Closcadelletra (CCLXIV): entre inseguretats i incerteses

  • "Transfigurar la realitat sense modificar-la com fan els vells mestres de la lletra fent servir mitjans d’una sobrietat extrema, un lirisme discret i una incansable preocupació per la fondària local"

Biel Mesquida
27.02.2021 - 21:50
Actualització: 28.02.2021 - 11:20
VilaWeb

No és una cosa nova.

Ni una sensació desconeguda.

No és una troballa.

Ni un estímul.

No és mal de pensar.

Ni difícil de viure.

No és un retorn.

Ni una nostàlgia.

No és un desvarieig.

Ni un raonament.

Alèn estirat damunt aquesta estora de trama oriental del bosc on en l’ordit ben complicat s’entremesclen les agulles de pi, les clapes de molsa, les cagarades d’ocell i els micelis dels bolets amb aquesta terra feta de boires esborrades, esbarts amorosos, putrefaccions fresques i esquelets de vida.

Allà, a l’ombra dels pins, escolt el vent entre les branques, m’avisen, m’aconsellen; practic l’espera envoltat d’esdeveniments d’absència, d’immobilitat i d’abandó.

Em trob llunyà del lloc on parl i només puc repetir que callar moltes de vegades és la meva forma d’expressar-me.

Veig com l’horabaixa avança per l’obliqüitat de la llum entre les escorces i alguna cosa em diu que em cal travessar les aparences, anar a les coses i identificar-me i fondre’m amb elles, fer-les existir, la forma i la matèria, encarnar-les amb una passió com la que m’ha permès apropiar-me-les, celebrar-les fent créixer la seva densitat, conferint-los permanència, lògica i solidesa.

Voldria que es conjugàs tot alhora, el subjecte i l’objecte, el nucli i la popa, l’essència i l’espessa, la rica i la voluptuosa substància del món.

Transfigurar la realitat sense modificar-la com fan els vells mestres de la lletra fent servir mitjans d’una sobrietat extrema, un lirisme discret i una incansable preocupació per la fondària local.

Saber que les anomalies que mostraràs en la teva escriptura no tenen res d’arbitrari.

Gestionaràs els desequilibris, compensaràs les perspectives, allargaràs el temps sense versemblança, contaràs una feta des de diferents punts de vista, donaràs un aspecte emboirat als elements del primer pla mentre que els del fons estaran perfectament enfocats.

Aconseguiràs trastocar els teus costums mentals, desconcertar els teus pensaments rutinaris, inventar noves solucions fugint a l’escapada dels lloccomuns del passat.

Hauràs donat vida a l’inanimat i dinamitzaràs l’immòbil.

Modularàs de memòria versos antics que relligaran en la gradació de les harmonies les vibracions de l’humus i els batecs del teu cor, la velocitat dels neurotransmissors i les coloracions del crepuscle i, també, la dansa còsmica de les estrelles que apareixen amb exacta puntualitat molt lentament una darrere l’altra.

Fotografia: Jean Marie del Moral.

L’ull i el cervell s’entreajuden.

No demanis fets.

No vulguis solideses.

No imploris clemència.

No desitgis bàlsams.

No sacrifiquis els ídols.

No escoltis res.

No mormolis.

No mengis morena.

No cridis.

No venguis la respiració.

Ets la llum que tens abans que s’apagui de tot el dia.

Això ha de ser el pensament que t’alimenti.

Esser estimat i estimar cada instant.

Això ha de ser la certesa segura que et faci alenar.

La lentitud és la petita felicitat guanyada a pols.

Això ha de ser la mida del temps comptat, sense tornada.

Ets matèria d’oblit des d’ara mateix, des del present.

Això ha de ser reconèixer que ens acompleix viure oblidats.

No deixis mai la simpatia (eynoia, pels grecs), la capacitat de sofrir amb l’altre.

Negranit!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any