18.07.2026 - 21:40
Les paraules fan niu en el llibre del món.
És com si atacàs l’escrit una pluja de drons assassins.
És com si no pogués fer aquesta llista que no és exhaustiva, però és suficient per a entreveure com aquesta col·lecció traça vies de pensament, les extensions de les quals dibuixen un continent mental encara en part inexplorat, i d’una facúndia immensa.
És com si no entengués que en un temps en què s’acumulen les mentides, que creixen les amenaces i que proliferen les ignomínies, avançar en aquest treball de discerniment esdevé fins i tot indispensable.
És com si volgués fer una gran màquina per veure-hi en què els mots no són diferents de les coses.
És com si hagués decidit de deixar-me anar al pler del conte, a la gratuïtat aparent dels jocs del llenguatge per a veure reflectir-se, en aquest món dibuixat per les superfícies, la brillantor un poc pertorbadora d’aquests encontorns propis.
Davall l’escala de les frases fetes d’argila i silencis.
A la paret un vell quadre d’un amic que pinta ombres.
Aixec la tela aferrada amb grapes al bastidor i de cop sent la remor serena de la mar que em canta i em conta reverberacions i ecos de les profunditats, calitges d’arena del Sàhara i benzines de l’estret d’Ormuz, agonies d’ofegats que fugen de la fam i el dolor, vou-verivous d’una mare que alleta dins una barcassa a la deriva una criatura morta.
Amoll la tela del quadre.
I tot s’atura.
Les ombres internes m’agombolen.
Hi ha una vitalitat desesperada que plora.
Quantes vegades he sucumbit a les músiques que m’eixorden?
Com necessit aquest art de traduir en mots els esglais, els desigs, les pulsions, els interdits, els dubtes, els coratges, els silencies inaccessibles a qualsevol altre!
Sent la frase de Beckett que es fa eco en les meves entranyes: “Rate, rate encore, rate mieux.”
Escric entre film i relat, narració i diàleg, mots i frases simples, foradades de silenci, renous flonjos, imatges pàniques, records incerts que reprenc en bucle, variacions, mossegades, laments, tics i trops, dites i cançonetes.
Em torna salvatge l’escriptura.
Torn a una salvatgia anterior a la vida, no
ho sabies?
Enyor la insistència petita de les ones que fan fer música a les copinyes desaparegudes de la platja, els detalls, les coses repetitives, com una paraula que revé sempre seguit al mateix punt.
M’agradaria crear una obra que seria com un casalot de lletres, amb lligams entre els personatges que seguissin desenvolupant-se a través dels temps.
Inacabable.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
