closcadelletra

Amb la frescor de rosa i mel de l’alba decidesc fer una caminada dins el meu Paisatge.

Aprenc a observar a n’aquesta hora primera en què no ha arribat la claror calenta i enlluernadora de l’agost.

Tot és juga, aquí.

Les coses se senten en el trèmolo d’una vibració íntima com si fessin estiraments i es mostrassin des d’una mirada en què la tendresa de la complicitat converteix els tactes en contactes.

L’ull, l’orella, el pas, la respiració, els reflexos, el batec, tot és matèria d’educació.

Trob l’empremta que em defineix en el temps que fa, en l’ombra d’un núvol damunt el camp de rostoll cremat, en la lluentor seca d’un escarabat de sutge, en les roses de nit que s’han desfullat suara dins la frescor humida de l’hort amb bellveures.

Trob les inscripcions de la natura més enllà de la violència que ataca, de la lluita que destrueix, de la sang que es vessa.

Amoll l’eixugamans de les notícies del dia amarades de mal, de dolor, de barbàrie i d’assassinats.

Som el lloc del temps.

I el temps no és universal i objectiu, sinó tot el contrari: és un principi de subjectivació, d’individuació, de singularització.

Pas a les totes d’un temps col·lectiu imaginari.

No tornaré al temps històric, si no és per defensar el lloc de la meva experiència particular i única.

Escric damunt el tall d’un raor.

Ho sé.

Tot el que podeu esperar de mi és un punt de vista.

Entr dins l’asil d’un instant.

El Pla del Raiguer amb aquesta esclator elegant, acolorida, somrient de l’estiu em duu a la pintura del Renaixement, a les obres de talla petita en què el plaer i el refinament ens donen aquelles pradel·les que no acabes mai de mirar o les decoracions subtils de les calaixeres.

L’angle d’aquesta alba esdevé casa i les paraules cedides al ventijol s’encenen d’irisacions que fan aigües.

Som una veu estranya en estat d’insurrecció que jutja la vida amb consciència de la mort, present tostemps, i que no té cap complaença amb aquesta sinó tot el contrari.

No he demanat mai res a allò que llegesc més que el vertigen. Dir no a tot un món de mentides i de bestieses, dir no al fals amor i a l’amistat falsa, dir no als lliberticides i als policies, dir no al déu que castiga, dir no a la vellesa que ve, dir no a les esperances antigues i als desigs futurs, dir no a l’estultícia que ho empastifa quasi tot.

Posa’m la mà al front per donar-me un poc de coratge.

M’arriba un renou d’aigua que passa per una canaleta ran del camí.

Aquest cantet viu es mescla amb el refilar de l’ocelleria, la cridòria dels cans, el piular dels paons i dels teuladers, el xep-xep de les tórtores i el color de la terra refulgent.

Com puc anomenar aquesta impressió de plenitud feliç, intensa i alhora enigmàticament tranquil·la i a més a més tan imperceptible que potser n’hauria pogut no prendre’n consciència?

Lluny del domèstic, del solemne, del grandiós, del sentimental i del massa moral, respir aquesta calor de la terra amb un estupor sense crispació, íntim, perfectament incomprensible i que es teixeix amb una gratitud immediata.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb