Un únic concert ritual per a cloure l’any, per a mostrar el disc, catàrtic, que el recapitula. Aquesta era la proposta de Clara Peya per a presentar A A (Anaalogia de l’A-mort) a la sala Utopia 126 de Barcelona. Un ritual per a fer net i per a mostrar, amb unes quantes persones, còmplices d’aquesta catarsi, un treball terapèutic que mostra la dicotomia i alhora simbiosi entre l’amor i la mort.

Són les nou del vespre i la sala és plena a vessar. No serà un concert normal, ja es veu. L’espai, una antiga nau modernista, disposa de catifes, sofàs i cadires fent un semicercle al voltant de dos pianos posats en forma de be baixa. Al darrere, una escala. I a la paret, una projecció on s’hi pot veure la coberta del disc. Hi ha servei de barra i una furgoteca. L’espai vol convidar a compartir l’escalfor, a sentir la companyia d’uns i altres, a compartir una bona estona. L’aforament és ple. Per uns problemes tècnics s’endarrereix uns minuts el concert, que tothom espera amb curiositat i un punt d’excitació per saber-se privilegiats en veure un espectacle que no es repetirà. Finalment, els llums s’apaguen.

La pantalla s’il·lumina amb les lletres ‘Ad-vers’, la cançó que obre el ritual. I n’hi ha molta, de poesia. Perquè just abans que Peya aparegui a l’escena i la música comenci a omplir-ho tot, se sent la seva veu. Llegint. Poesia. Un reguitzell de versos en castellà que construeixen l’amor a través d’imatges molt vives, que arriben a les persones congregades en aquest concert a través, únicament, de la veu de Peya. ‘Y se construye esa utopía a la que llamo melodía’. I apareix.

Clara Peya: ‘No vull un cicle de dones, vull un programa paritari tot l’any’

Des que posa els dits damunt les tecles del piano, destil·la energia pura. Els seus dits es mouen pel teclat com si tinguessin vida pròpia mentre que la música li travessa tot el cos. L’expressivitat, els peus nus que la connecten amb el terra i el batec del ritme, les mirades còmplices amb el públic que, quan creia que vivia una mena d’èxtasi de Peya, el treuen de l’abstracció per dir-li que sí, que ell també és còmplice d’aquest moment, d’aquest ritual, d’aquesta música que travessa tota la sala. 

El recorregut, el viatge per l’amor porta irremeiablement a aquesta dualitat que transmeten els mateixos títols de les cançons: ‘A-sexual’, ‘Re-tallar’, ‘Ana-lògic’, ‘Sobre-viure’, ‘In-tens’… Una dualitat com la vida i la mort, o l’amor i la mort, que si l’amor és vida, també en forma part la mort. Aquest viatge no el fa sola, sinó que hi ha acompanyants que, a través de la música, de la veu o de la paraula. Fins i tot, a ‘Re-üll’, amb la interpretació de dansa de la seva germana, Ariadna Peya. 

Tot plegat amb un protagonista indiscutible: el piano. Els pianos i Peya, Peya i els pianos. Que són un tot que vibra alhora. Fins i tot en el moment en què els toca els dos alhora, en un interludi entre cançó i cançó, i mira el públic, còmplice, il·luminat per una llum tènue. Una llum que també serà part important de l’escenografia amb el naixement d’una constel·lació d’espelmes per embolcallar l’artista.

Durant tot el concert, els somriures, rialles i mirades de Clara Peya amb els seus acompanyants i amb el públic transmeten la seva passió pel que fa. I és al final del concert, durant el bis, que es viu el moment més espontani, desimbolt, exultant: un final molt amunt, que deixa amb ganes de més, que sembla que s’hi podria estar hores i hores amb aquesta energia. I s’acaba el concert, i no hem sentit dir ni una paraula, a Peya, a banda de les dues poesies recitades. I no ha calgut, perquè amb els seus dits, ens ho ha explicat tot. 

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.