Closcadelletra (CVII): Zombificar els enemics

  • «Sabem que hi ha ànimes brutes, petrificades de rossecs pudents, insensibles i corcades, que no són ni parents, ni amics, ni coneguts, ni potser humans: els que tenen molts diners»

VilaWeb

Cerc les invencions oblidades, les intuïcions estranyes, els fets suggeridors, les coses improbables o plenes de sorpreses.

El dia acompanya: les muntanyes de la serra plenes de brodaries de boira pels comellars, un cel d’un gris perla aquarel·lat de pluja, un aire que fa olor de molsa i de piuladissa de teuladers, diàlegs possibles arreu de la terra, els arbres i la mirada que pensa.

Escolt el record de les veus dels amics que aquests dies s’entreteixeixen d’una serenitat bondadosa. I un tremolor crític sedassador.

Els humans tenim necessitat els uns dels altres per reproduir la vida i, si és possible, fer-la mengívola. En aquesta relacionalitat som el que som en col·laboració.

Ens fa falta trobar en totes les coses el que hi ha de bo, fins i tot en allò que ens sembla nefast.

Planx d’una manera lenta cada paraula que escric per tal de veure’n l’extensió i la mortal netedat.

Podria contar com en el pati de l’escola de les Cotxeres quan em feia mal algun nin gran me n’anava a un racó del jardí dels fassers i sentia una tristor infinita, incomprensible, igual que quan me l’havia remenat dins el llit de plaça, esquifit, de cal padrí i ja em sortia el gust d’aquelles llàgrimes blanques que no sabia entendre.

Fotografia de Jean-Marie del Moral.

On és el meu sentit agut de la relativitat?

On és el meu ull incessant?

On?

On és un tractat de crítica social d’ara mateix?

On cappara el nervi material del discurs?

On brilla l’esperit de discerniment com un diamant rar?

On?

On acaba l’aventura de la percepció?

On és el temps –sobirà, ràpid, lent, microscòpic– que escriu els petits esdeveniments encadenats i arrossegats de qualsevol manera?

Perquè no fem gens ni mica el que no fem, creiem que podríem haver fet.

Sabem que hi ha ànimes brutes, petrificades de rossecs pudents, insensibles i corcades, que no són ni parents, ni amics, ni coneguts, ni potser humans: els que tenen molts diners.

Els que tenen molts diners exerceixen una pràctica ecocidària que duu a destruir el mitjans i els medis: els mitjans socials que ens permeten ser qui som i els medis naturals que en permeten respirar.

Ens fa falta fer hackings existencials que podrien preservar en els mitjans i en els medis la possibilitat d’una experiència creativa i singular, encoratjarien el dissens i ens aixoplugarien amb una hospitalitat incondicional i tan necessària per a tots nosaltres.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any