Closcadelletra (CCXXVIII): Renesc tots els matins, com innocent

Esper la llum del dia i partesc cap al dia.

I m’acost al dia.

El dia em mostrarà el resultat del meu camí, m’obrirà tot de coses amagades, de coses que vindran: em ressuscitarà l’invisible.

En una gota d’aigua podré veure un abisme o la distància curta entre la nit i el sol.

Aquest lleuger tremolor de la llum ixent, com la imminència d’una prova, una acceleració dels batecs del cor mentre puja lenta i sencera l’aigua vaporosa amb colors de vi de l’alba.

Transfiguració de la bellesa del món amb l’encens daurat del quotidià.

Els troncs i els arbres, les tiges i les flors fan arrelar i reverberen el dia nou de trinca, etern.

Hi ha una lluminositat de l’esborrament i una lluminositat del despertament.

Recit algunes paraules breus sense cap vibrato amb una espècie de lleugeresa, la dicció adormida, que les empeny cap a la pols de l’instant.

Renesc tots els matins, com innocent.

Ho sabia, però m’ho han ensenyat els meus mestres: Sòcrates i Epicur, Homer i el Dant, Ramon Llull i Rimbaud, Ponge i Rodoreda,  Linspector i Brossa, Pessoa, per esmentar els primers que em vénen a la punta dels dits.

Renéixer és connectar amb l’infinit que hi ha en totes les coses.

Cada nigul, cada cossiol, cada capçada, cada herba, cada terròs, cada taca a la paret, cada petjada al fang, cada refilar, cadascuna d’aquestes coses ordinàries, petites i vulgars presenta una fesomia de la qual pot sorgir en cada instant un altre món. El meu esguard intern està abocat cap a aquest altre món. Dedins duc les platges i les muntanyes, la terra i els núvols, les onades i els deserts, el cel i la plana, la mar i el jardí, l’avenc i la festa.

Renéixer cada dia és establir aquí i allà aquesta comunicació interrompuda.

I ara, per on ens surts, en aquests temps de pandèmia, amb aquesta apologia del renéixer?

Escolt aquest interrogant directe i em surt d’una revinglada: renéixer cada dia és un remei benigne i salvífic contra el mal i a favor del bé.

No recordes que el grau extrem de la intel·ligència és la bondat?

Renéixer cada dia és ser sensible a l’eixugaparabrises del cotxe travessant un bosc sota la pluja.

Renéixer cada dia és esser agitadors de llambordes i restar nins de l’humus.

Renéixer cada dia és adorar l’estètica de l’efímer eternal.

Renéixer cada dia és cantar i ballar les matinades sabent com em diu mestre Amiel: ‘Un dia més, un pas més cap a la mort’, però també i alhora aquella saviesa popular que amolla: ‘Qui dia passa any empeny.’

Renéixer cada dia és que uns mots de pler es dibuixin amb la llum de safir oriental de l’alba: viure és ser feliç.

Renéixer cada dia és saber profundament que cada dia conté tots els dies i que l’humà és un teixit que s’esqueixa amb facilitat.

Renéixer cada dia és pastar un pa més necessari que el pa, donar a voler la llet de la tendresa humana.

Renéixer cada dia és somriure com canta l’ocell i com el núvol passa, com la terra cristal·litza i com s’espiga el blat: per no-res.

Renéixer cada dia és saber que tots som miserables (no seríem humans si no fóssim miserables), tenim relacions noves i misterioses amb l’existència, pensam amb el cor i feim el que podem del nostre temps comptat sobre la terra: dia darrere dia.

I en un moment deim: el temps que ens queda és el que no ens queda.

Escolteu Biel Mesquida recitant el Closcadelletra (CCXXVIII):