closcadelletra

Trob una plagueta antiga i menudona. Està tota escrita. Agaf la primera
frase: ‘No ens coneixem mai.’ Agaf la segona: ‘Vull escriure la música
callada de Juan de la Cruz.’

Mestre Lao-tse em dia a l’orella: ‘El poema és més present com més absent
és el poeta.’ I sent que ressona en algun altre lloc això: ‘La poesia és l’alè
que esclata després del nostre darrer alè.’

Conspiració d’alens era el títol de la pel·lícula que feien al cinema
Paradisos del meu somni d’alba d’avui.

Quan hi ha tantes de casualitats rares i tantes d’estranyes coincidències em
refugii en la saviesa de Joseph de Maistre que m’amolla sense cap motiu:
‘Aquell que no comprèn res és millor que aquell que comprèn malament.’

I trob escalf en la Woolf quan demana: ‘Escriure poesia, no és una
transacció secreta, una veu que respon a una altra veu?’

A una paret municipal trob una pintada: ‘La màscara és una de les formes de
la veritat.’

Per què només els dits de la poesia saben tocar amb el gust dels contactes
vers?

Quines esclators de feixes flamejants en l’horitzó d’un mar blau cobalt,
blau combat, que em sacseja!

Quines aiguades de claror negrenca jeuen entre els estols de les fake news
que m’engaten de mentides!

Quines correnties de volts són necessàries per esmicar l’estúpida docilitat
que ens fa malbé el cervell i la vida!

Quines onades de salabror caben dins una embosta de paraules que em
conten el dolor dels migrants devorats pels governs i pels peixos!

Quines extensions desolades d’unes veus on nia l’impossible seran les
càrregues de profunditat per despertar tantes de carns humanes xopes de
mortor i d’amnèsia!

Fotografia: Jean-Marie del Moral

La terra camina al peu dels arbres i em pos a córrer per intentar estrènyer
dins els braços aquell sol rodó i hemorràgic que es colga darrere la mar
plana i lluent, sense ni un crit de victòria, sense ni un seguici de veus, sense
ni un recordatori de la brevetat de la vida.

Estic a la vorera de comprendre-ho tot i tenc un portal a l’ultramón. Em
digueres que l’essencial sempre era el de més a prop i faig un atles de
distàncies sense trobar el desllorigador.

Em dius que la gran amistat és gosar dir els desacords, i em pos a cantar
pels carrers i les places una bona nova.

Obr un llibre i sé que al cap d’una estona em puc esbutzar de joia.
Mir un quadre i cop en sec una finestra s’obri en el meu pit.

Escolt un concert de Bach per fer reduir totes les pors.
Cal per l’art de veure-hi bé un poc de fosca.

Escric amb fosca per dir les coses més clares.

Sempre vull anar més enllà i això podria ser un caminoi.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.