biel mesquida

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Quina obsessió per fotografiar roses badades aquesta primavera mortal, i, alhora, pellar les ferides del temps per les espines verdes!

Quin delit per trenar garlades oloroses d’espígol i randes brodades per mans pacients que han deixat en els nus del fil cru les petjades dels records amorosos!

Quina fragilitat de mots ajuntats per anunciar els parpelleigs dels ulls tendres, gemmes que apareixen miraculoses damunt les cicatrius de les branques de les figueres resseques per les estacions!

Quina tebior de l’aire damunt els llavis brunencs d’una terra solcada pel tractor que mostra les secretes ofrenes d’un ventre obert a les llavors benignes!

Quina frisança dels estols de paraules noves que naixeran pels dits vinosos de l’alba quan els ceps esclatin de pàmpols que just nats deixaran hores verdes en tota la nuesa de les vinyes!

Quin enyor del silenci daurat d’una mar que ferotge i rabiosa d’ones gegants escata el nacre del record per les aigües alterades que rompen els penya-segats i em deixen una collita estèril de meduses!

Per què aquesta visió tan consumista del luxe ens ha convertit en esclaus del consum, en practicants de l’enveja militant, de la gelosia agre, de la competència ferotge, de la misèria d’aquest joc de nous rics que no es temen del valor de res i esclaten amb els bibelots dels anuncis lluents i plens de logotips?

No hi ha ningú (i en aquests temps més que mai), que canti amb paraules i cançons, amb films i novel·les, amb músiques i quadres un altre luxe més essencial: el que ens dona el fet d’esser vius i de tenir l’extraordinari tresor de la glòria dels instants, les belleses de la llum i dels paisatges, dels amors i de les amistats.

Viure cada dia una petita felicitat, una mínima celebració, un acte d’emmeravellament.

I això no arriba de l’aire del cel.

Fotografia de Jean Marie del Moral.

Cal caçar-lo al vol, cal provocar-lo, cal crear-lo, cal endevinar-lo, cal ensumar-lo, cal trobar-lo, cal decidir-lo.

És un esdeveniment minúscul, un encontre senzill, una feta amplificada, un no-res que et deixa una empremta als sentits i a l’esperit, que et reconforta i t’il·lumina i et mostra una perspectiva desconeguda.

Hi ha un gust luxós del temps, de la seva espessor, de la seva densitat, dels seus capricis i de les seves repeticions.

Cadascun d’aquests petits esdeveniments de la jornada pot convertir-se en un luxe accessible que no ens pot manipular ningú ni econòmicament, ni mentalment: obrir la finestra i veure el color de safir oriental de l’alba, escoltar la veu de Rosa Novell recitant un fragment de La mort i la primavera de l’estimada Mercè Rodoreda, passejar a  poc a poc pel centre històric sense turistes de la ciutat adorada, cercar, aprendre i compartir tresors del saber universal en la web de l’ordinador, embadalir-se amb unes roques acarabassades del cap de Sóller pinzellades per Antoni Gelabert, sentir l’adagio del Concert de Mozart per a piano, K. 488 que t’arrossega als cims més alts, acaronar aquesta pols rosada dels capvespres llargs, mirar com es desfà lentament un blau de l’ànima…

Passejar-se cada dia per la vida pròpia com per un paisatge il·luminat per l’imprevist i pels records.

Sense cercar-la trob una frase de La Bruyère que s’avé a la perfecció amb el meu estat d’ànim: “Il faut rire avant d’être heureux, de peur de mourir sans avoir ri.” (“Cal riure abans de ser feliç, per por de morir sense haver rigut.”)

M’arriba d’enfora una veu que em diu que he d’anar alerta amb el bon gust que no és altra cosa que la normalització de la mirada: una  petrificació.

El clixé sempre en enrevolta com un borino negre que ens vol fer caure dins la malastrugança del lloc comú.

He de fugir a les totes del tòpic que sempre ha estat, i ara més que mai, una pandèmia de la sensibilitat. Ens atrofia, ens amnesifica, ens fas malbé.

Entr a la cambra negra interior on revelaré en la solitud més creactiva els negatius més simples, senzills i estimats de cada dia.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.