closcadelletra

Molts de matins, just aterrar dels somnis oblidats, revisit els meus intents de llum i de nit.

El flux de pensaments, reminiscències  i nostàlgies que m’enterboleix podria evocar el lirisme trash de certs antiherois que tixen un catàleg d’alens retuts, vaporosos, llargs, refractaris, espessos de tan minsos, caçats amb l’extrema cura d’una llengua que glapeix l’instant en el moment de la desaparició més subtil.

Dic a la lectora fidel allò que aconsellava l’amic Stendhal als happy few que assaborien les seves frases massa lacòniques: afegiu alguns mots que hi manquen.

Els ulls es tornen mans, la boca esdevé mirada, el cervell es fa bardissa, el cos pol·len de fosca.

No m’atur de nedar sense alè per davall l’aigua constel·lada de dosis homeopàtiques de punyides d’una ranera feliç.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Avanç en una reptació subterrània pels caus de les mosteles i de les arestes.

Som dins la nit del tinter quan el sol crea voreres d’ombres amb un regruix inexistent.

L’ull de l’aigua avança amb desfici per les meves venes i em dóna un enlairament d’esperança abans que tot no es perdi en la fredor de l’oblit.

Un feiner de percepció, de cacera apassionada i tranquil·la alhora per atrapar les capgirades mínimes amb el pols que no tremola.

Cal escoltar la respiració esdevenir espai.

Fa mal  falsificar el gust.

Entr dins la banda sonora del bosc com qui entra dins la cel·la d’un monjo tibetà i em pos en mode sentir.

La veu interna passa per la mà que escriu, per la mà que transcriu una vocalització que pot agafar totes les tonalitats i tots els accents, una veu múltiple i el més clara possible, amb l’hermetisme del perfum o de la música que et fan créixer les altes dimensions del misteri.

En la construcció del quadre de mots hi ha a poc a poc la l’excavació d’una sortida, fer una escala de socors per a les situacions males de viure.

Una forma bastida per escodrinyar paisatges verbals com un tel de ceba, aires de ressons que no fan eco, confetis en xarxa per on vessa el sentit, escorrentims que s’amaguen al primer cop d’ull.

Produir mots imantats d’emocions, desbordaments, experiències d’uns paradisos tremolinadors en què la música de la joia es mescli amb el riure de l’univers que canta en la vibració de cada cosa viva.

Passa un avió enfora.

No canalitzaré ni igualaré les veus, no enterraré els matisos, no apagaré les màgies verbals, no tancaré les portes a la ironia, no petrificaré els erotismes, no posaré cap plom feixuc a la llengua.

Diré la meva filosofia general: un art de viure a cada instant.

Aixecau el cap.

Comprau una flor.

Nedau molt.

Defensau la vostra intimitat.

Llegiu.

Cantau.

Tancau la porta.

Feis sortir el silenci de dedins.

Desconfiau de tothom i de vosaltres mateixos.

No us cregueu els vostres somnis.

No demaneu la definició de la vostra sexualitat.

No faceu sacrificis als ídols.

Trobau la fórmula personal, única al món.

Basta!

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb