27.12.2020 - 21:50
|
Actualització: 30.04.2021 - 21:03
Quan he sentit la piuladissa de milers d’ocells dins el parc del jardí em pensava que se m’havien obert de pinte en ampla les orelles i aquell refilar tempestuós amb harmonies que s’entrecreuaven mesclades amb espasmes i convulsions m’havien amarat el cervell.
He pegat dues mamballetes fortes i tots els pins s’han posat a volar.
Quan he vist el núvol d’estornells que es movia fent dibuixos d’anades i de vengudes, de pujades i de baixades, de corregudes i d’esfilagarsaments dins el cel melós de l’alba m’he pensat que algú projectava una cartografia digital al llenç cel del cel.
No, tot allò era ver.
I dins aquell núvol mòbil de becs piuladors persistia amb un altre volum i amb unes altres melodies el cant.
Hi havia alguna cosa del retorn al si matern en el qual hem sentit abans de veure-hi.
Hi havia alguna cosa d’aquella llegenda que al final del Miceni parlava d’una illa misteriosa als roquissars de la qual els marins perien i deixaven d’existir atrets pels cants dels ocells.
Hi havia alguna cosa d’aquell Ulisses que va voler sentir aquests crits animals de la passió (L’Odissea parla de les femelles, mig dona-mig ocell, dels sirènids), va posar cera a les orelles dels seus marins i per no tirar-se a la mar es va fer fermar de peus i mans a l’asta del seu navili.
Hi havia alguna cosa d’aquell argonauta, Boutès, cantat per Apoloni de Rodes, per Homer i per Diodor de Sicília, que encarna el desig absolut de sentir i tot seguit precipitar-se fent cap endavant dins el perill.
Hi havia alguna cosa de la meditació sobre la música i el temps.
Hi havia alguna cosa del vell Schubert que ha anat als límits de la tristesa.
Hi ha alguna cosa també d’una reflexió sobre l’espai i el moviment.
Hi ha alguna cosa de la relació entre la música i la dansa i, sobretot, les llibertats, que ens donen aquests estornells en les seves lliures passes pel cel.
No, no he embogit; no, no he quedat penjat; no, no cal que em fermeu, no, no em tiraré…
Mir la vorera tremolosa dels bassiots on es reflecteixen els estornells.
Em perd en l’espai infinit, tot el meu ésser experimenta una clarificació i una purificació. Desapareix el jo, no som res. M’aneg en les fractalitats (fatalitats?) dels vols.
Com si tot el meu cos estàs suspès dins l’airetrèmol del núvol estorneller.
Una llum mòbil sense temps, una llum apagada m’envaeix a poc a poc i amb el cant que es perd.
I es perden també l’ocelleria, i la piuladissa, i els núvols.
La claror es fon amb els estornells…
El cop violent d’una portada em fa veure que he sentit la matèria il·luminada per la veu i m’he estremit.
Aquesta osmosi exaltada en la qual l’altre s’apodera del cos de l’un i un de l’altre, ha fet que m’apoderàs dels milers d’estornells i cantàs amb la seva veu i em perdés en les platges de la seva dansa, en la coloració de la música acordada per aquell cor immens d’ales en volcànica ebullició, en el mirall que camina cap a nosaltres.
Sentia una set insaciable, un ardor en la llengua, una ànsia.
Hi havia flames en l’aigua, un cel encès, tot en el meu entorn era una pira: hi veig pels ulls de les flames.
La vida és com una gota de rosada.
La gota cau no cau d’un bri d’herba.
Surt el sol.
La gota torna invisible.
Som entre estratificacions de transparències, translucideses aèries, materials que tenen la finor de l’escuma, de les esquames de les serps o de les ales de les libèl·lules.
Algunes lliçons dels estornells són clares: conjugar el volum i la lleugeresa i fer lloc a l’espessor en derrotar la seva opacitat.
I, sobretot, la manera com el cant i el moviment han fecundat les meves paraules.
Palp el desert.
