Clara Ponsatí: “Espanya no ha pogut fer la passejada triomfal”

  • Entrevista a l'eurodiputada, a qui el Parlament Europeu ha aixecat la immunitat parlamentària

VilaWeb
Clara Ponsatí en una imatge d'arxiu (fotografia: ACN).
Andreu Barnils
09.03.2021 - 21:50
Actualització: 10.03.2021 - 09:45

Clara Ponsatí, ex-consellera del govern Puigdemont i actual eurodiputada, va veure ahir com el Parlament Europeu li aixecava la immunitat parlamentària. Ara ja podria tornar a ser requerida per encarar una hipotètica euroordre del jutge Llarena. En aquesta entrevista telefònica amb VilaWeb, Ponsatí valora la votació d’ahir, i ajuda a entendre al lector la importància d’una votació que, tot i perdre, no va ser pas una passejada triomfal per a la posició del govern espanyol. Dels 693 emesos, 248 en contra, 45 abstencions i 400 a favor. Una part important de l’eurocambra va trencar la disciplina de vot per fer costat a Ponsatí, Comín i Puigdemont.

A la conferència de premsa per a valorar els resultats, us he vist contents.
—Home, és clar! És clar que estem contents. Una cosa que havia de ser una passejada triomfal per als espanyols, doncs s’ho han hagut de treballar molt. Han guanyat, però amb moltes fuites. M’esperava que als grups grossos hi hauria més disciplina. I al final han tingut força dissidència. En els grups aquests la disciplina de vot és bastant sagrada. I a banda, alguna gent ha fet públic el seu vot favorable a nosaltres, i alguns altres ens ho han vingut a dir en privat. Gent de tots els partits s’ha portat malament. I especialment dels socialdemòcrates i dels liberals. A part dels que ja hi comptaven, Verds i Esquerra Unida Europea, i que anaven a favor nostre com un sol home. És clar que entre els socialdemòcrates i liberals hi ha molta gent que no ho veu clar.

—Heu anunciat que presentareu un recurs al TJUE per irregularitats en el suplicatori. Què us n’ha xocat?
—Ha estat xocant que els membres de la comissió fossin tan poc curosos. Els que han fet anar la piconadora han estat els espanyols, però uns quants que van votar a favor no ho eren. I no han tingut manies. Bastant barroer tot plegat. La comissió va donar per bona una cosa que no apareix a la sentència, i és que jo sigui acusada per malversació. No és cert. També ha estat xocant que no tinguessin problemes que el president de la comissió no actués amb neutralitat, que no veiessin l’error de tenir tots el mateix ponent, que tothom sabia que anava a toc de xiulet de Vox. Home! Déu n’hi do. Estem contents perquè, en fi, ja sabem que els espanyols tenen molt poder el Parlament Europeu. Però evidentment que no es pot estar content que el Parlament Europeu funcioni així. I que permeti una cosa així. Clarament, sap greu.

Un clàssic de la política: una cosa és el que et dic a tu; i una altra, el que dic als mitjans. No cal que em digueu noms, però aproximacions significatives, què deien?
—Molta de la gent que no han votat seguint la disciplina de vot, alguns ens ho han fet saber. Mitjançant assistents, per exemple. I ara podem fer un mapa una mica més precís d’allò que amb les xifres i prou no es veu. I quins són els que tenen problemes amb com es fan les coses a Espanya. I on és on encara falta que ens expliquem. Es pot avançar: als països nòrdics es veu molt millor. Hem fet molts progressos a França, fins i tot a Itàlia. A Alemanya ja han sentit a parlar molt més de nosaltres, però també ens queda feina. I llocs on ens sembla, i parlo de sentiment, de sensació, on no hem estat atents, i per tant han votat en massa a favor que s’aixequés la immunitat són Polònia, Hongria, Romania. Països amb molta gent i molts eurodiputats. I on no hi ha una opinió pública gens receptiva encara.

Els alemanys conservadors què deuen haver fet?
—Jo crec que aquests han votat amb el PP. És un vot secret, i per tant no puc donar res per segur. Algú del Partit Popular Europeu sí que ha expressat que no ho veia clar. Però en general és un sector que encara assumeix el marc mental que Espanya és un país que té una constitució i un Tribunal Constitucional.

La votació d’avui com afecta el procés? Quina força dóna? O en pren?
—L’afecta en el sentit que s’ha fet visible que això no és un afer intern. S’ha fet visible que dins Europa hi ha molta gent que no veu gens clar com es gestiona des dels poders espanyols. S’ha fet visible que a Europa molta gent no confia en la justícia espanyola. Implicacions polítiques immediates, més enllà d’aquestes, no n’hi veig.

La vostra euroordre se seguia a Escòcia. I hi teniu una vista pendent al maig. On l’afrontaríeu, una possible euroordre, a Bèlgica o a Escòcia?
—Aquesta decisió no serà només meva. Jo em posaré a disposició de qui cregui que l’haig d’anar a visitar. Com que visc aquí, entenc que alguna cosa li haig de dir a la justícia belga. Però no vull anticipar esdeveniments i sobre això no vull fer gaires comentaris. Perquè pot ser que les preguntes del Llarena ho posin tot altra vegada en suspens. No ho sé. També hi ha el factor Brexit. Sóc resident a Bèlgica, i per tant, que no m’extradeixin des d’Escòcia, quan estic a Bèlgica, diguem que no em soluciona cap problema. Parlo sense saber què voldran que faci exactament els jutges. I què em recomanaran els advocats. Jo de moment, malgrat que m’han aixecat la immunitat, l’únic a qui dec obediència, i que no té previst de parlar de mi fins el mes de maig, és el jutge Ross.

Ara a Estrasburg (França), al ple, hi podreu anar?
—No ho tenim decidit. Però mentre duri la covid, això no és una variable.

Llarena sembla que enviï pre-judicials per fer temps. Com si, en el fons, no volgués activar les euroordres.
—Pot ser, sí. Van alliberar Lluís Puig amb uns arguments que clarament ens haurien d’aplicar a nosaltres. És bastant clar què passaria si l’euroordre tirés endavant.

Les eleccions catalanes com les van interpretar a Brussel·les?
—Les llegeixen un dia. I després a una altra cosa. I ja fa setmanes que van passar. Però les van llegir d’una manera molt clara: els independentistes guanyen les eleccions a Catalunya. Si després resulta que això no s’administra com s’ha d’administrar ja es veurà quan passi.

Res a afegir?
—La idea important és que si es descompta el pes de la delegació espanyola, el percentatge d’eurodiputats que no estaven disposats a no aixecar la immunitat el trobo molt important. L’argument que volia fer servir Espanya, i no se n’ha sortit, és que això era un tràmit sense importància. I que només es feia perquè estiguéssim a disposició de la justícia. Si tan simple era, com és que hi ha hagut tanta gent que no ho ha vist clar? Si és un afer intern, per què fan sortir la ministra d’Afers Estrangers a una conferència de premsa? Si això és tan poc important, quina casualitat que hagin esperat a aixecar el tercer grau dels presos polítics fins feta la votació. Hi ha unes sincronies tan aparatoses en la gestió dels permisos penitenciaris i els esdeveniments polítics que fa feredat. Realment l’aparell al servei de la corona funciona com un rellotge, de moment, en aquestes coses.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any