Ciutat Meridiana, no passaran

  • Quart capítol de la sèrie 'Nou Barris, cròniques d’una Barcelona irreductible' de Xavier Montanyà

VilaWeb
Xavier Montanyà Albert Salamé
29.06.2017 - 02:00
Actualització: 29.06.2017 - 09:22

Ciutat Meridiana és la zona on hi ha hagut més desnonaments de tot Catalunya. És un dels barris més pobres i castigats per l’atur, la crisi i el fracàs escolar. Té uns deu mil habitants. El 90% són immigrants. Sempre hi ha hagut molta població nòmada. Els més grans no s’hi han adaptat ni s’hi han integrat. En els últims anys, mil famílies del barri han passat per l’oficina de l’Associació de Veïns per demanar ajuda d’habitatge i menjar.

La cimentera Lafarge, a tocar de Ciutat Meridiana.

Hi ha pisos buits per desnonament, pisos dels bancs, uns dos-cents pisos reocupats per antics desnonats i més de cent d’ocupació incontrolada. Hi ha famílies que, quan les fan fora del pis, proven de refer la vida i llogar una habitació, però sovint acaben quedant-se a l’atur i no tenen ni per a menjar. Aleshores no saben on anar i no tenen cap més alternativa que reocupar el pis antic.

També hi ha qui canvia els panys i en ven les claus, de cent euros a mil… És impossible de fer una diagnosi precisa d’una situació tan extrema. Els veïns més veterans saben que el petit mafiós existeix, sempre hi ha llestos, però també pensen que no tothom s’atreveix a donar una puntada de peu a la porta i entrar. Si no fos per això, comenten alguns, potser moltes famílies ja serien sota un pont.

‘A Ciutat Meridiana les teories dels tècnics municipals no serveixen’, explica Filiberto Bravo, Fili, ànima de l’Associació de Veïns de fa molts anys i afiliat a la CNT. ‘Jo sempre els dic que surtin dels despatxos. Que vinguin aquí i coneguin la realitat. Aquí, les seves teories no valen. Tenim les nostres pròpies lleis. Necessitem alguna cosa més que bones intencions. La situació és dura i difícil. Hi ha molta càrrega acumulada. Cal filar molt prim perquè les coses no esclatin. Pensa que hi ha edificis de cinquanta-quatre veïns, i a les reunions només en venen quatre.’

Antonio, amb el suport dels veïns, ha pogut aturar l’execució hipotecària del pis on viu amb la seva parella i un menor.

En tots aquests anys, l’Associació de Veïns ha aturat uns mil desnonaments. ‘La lluita ha estat molt activa –diu Fili– però sense violència. Sóc enemic de la violència. Al principi, anàvem a un desnonament i érem quatre veïns i nou policies. Un dia, en vam parar vint-i-sis, un altre, catorze… Ara ja és més difícil d’obtenir-ne informació. De vegades, tenim cinc o sis en un sol dia, i els cobrim tots. Ara ja no van amb la prepotència del començament.’ Com funciona, ara?, pregunto. ‘Ara ja ni tan sols s’hi acosten. No els deixem passar. Si volen parlar amb l’afectat i ell hi està disposat, el portem, i nosaltres som presents en la conversa, però no els deixem passar de la porta cap a dins. Som uns quaranta o cinquanta a cada convocatòria. La policia no té prou efectius. A més, moure’s pel barri és molt difícil. Només té tres entrades, saps? Seria una bogeria si intentessin fer més força.’

El cas que ara més els preocupa explica molt bé el drama quotidià del barri: ‘Ara tenim una família de cinc persones, i serà la setena vegada que vénen a fer-los fora. Viuen en precari. El fill gran, de divuit anys, té una minusvalidesa. I un altre és petit. La dona feia tres anys o quatre que no tenia feina. Fa tres dies que n’ha trobada una per a sis mesos, vuit-cents euros al mes. No et pots imaginar amb quina angoixa viuen. La setmana abans del dia anunciat ja no poden dormir, els nens demanen a quina escola aniran, la preocupació arriba a afectar els col·legis, tothom s’alarma’.

Les xarxes de solidaritat i resistència del barri són molt actives

Fili ha vist, com pocs, l’evolució del barri fins a acabar espremut per les urpes dels bancs i les immobiliàries. ‘Al principi, als anys seixanta i setanta, els pisos es venien a dues-centes mil o quatre-centes mil pessetes. Però aviat van començar a aparèixer esquerdes, humitats i esvorancs que amenaçaven d’esfondrament. L’any 1991, em vaig comprar el pis per tres milions de pessetes. Els preus van anar creixent fins a arribar als cinquanta milions. No era normal. Vam passar de tenir una oficina bancària o dues i una immobiliària o cap a tenir una dotzena d’immobiliàries i de bancs i caixes. No és normal. Jo crec que tot estava planificat. Ja hem rebut més que no es pot resistir.’

Les xarxes de solidaritat i resistència del barri són molt actives des del començament de la crisi. Un bon dia, van detectar que hi havia nens que es desmaiaven a l’escola i al camp de futbol. Estaven desnodrits. Ni sopaven ni esmorzaven. Els veïns van organitzar un banc d’aliments. L’ajuntament deia a la Creu Roja que no els donessin menjar perquè no tenien un local adequat. Després de demanar-lo inútilment a l’ajuntament, Fili es va presentar al plenari. ‘Mireu, sabeu què? Que si no em doneu un lloc, l’agafo. I ells saben prou bé que, quan dic una cosa, la compleixo.’

Dit i fet, els veïns van ocupar unes instal·lacions municipals i van muntar un banc d’aliments per a tothom. Era el 2013. Rebien aliments de la Creu Roja, mitjançant la FAVB, i d’altres llocs com Mercabarna. L’ajuntament va cedir un temps i l’experiència va funcionar bé. Ara del banc s’encarrega la Creu Roja, i els veïns reivindiquen la targeta moneder, que la gent tingui un mínim per a fer les compres bàsiques. Hi ha hagut conflictes veïnals, sí, per aquí passa molta gent diferent, alguns sense feina coneguda. Això no obstant, a l’hora de la veritat, hi ha una majoria activa i solidària: hi ha un ‘bus a peu’, de gent gran, de l’AMPA, que passa caminant per les cases per recollir els nens i dur-los a l’escola. I estratègies perquè no hi hagi cap nen a qui li falti l’entrepà de l’esmorzar, entre més iniciatives.

L’assemblea de veïns apressa l’ajuntament
Tarda d’assemblea en uns barracons que fan de seu provisional, de fa molts anys, de l’Associació de veïns, que es finança gràcies a dos-cents cinquanta socis. S’anuncien classes de sevillanes, ioga, festes infantils, barbacoes, convocatòries de manifestacions i festes populars. Hi ha un petit taller d’ordinadors i un altre per a aprendre a cosir. ‘Algun dia voldríem crear cooperatives de treball, el sistema laboral ha canviat, hem d’obrir nous fronts.’ A l’assemblea hi ha unes vuitanta persones, la immensa majoria són immigrants. Dos tècnics municipals informen del Pla de Barris: ‘una iniciativa municipal que, en col·laboració amb els veïns i amb una dotació pressupostària extraordinària, engega accions socials, econòmiques i urbanes per a millorar els barris que més ho necessiten’.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

S’obre el torn de paraules i es fa evident que la majoria de prioritats dels assistents supera el marc del Pla de Barris. Demanen una ambulància fixa, que quan es facin obres de millora al barri es contractin treballadors del mateix barri, ajudes per a estudis i ajuda psicològica per als nens, un local per a l’associació de veïns, un casal d’avis i un local de joves: els nois de sis a setze anys no tenen on anar. Els tècnics recullen les opinions que podrien entrar en el Pla i especifiquen, una vegada i una altra, que ells no tenen atribucions per a resoldre el problema de la desocupació o els desnonaments. Una dona, desesperada, exclama: ‘El problema de l’habitatge ens fa perdre el son, ens deprimeix, ens desespera. No sabem què fer. Jo havia cobrat nou-cents euros i tenia una llar digna. Ara fa quatre anys que sóc a l’atur i visc d’ocupa, sola, amb els meus tres fills, i em volen fer fora. On vaig, si no hi ha feina? El desnonament s’ha ajornat dos mesos. No puc viure així. On vaig? A un barranc? Els meus fills són d’aquí. Feu alguna cosa, si us plau! L’únic que falta aquí és que la gent se suïcidi!’ Aplaudiments generals.

Fili, l’ànima de totes les batalles

Fili, portaveu de l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana

Fa cinquanta anys que Fili viu a Ciutat Meridiana. La seva primera acció de protesta va ser participar en el concurs de cacera de rates de principi dels setanta. Va quedar campió. ‘Hi havia, i encara hi ha, moltes rates. Ni amb això, no hem avançat’. Ha estat sempre a primera fila de qualsevol protesta i reivindicació veïnal. Així s’han guanyat la majoria dels equipaments del barri: el tancament d’una acadèmia privada per a obrir l’escola Ferrer i Guàrdia o l’ocupació del cinema per a fer un ateneu popular. A còpia de protesta, mobilització, lluita i algun tall de la Meridiana.

Passejar amb Fili pel barri és conèixer els problemes de prop. El truquen per telèfon: ‘I per quan t’anuncien el desnonament? Entesos, ja mirarem què s’hi pot fer’. ‘I on són, ara, els teus fills?’ ‘Bé, a veure, tranquil·la, ja me n’informaré i te’n diré alguna cosa.’ Penja i esbufega, desbordat: ‘Un altre drama dels habituals: és una parella de nigerians. La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) els ha pres els fills, al·leguen que ells no se’n poden fer càrrec.’

Els problemes es multipliquen a mesura que avança la tarda. Així és de fa dies, mesos, anys… Cada dos per tres, algú l’atura i li demana ajut. Una gitana li dóna una bossa d’albercocs en agraïment per haver ajudat el seu marit a aconseguir el PIRMI. El marit abraça Fili: ‘Si no fos per aquest home, jo no seria aquí. Us ho juro!’, diu vehement i agraït. Fili riu, i li fa broma. L’home es queixa de dolor al pit, és estrès, una angoixa que no pot superar des de l’embaràs de la seva filla de tretze anys. Li recepten Nolotil, diu. ‘No vagis tant al metge, i fes com et vaig dir: no hi pensis més!’, li aconsella Fill.

Passem per davant dels blocs més antics i deteriorats de tots. Els parterres estan abandonats, plens de pols i merda de gos. ‘No se’n cuiden –diu Fili–. Els serveis municipals vénen una vegada l’any, tallen herbes i plantes, sense fixar-s’hi gaire, i adéu. Hem demanat al Pla de Barris que posin escales mecàniques, si no la gent no pot pujar fins al mercat i tornar carregada. Aquí no hi ha botigues. Has de grimpar per unes escales molt deteriorades.’ Tot està igual que fa més de cinquanta anys. Darrerament, ha vingut gent de la Mina, desplaçada pels conflictes de clans. Topem amb dues carcasses de cotxe carbonitzades. Fa molts dies que hi són. ‘Eren quatre cotxes que van cremar una nit. Aquests dos encara hi són. Els serveis de neteja encara no els han retirat. Això dóna una imatge terrible del barri’, lamenta Fili.

‘Aquell és el bloc fantasma’ –continua–. ‘No figurava en els plànols i va aparèixer un dia, hehehe… I en aquells d’allà, recordo que quan van començar els problemes de construcció, els primers anys, s’hi va obrir una esquerda tan gran que amenaçava d’ensorrar l’edifici. La van haver d’omplir de formigó.’

Al començament, algunes empreses com Pegaso, Hispano Olivetti i SEAT van comprar edificis per als seus treballadors. Eren com petites colònies obreres. Passem pel costat d’un edifici d’una planta, gris, sembla una construcció soviètica. Era l’única ‘fabriqueta’ del barri. Primer, fou un taller tèxtil, després, de sabates. Avui, és un temple evangelista. A la façana, una frase evangèlica d’estranyes i incòmodes ressonàncies: ‘Cristo viene. Despierta España’. ‘Abans fabricaven sabates, ara fabriquen sants…!’, remuga Fili.

Al barri, hi ha dues esglésies evangelistes i una mesquita, que van demanar i impulsar els paquistanesos. ‘No hi ha hagut mai cap problema, en aquest sentit’, diu Fili. ‘Els paquistanesos són molt educats; si volen resar, que resin, ho respectem. Aquí, a ningú no ens importen les creences que tinguin i els seus rituals. També ens demanen cada any un espai per a fer la festa del xai.’

El casal d’avis actual està situat als baixos d’un edifici. Entrem a fer una canya. Està molt animat. Hi ha una dotzena de persones que xerren, ballen o juguen al dòmino. Les dones, quan saben que som periodistes, es posen dretes, aixequen els punys, i reivindiquen: ‘Volem un casal d’avis! Volem un casal d’avis!’

Parada de fruita, improvisada al maleter d’un cotxe.

Sortim i caminem fins a la plaça Roja. La tarda es va animant amb l’arribada de tota mena de venedors ambulants que fan la impressió de poder-se volatilitzar en qualsevol moment. Un adhesiu afirma des d’un semàfor: ‘No és pobresa, és injustícia.’ Veiem la cimentera de Lafarge, abans Asland, que es retalla en l’horitzó. Contamina cinc quilòmetres al voltant. Sens dubte, afecta Ciutat Meridiana, però no hi ha gaire mobilització. Els problemes, aquí, són molt més grossos.

‘A Ciutat Meridiana, tot s’ha aconseguit a còpia de lluita, no ens han regalat res’, conclou Fili. Parlem dels joves que han entrat ara en política, de les noves formacions. ‘En conec molts. Tenen bones intencions, sí, però jo sempre els dic: com penseu canviar la catifa, si hi esteu asseguts al damunt?’

 

Si voleu llegir la sèrie sencera, ací teniu tots els articles:
1. Les batalles de Nou Barris
2. La Prosperitat contra la xenofòbia
3. El negoci franquista de construir Nou Barris
4. Ciutat Meridiana, no passaran
5. Turó de la Peira, les cicatrius de l’aluminosi
6. Porta, la trinxera dels horts urbans
7. Jo vaig veure com assassinaven Josep Lluís Faceries

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any