el narrador amant dels somnis, dels no-res, de les franges del discurs designant l’indicible amb exemples concrets, trivials i quotidians, acabava amb un gran finale.

Amb un joc inacabable amb el matís, simplíssim però complex, lluminós però entenebrat. Una asímptota que tendeix cap a l’absolut, sens fi, i el fa brillar sense arribar-hi mai.

Quan el narrador es desperta de matinada, banyat de suor i de set, diu amb un mig somriure: “No sé quina hora és, és l’alba.”

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: