Fotografia de Jean Marie del Moral.

Les sensacions i els textos s’entreteixeixen.

Feia més de quaranta-vuit hores que el picapedrer del quadre de mots (aquest) no n’havia pogut escriure ni un.

Provar de fer lletra sense treure ni una paraula és com boixar sense pler, beure sense engatar-se, viatjar sense arribar enlloc, caure en pana verbal, penetrar en un infern dolorós, assaborir l’amargor d’un fracàs.

Així mateix els dies són bons, el sol daura les garbes en forma de cilindre, els cactus treuen flors nocturnes enigmàtiques, l’aigua de la mar és tan blava i tan despertadora com la de tots els estius i encara quan tremol de solitud puc trobar una mà nua que s’aferra a la meva per donar-me amb tendresa el bàlsam d’un consol.

Si no mir, ni escolt, ni llegesc els mitjans de comunicació podria creure que som dins una escenografia del lloc del paradís.

I agafant l’amic Rimbaud vaig recordar: “La terra és blava com una taronja”, i amb el capell de llatre que va fer madò Margalida de Capdepera, vaig partir amb bones vers el camp per destil·lar les meves emocions.

A foravila vaig somniejar per aquells camins vermellosos de terra, on tot esdevé simple, i els sentiments s’entumeixen, s’afluixen, i cop en sec l’ànima esdevé un cel ple d’un estol de nuvolins que voleien i es desfan per un cel puríssim.

Quan avançava cap a un hort a l’horitzó ple d’alfals verdíssim vaig tornar a pensar en aquesta cosa fràgil i preciosa que també podem anomenar esperit i que ara mateix és saquejat i devastat per mil i un desastres (dels domèstics als mundials).

I si no anam vius i cuidam cada dia l’ànima de l’esperit, la podem trobar en qualsevol moment a punt de fer el qüec, tota plena de cops blaus i d’ofegors.

Cada passa que m’acostava a aquella taca de verdor dins el capvespre que baixava lentament era una promesa d’una felicitat que no tenia nom.

Allò era el panorama quotidià de molts dels foravilers que conreaven el camp, feien les messes, collien les figues i els albercocs, més endavant els raïms, i convertien el món en un verger.

Allà hi vivien uns humans, efímers i mortals, vivificant la terra totes les estacions de l’existència.

Era com si pelegrinàs cap a una gamma d’emocions sorprenents i corprenedores en què l’herba, aquella herba que s’acostava amb una lentitud vertiginosa, era la protagonista.

Aquí va ser quan les paraules de mestre Gaudí m’arribaren com una escala de socors per fugir de qualsevol perill: “Cal ser originals. I ser originals vol dir anar a l’origen.”

La remor de fons d’una joia de viure i d’una joia d’existir m’acompanyava com una música plena de misteri, una ofrena que no brinda res, i era alhora l’excel·lència de la vida.

A un cornaló d’aquell hort em vaig traure les sandàlies.

Vaig començar a fer passes a poc a poc entre l’alfals.

Sentia com la rialla prevalia sobre tot, mentre l’herba fresca em feia pessigolles als peus.

Hi havia una invasió de l’alegre, de la melodia, del cant!

L’herba despertava un planter de records d’infantesa, entrava amb la seva presència en les profunditats d’un paisatge íntim, em feia estremir.

Sentia les carícies dins l’herba, els treballs dins l’herba, les rebolcades dins l’herba, els sentits dins l’herba, els colors dins l’herba, les aromes dins l’herba, els alens espessos dins l’herba, els sabors dins l’herba, la vitalitat dins l’herba, el fang dins l’herba…

Vaig pensar que l’herba ens manca de cada vegada més després de segles i segles de presència viva.

Fotografia de Jean Marie del Moral.

I no ens n’adonam.

Els senzills mons desapareguts són fets per ser ressuscitats, mormolava fluixet amb un impuls d’eufòria que aflorava entre la constatació amarada de pau d’haver trobat un desllorigador de l’angoixa, un catalitzador de l’escriptura, un respirador dins l’asfixia general.

I mentre em verdejava la vida i m’alimentava d’aquella verdor que es dóna al bestiar per pujar-lo, tornava la fondària de Gaudí que em deia: “L’herba és portadora d’origen. Sempre guarda el gust dels primers temps del món!”

I em posava a córrer entre l’alfals com un eixelebrat.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.