closcadelletra

Escriuré a mitja veu, sinuosaré, insinuaré, suggeriré, insistiré sense declamacions ni declaracions, faré volteres, m’entretendré, suaument, amb dolçor, prudència, vigilància i cadència.

Escriuré romanalles.
Si som amants serem inventius.
No hi ha amor sense joc.
Estim el joc, l’amor, els llibres, l’amistat, la música, la ciutat i el camp.
No hi ha cap d’aquestes coses que no em faci bé.
Fins i tot la malenconia entintada d’ombres que desprenen els ametlers morts.
Escolt la polifonia secreta de la realitat.
Tenc l’orella que cal per entendre?
Tenc l’ull prou tocat per veure-hi?
Tenc l’esperit prou despert per sentir?
Tenc el recolliment físic necessari per crear silenci abans de parlar?

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Cal saber a les clares que en un món en què regna la ignorància pensar esdevé un crim.
M’interessa el temps, el temps que escriu —sobirà, ràpid, lent, concís, microscòpic, nerviós—, els petits esdeveniments encadenats i arrossegats els uns amb els altres per arribar fins allà.
Allà!
El crit mut.
La senzillesa.
El temps és una broderia, una malla amb un incendi, és el fet de dir.
Tot s’ha dit.
Res no s’ha dit.
La lletra mata, l’esperit vivifica.

El lledoner sense ni una fulla em revela que cal lluitar a les totes contra les paraules vanes.
En una societat que delira sempre seguit ens calen encantacions, contarelles, lletanies, llistes, posades en circulació, experiències de l’alè.
Qued embambat per un raig de sol que il·lumina una bolla de món.
Tenc un xoc de presència.

Sent com la ressonància dels grans mestres de les ciències ( em venen Galileu i Turing i Prevosti i Margalef) va més enllà de la paraula.
Entenc que la tradició autèntica conté en si mateixa totes les modernitats possibles.
Tot ve del traç i hi torna, ell desvetlla l’infinit de les metamorfosis i la seva alegria estranya.
La bolla del món és paisatge, el paisatge és esperit, i l’esperit a través de l’alè és paisatge.
El meu cos viu en el paper que espera beure la tinta.

Aquí, en el cos de les coses, tenc enlluernaments d’existència: els vidres entelats, una barca damunt l’arena, la tendresa d’una carícia, la resplendor del mar entre els pins, humus davall un mot, un fumerol de festa, caeres d’aromes, els joncs de ponent…

Així, només així interromp el renou i el blablablà, l’agitació i el furor de l’actualitat que vol fer creure que és història!

L’enginy, la lliure imaginació, la saviesa dels alens vitals, els ritmes que van cap a l’harmonia, la mirada que sap veure-hi.
Els núvols em donen el missatge que no podrà desxifrar ningú.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb