closcadelletra

Cantaré la magnificència de les esperes.

Diré el dolor de les esperes.

Rememoraré els records de les esperes.

Ploraré la ferida de les esperes.

Faré sonar la música dels mots perquè vibrin amb tots els colors de les esperes.

Miraré les esperes com si fossin prodigis secrets.

Diré a la tinta que esperi una bona estona abans d’embrutar el paper d’invencions sonores.

Cal·ligrafiaré com si fossin brodaries d’aquarel·les cadascuna de els sensacions que les esperes han tatuat a la meva còrpora afadigada de treballs i nits.

Amb la paciència del que espera allò que no vindrà teixiré una escultura de temps feta d’absència, de tristesa i d’una certa insurrecció.

–Què fas?

–Esper. Tot sol. Nu. Sense paraules.

–Què fas?

–Esper. Entotsolat. A l’aguait.

–Què fas?

–Esper. Fueteig la plana del temps.

Només trob paraules d’ombra per dir els dols de les esperes.

Escenografii l’espera. Solemnitz cada detall. Perd el sentit de les proporcions. Encenc el mode patètic. M’enrabii. Cerc totes les coartades que obrin la porta a l’error. Em culpabilitz. Creixen onades d’angoixa al pit. No hi ha res en el món que pugui entendre’m: Tot roda com sempre. I allà enmig jo: l’esperador.

Sent com em brolla un sentiment d’una tristesa insondable: l’abandó.

L’espera no em deixa moure. Fer qualsevol cosa pot rompre aquell encantament, aquella acció esperadora em prohibeix cercar solucions a un problema irresoluble.

Delir. Al·lucín.

En cada moment crec que l’espera s’ha acabat.

En cada moment reconec que ja no esper.

I sé que és mentida.

Perquè, faci el que faci, no em queda més remei que reconèixer que visc dins l’espera, que som espera.

I que ja en puc pegar de bots per enganyar-me.

M’entretenc com puc, intent omplir l’espera de feines mecàniques que em demanin molta d’atenció i no em deixin pensar en res: faig llatre, faig frivolité, faig veta, faig herba, faig bugada, faig pols, faig punt i a part.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Faig com si no m’arribassin les pors i les mancances que duc dedins.

Faig, fins i tot, com si no em temés d’aquella esperera que em domina, que em fa, que som.

Don forma a l’absència amb els fils de l’espera convertits en la trama i l’ordit d’una teranyina que narra una història que només jo puc endevinar, saber, entendre, i que just acabada torn desfer com si no res, com una Penèlope d’estar per casa.

Aquesta transició, aquest temps llindar, aquest instant allargassat de l’espera és el bressol de la vida on ens engronsam davant l’abisme.

Bategam espera sense adonar-nos-en.

Escoltau aquesta rondalla que mestre Roland Barthes em va contar un horabaixa al Café de Flore parisenc i que no he pogut oblidar mai: Això era i no era un mandarí enamorat d’una cortesana. ‘Seré vostra, li va dir ella, quan haureu passat cent nits esperant-me assegut en un tamboret en el meu jardí, davall la meva finestra.’ Però la nit que feia noranta-nou, el mandarí s’aixecà, agafà el tamboret davall el braç, i partí.

Fa pensera, aquesta contarella!

Ja he acabat per avui.

No us vull fer esperar.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb