closcadelletra

Des de nin petit m’han encisat els bufadors del mar.

Són forats, són escletxes, són cruis del roquissar per on ixen alhora un brollador d’aire i un buf d’aigua, una ona comprimida dins un conducte marí.

El bufador parla però amb la seva veu: el renou singular d’una mescla d’aire i aigua.

Voldria dir l’interior d’aquest renou, d’aquesta cursa, d’aquest alè.

Aquests instants entre dos mons.

L’invisible en aquestes aigües amarades d’aire, toquen allò que hi hauria en mi d’invisible?

No són una veu, malgrat les aparences, no són una paraula, no és ‘poesia’.

Aigua de mar impulsada per l’aire que troba una sortida exterior.

No cerc sempre seguit una sortida?

Assegur que els bufadors m’entendreixen des de la infantesa: veig, sent, escolt alguna cosa que podria ser el temps que corr amb una espècie d’alegria fonda que brilla en les vaporitzacions de l’escuma, en els renous de l’envit, dins les ressonàncies de l’envol i no perd aquella transparència límpida de saber-se moment d’eternitat.

L’escenografia de la pedrera del penya-segat calcari on badoc molta d’estona un bufador rodó, ben viu, és una terrassa sobre el crepuscle melat que em desplega un catàleg de clarors que s’esbuquen una darrera l’altra, molt lentament.

Record un vell Fitzgerald, malalt de tuberculosi, que s’engata metòdicament de gin, emperò que conserva el gust per la feina ben feta, que pesa les síl·labes, que escolta la Bíblia per no oblidar les cadències, que llegeix amb un llapis a la mà l’alta poesia de Keats o de Shelley, quan aconsellava a la seva filla Scottie: ‘El treball de tot bon escriptor és de nedar per davall aigua retenint l’alè.’

Els enemics interiors em fan més por que els de defora.

No sé si faig sortir les frases del no-res amb un espasme respiratori o amb passes magnètiques que giravolten sense descans.

Escolt la respiració del bufador molta d’estona i em ve al cap amb la invasió de la fosca un pensament boig: podria assegurar de bon de veres que el més breu, el més ràpid sobreviurà a les muntanyes. No és una follia semblant la que escolt dir per la boca de pedra al silenci del mar?

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Sent un encantament sonor que només el pot saber l’orella del cor: és l’única traça que deixa l’aparició dels invisibles?

Quan m’atreviré a encarar el repte i escriure el Llibre dels Dedins?

En una gota d’aigua, puc veure un abisme?

El bufador marí pinta el temps.

El temps que escriu ràpid, microscòpic, sobirà, lentíssim, els petits esdeveniments encadenats i arrossegats els uns en els altres per arribar allà.

El temps: brodaria, malla incandescent de mort.

Som en un lloc fèrtil perquè em fa ganes de posar-me en camí i agafar el sentit de la ruta. En aquests endrets veig com es transformen les coses.

Necessit aquests llocs: els desig.

I què vol el meu desig?

L’apaivagament, només.

Negranit.

 

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb