Closcadelletra (CCV): El sentit en el so

  • «Trobes, amic, que em faig massa propòsits en un temps de misèries a balquena, de violències cegues, de catàstrofes ecològiques, d’ignoràncies creixents i d’un antihumanisme generalitzat?»

VilaWeb

A partir de cert punt no hi ha retorn. És aquest punt que vull atènyer.

Vaig trobar aquestes dues frases en una llibreta de notes antiga on escrivia allò que em passava pel cap, que trobava en un llibre o el que sentia profundament.

No sé d’on sortiren però el fet de caure’m a les mans ara, quasi al cap d’any de MMXIX, m’ha deixat perplex i m’ha fet pensera.

I he recordat la vella música d’un poeta, Li Quing-zhao, del segle XII, que surt d’un esqueix de tristesa: Que la pols s’amuntegui / damunt el meu cofre de bany…

La pena es mescla als objectes del món, a les transformacions del dia, a l’oscil·lació dels sentiments, a les tendreses petites que em donen un parell de fulles verdoses, que encara no han volgut caure d’una branca del lledoner i desafien les ventades del temps.

Em repetesc un altre cop que és una feta i una festa extraordinàries que  la poesia que es troba en qualsevol part pugui ser introduïda per mi en els mots, en les coses, en els somnis, en les obres d’art o en els escrits.

Em torn a dir que cadascú és únic, que cadascun dels seus instants és únic i en l’idea d’aquests instants únics, quan són feliços i bells, hi ha un conjunt de sentiments en carn viva: la nostàlgia infinita de la pèrdua, la consciència que tota bellesa és efímera i la nostra condició de mortals.

Una frase de Baudelaire m’acompanya en aquest viatge: Feliç aquell qui planeja sobre la vida, i comprèn sense esforç el llenguatge de les flors i de les coses mudes.

I com si hagués llençat al fons de la cúpula enterrada d’una cisterna fosca aquesta frase baudelairina, una altra veu ressona en ones perfumades pels murs encimentats, que em diu: Feliç aquell qui fa nova la vida a cada instant.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Trobes, amic, que em faig massa propòsits en un temps de misèries a balquena, de violències cegues, de catàstrofes ecològiques, d’ignoràncies creixents i d’un antihumanisme generalitzat?

Creus, amic, que potser val l’alegria confegir paraules breus  sense cap vibrato que funcionin com un bàlsam?

Penses, amic, que caldria sacsejar a les totes la mollor, l’esllanguiment, la inèrcia i la robotització del cos social? 

Saber qui som i què som?

Ens cal una moral pròpia, individual, una dignitat moral.

Ens hem de reconèixer en nosaltres mateixos.

Aprèn a fer-te aquell que ets, deia mestre Píndar a un atleta grec.

Després vendrà la moral col·lectiva, on es fonamentarà la nostra cultura.

Aprendrem a fer-nos aquells que volem ser.

La cultura ha de tenir un paper precís i exacte en un projecte social, ho hem oblidat? No ho hem sabut mai?

Les teles d’aranya brillen, exemplarment fràgils i tenaces, plenes de gotes de rosada entre les fulles de les figueres de moro.

Escoltar el món amb atenció intensa, pouar-lo en la destrossada parla diària i traduir-lo amb esforç i música sobre el teixit de la plana, aquesta podria ser la meva batalla quotidiana contra la mort que portam a l’esquena.

Aquest podria ser el pervenir de la revolta de cada dia davant el mar nu en el si d’aquest temps insubornable. 

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any