Closcadelletra (CCXII): Auciu paor ab amor e no amor ab paor

  • «Connexions incessants em deixen un poc estormeiat per una llançada de sol que ha travessat el cotó fluix de gotes d'aigua»

Biel Mesquida
16.02.2020 - 21:50
Actualització: 30.04.2021 - 21:08
VilaWeb

Quan vaig llegir fort davant gent molt atenta aquest proverbi de mestre Ramon Llull vaig saber que els mots lul·lians em farien companyia molta d’estona.

Aquests dies de boires hevis i ben atapeïdes (que fan escriguera de metàfores una darrera l’altra) m’agrada mirar el creixement de les porrasses que han esclatat l’espiga: l’albó.

Entre el ram de fulles, fines, verdes i llargues, ran de terra, s’alça un mecmeremec que al capcurucull treu unes floretineues amb una retxa rosada.

No sé per què la betzola i immortal Aina Cohen no va fer un sonet als albons que anuncien amb la seva senzilla talla herbàcia i les flors que baden d’una filigrana renaixentista i menuda, els finals dels hiverns i l’energia vibracional de la saba que es torna a posar en marxa.

‘Auciu paor amb amor e no amor amb paor’, dic fort quan pas entremig del jardí rodó dels albons, i, encara que sé que ni la literatura ni l’art no poden fer res de l’altre món per a la humanitat, puc donar testimoni que aquelles simples paraules escrites fa més de set-cents anys per un home bo i savi ressonen amb connexions micel·lars en xarxa pels pètals, pels terrossos, per boirina, per les ungles dels meus peus, pels arbres sense fulles, pels ametllers malalts, per les parets, per les cases del poble, per la Serra i per la mar, per l’era, arreu de l’univers, i em fan molt de bé.

Fer el bé podria ser un desig que no endolciria l’amargor i l’oi d’aquesta societat, però podria despertar les ones fructíferes del sistema nerviós d’alguns humans.

Mentre entr dins aquesta strass d’humitat blanca que vola damunt els ullastres reconec que la lletra amarada d’energia benèfica és bona conductora d’una lucidesa serena que m’apaivaga tot el bla-bla-blà enverinat, tan dolent, tan invasiu.

La respiració troba el ritme acordat amb les músiques internes de la sonoritat d’aquell còctel de botàniques, zoologies i geologies que no s’aturen de transformar, de transformar-se, de transformar-me, de transformar-nos.

Esser conscients d’aquesta transformació podria ser un altre dels fruits de la creativitat humana.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Dic: ‘Trans Formació.’

Ho repetesc perquè m’alimenta.

Ric quan ho he dit moltes de vegades.

Transformació amb irradiació sempre seguida.

I em ve de no sé on allò tan antic i tan ver que ja sabia: cal fer esclatar la ferida si volem treure el pus.

Segur que l’ardit i provocador Ramon té un proverbi germà dins aquest llibre, Mil proverbis. Proverbis d’ensenyament, que llegesc en veu alta.

Com aquest que s’hi assembla: ‘Totes vegades que no digues veritat hages pahor.’

Connexions incessants em deixen un poc estormeiat per una llançada de sol que ha travessat el cotó fluix de gotes d’aigua.

És com si sentís el pes immens de la mar quan arrib al fons de l’aigua i veig desenfocades com fractals les arrels de les roques, els estols brownians de clarors escatades per la profunditat, el fons obscur del planeta.

Prae-cipitatio, amb el cap per davant, així es llança el Saltador de Paestum al mar Tirrè. Quan vaig veure la cara interna del sarcòfag, lloc menjador de carn, pintada amb aquell Saltador vaig pensar que tot el saber humà que ix d’aquesta imatge estava fet pels ulls del mort.

I me’l menjava amb els ulls cercant el temps, aquest moviment irrecuperable en què no pots deixar d’arribar on hauries pogut no anar.

Repetesc: no es recupera el temps.

El Saltador del cap Leucate es precipita en el temps.

Salt de dalt a baix amb el cap per davant, diu.

Repetesc Llull: ‘Auciu paor ab amor i no amor ab paor.’

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any