closcadelletra

M’agradava el gust de la vinagrella i rosegar els primers ametlons.

Hi havia un perfum d’herbamel al caminoi que duia a la bassa on agafava granots.

Els núvols eren vaixells que em feien circular per tots els mars del món i em condormia mentre els mirava avançar per les aigües tempestuoses del meu cos.

Les hores s’estiraven com si el temps fons infinit.

Llegia tebeos de batalles i de princeses, contes d’animals i novel·les d’Agatha Christie, que en acabar-les baratava a la llibreria fosca i petita de madò Joanaina.

L’estiu s’acostava perquè arribaven els exàmens finals i la mar compareixia com un horitzó de desigs.

Després de molts d’anys retornen i es despleguen sensacions oblidades de la història de la nostra vida: fumeres sordes que s’enlairen dins la claror capvespral, tan ínfimes i tan eternes que no les té en compte ningú.

En aquestes clarorineues d’un foc colgat escolt la meva solitud dins el bosc quan un cruixit de branques em regirava mentre sentia créixer al coll un torrent de llàgrimes.

Ja sabia que el vol de les oronelles obeeix a lleis invisibles, però les mirava caçar mosquits amb aquelles fues seques i aquells xiscles aguts  com si la seva precisió fos un prodigi.

Em treia les sabates Gorila i els mitjons de llana, feia un clotet amb les mans i posava els peus dins la terra molta d’estona per amarar-me de les vibracions subterrànies dels planetes.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Ho havia llegit a una contarella oblidada i allò em feia molt de bé.

Vetlava els canvis de color dels camps de blat que passaven del verd al daurat sense témer-me’n.

La llum del capaltard d’aquella primavera d’estiu em deixava embadalit, i mirava unes ovelles amb una pastora davall els ametlers com si fossin una aparició que podria desaparèixer en qualsevol moment.

Queien les paraules damunt la plagueta com una pluja fina, com si fossin les respostes a preguntes que no s’han fet mai. I ressonaven molt de temps dins el meu interior.

Tot es condensa en això: una veu que contesta a una altra veu.

Potser va ser llavors que vaig començar a entendre els jeroglífics secrets i lents, aquell comerç amorós, que gargotejava com a respostes d’un que retura a la melopea dels boscs, i de les muntanyes, dels penya-segats i de les cales, de la mar gran i de les ones que ballaven pels bladars els dies de vent.

Passejar per camins quasi esborrats que no duien enlloc entre mates llentrisqueres i esbarzers plens de pues esdevenia una de les fetes més clares per aprendre les absències.

Hi havia un no sé què fraternal en els plecs de tendresa que em despertaven els llocs familiars: la cuina amb la cova emblanquinada de la xemeneia on es podia entrar, al menjador hi havia unes natures mortes oleogràfiques que m’encisaven, a la sala bona el Bonjesuset de Praga em feia por, el lloc comú al corral no pudia, els porxos a dalt de tot de la casa era on m’amagava a l’hora de la sesta per poder llegir a gust estirat damunt els sacs d’ametles, d’ordi, de blat; al vespre em sortien faves a les cuixes i em gratava com un condemnat fins que em feia sang.

Només el tacte de la pell de l’aire em permet entrar dins la festa còsmica per arrabassar al record la meravella d’uns grans d’or que quan els vull agafar es fonen.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb