closcadelletra

ʻOpacificaré les meves fosques i les tractaré en profunditat fins que treguin la seva càrrega de llum.ʼ

He escrit aquesta frase damunt un cel d’horabaixa tardoral ple d’un caos de núvols gegantins que entremesclen tots els colors de la tempesta damunt un aire gris que talla com una Gilette.

Les noves no són bones, companya de la vida.

Per això, i per altres desraons que no vénen al cas, he decidit que escriuré sobre el luxe.

Un tema extemporani, classista, cursi?

De cap manera.

Vull cantar fort el luxe que ens dóna el fet senzill de ser viu.

I d’estar ple de l’eternitat dels instants, de les riqueses d’assaborir les variacions de la llum, de sentir les carícies tendres de les aventures amistoses, de la passió encesa dels amors, de les veus enlairadores de la lletra, de la música, de l’art, de la saviesa.

El luxe d’estimar amb energia el present.

I saber que tenim segles darrere on d’altres humans ens han deixat obres bellíssimes fetes a mà, fetes amb intel·ligència, fetes amb l’energia de l’esperit. 

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Cal passar gust un pic cada dia, pel capbaix. Practicar qualsevol d’aquests luxes accessibles que ens envolten: una passejada pel camp on els arbres perden les fulles, la lectura d’una gran obra literària en un llibre de butxaca, un sopar de peix amb els amics, una entrada de cinema d’un director adorable, aquell concert de música de cambra o de pop-rock salvatge, el plaer d’estrènyer una persona estimada…

No hem tengut mai tantes de possibilitats de viatjar a través del coneixement, d’aprendre i de compartir.

Viure amb la sensibilitat oberta, esmolada, atenta, lluminosa; uns sentits que no volen perdre calada, que volen caçar les palpitacions del temps, la seva espessor, les seves repeticions, les seves sorpreses.

Viure el luxe de comprendre.

El luxe d’entendre.

En tendre.

Que els nervis, el cor i el cervell sien tocats per allò que estimen o per allò que detesten.

Davant el sementer verd per les darreres pluges pens en l’amic poeta Keats, que, de molt vell, s’abandonava amb gran afecte, com l’estimat Falstaff, al somieig de cada flor que havia conegut des de la infantesa, accentuava que les seves formes i colors eren tan nous com si els acabàs de crear amb una fantasia sobrehumana, perquè aquestes flors anaven lligades als moments més despreocupats i més feliços de la seva vida, i se’n fotia de la bellesa de les flors exòtiques que no li interessaven gens.

Alèn fondo i lentament. Un cop, dos cops, tres cops.

El luxe infinit d’alenar.

Retorn a aquesta felicitat senzilla que vull publicitar perquè crec que l’hem oblidada per aquest camí de pèrdues, el luxe de crear.

No cal ser un gran savi, un gran escriptor, un gran músic, un gran artista. Ni prop fer-hi.

Podem crear amb un no-res: una paraula acaronada al uatzap que ens fa vibrar, un gest simple de confiança amb l’amic que ens fa sentir, una besada encesa amb l’amat que ens fa volar, una conversa o un debat que ens fa aprendre o desaprendre, una lectura que ens fa viure una altra vida, una música que ens fa perdre silenci enllà, les mil i una formes de la creació que no ho semblen.

Entr en la pintura de negranit de Pierre Soulages i aprenc que el luxe de les pinzellades lluminoses del mestre són una escala de socors per salvar-me.   

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb