Faig feina per la paraula creadora del silenci.

Faig feina per la pedra amb dos ulls i boca que em parla tostemps.

Faig feina per aquest locus amoenus amb una font, un ventijol, un cant dels ocells, una eclosió de flors, una herba lluent, una ombra d’arbres i una olor sublim.

Faig feina per aquest punt de fugida, d’esquerda, de subversió, de desobediència.

Faig feina pel cos pensador que parla en tant que recull, d’una forma o d’una altra, tots els sentits.

Faig feina per pensar.

Pensar demana llesques llargues de temps.

Avui en dia tot està pensat per no pensar.

Ens injecten el desig de la servitud voluntària.

Han arribat les assutzenes. M’acost a les vergues d’aquests lliris estibats de campanes blanques i escolt la vibració del perfum que em retorna al temps primer.

Em sent responsable del sorgiment, del bot poetiquer, de pensar els nostres sentits.

Faig crides a la coalescència dels cinc sentits.

No te’n tems de la unió, l’adherència, la impregnació, el contacte o la difusió d’un sentit amb un altre, en un altre, un dins l’altre?

Poques coses es poden degustar amb els cinc sentits alhora, no ho sabies?

Faig un camí llarg cap a la representació dels intervals. Cal viure en els intervals; en ells es produeixen psicogeografies de la percepció que no duren en els angles quasi morts.

Mixtura, mescladissa, brancatges, desarrelaments, cok-tail, núvols de matisos.

Suscitar els llocs, fer-los parlar, les veus dels morts volen dir-se, volen expressar-se.

Volen.

Fer passar missatges clars, precisos i exactes en la clandestinitat més absoluta.

Fer despertar flors, sembrar descloses, solcs capbaixculats poden ser una arma verbal molt fèrtil.

Lluitar pels cultius, conrear-se a si mateix, fer fruitar l’altre, ens salvarem plegats, nàufrags perduts dins les aigües procel·loses i fosques, cal saber que hi ha guerra encara que no se nomeni a les clares.

Arreu arreu sistemes dits de comunicació castradors.

John Coltrane toca el saxo als intervals i genera coneixences antigues dins la claror quasi apagada de vermells hemorràgics d’aquest hivernacle amb Santiago Rusiñol i John Ruskin que fan mambelletes a la posta de sol.

Derives per arribar a alguna cosa.

Els homoniqueus no s’adonen pràcticament gens ni mica de la natura. I la natura és molt bella.

El programa dictatorial tirànic que ens ataca és brut: cal que els humans pensin el menys possible, obligar-los a practicar l’esclavatge del no-pensar.

I aquí es produeix la catàstrofe perquè d’aquesta manera es perd l’atenció, i la lectura, i la llengua, i el saber, i els sabors.

I es produeix una reducció jivaritzadora del llenguatge, o sia una reducció de la percepció.

Les sensacions es fan malbé.

Amb l’aplanament i la laminació de sentir no es pot accedir a la natura del món i de les coses.

Fotografia: Jean Marie del Moral.

Cal fer-se refractari a l’esser obligat.

No deixar-se anorrear ni capgirar del teu desig.

Batallar, batallar, batallar, ho recordes?

És l’única manera de poder tenir la possibilitat de resistir i crear.

Hi ha una cosa física.

Com podem fer ressortir aquesta adhesió íntima del cos humà i els seus sentits amb la terramarcel?

Els mestres devuitescs ens donen la drecera: aquell que no sent profundament com alguna cosa d’interior la natura mateixa s’allunya de les comprensions d’aquesta alegria, d’aquesta joia, d’aquesta encarnació del planeta.

Un planeta malalt per mor dels homoniqueus depredadors.

Ho deia amb paraules ben lleugeres el poeta Lautréamont: “La mouche ne resonne pas bien aujord’hui, un home bourdonne a ses oreilles.”(“La mosca no ressona bé avui, un home brunzeix a les seves orelles.”)

Hem perdut tantes de connexions, tants de camins visuals, tantes de paraules, tantes de músiques, tants de tactes!

El cos nou de cada dia, el cos sonor, somnia en una fonda comprensió psicològica i biològica amb el ritme mateix de la natura.

Entendre és veure.

Fer crides per a la singularització extrema, la individuació extrema.

Fer crides per denunciar que la velocitat és pertot menys als esperits.

Fer crides per la repulsió de la dolentia i l’extensió de la bondat.

Cridar al desert.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.