Ciutat en venda

El van passar als cines del costat de casa però l’he vist per la tele i encara s’hi pot veure, a TV3 a la Carta. És el documental City for sale, paga la pena i aquesta expressió és exacta, la pena pel que veus i sents es transforma en orgull urbà dels teus veïns.

Té el títol en anglès com correspon a una ciutat en venda a empreses del turisme global. Potser l’heu vist o n’heu sentit parlar: va dels efectes a Barcelona del turisme de masses, una de les plagues majors de la ciutat que suportem però que els mitjans de comunicació no documenten. El film, de Laura Álvarez, se centra en el que amb tota normalitat anomenem ‘el drama de l’habitatge’.

En dos barris clau del negoci turístic, el Gòtic i la Barceloneta, assistim a les penes i els treballs de quatre famílies que des de fa temps pugnen per continuar vivint a casa o tenir-ne una altra. Són gent com vostè i com jo, i no tots viuen de lloguer: una dels protagonistes, que treballa a casa com a correctora editorial, és propietària i deixa el pis que va poder comprar-se fa dotze anys al barri de Santa Caterina per falta de llum i excés de xivarri, i se’n va com pot a un barri ben lluny del centre. Uns altres, una parella, resisteixen assetjats pels propietaris al carrer del Pi, que així t’assabentes que gairebé tot sencer és propietat dels hereus del baró de Maldà, avui els Vilallonga (de les baronies de Maldà i Maldanell i de Segur). Els de la Barceloneta, ja se sap, surten més a les notícies i prou, però en aquest film són també les dones fermes que ajudaran els veïns del Gòtic a organitzar-se per saber parlar amb les institucions com convé. Un home viu sol en el pis que ha aconseguit fins ara de tenir… en un hotel de la Via Laietana! Tot l’edifici va ser foragitat de veïns però ell ha resistit encara que no tingui porta directa al carrer: ha d’entrar i sortir per la recepció…

Són històries que si te les inventaves hauries de polir en alguns aspectes perquè si no, no serien creïbles. La presència i humanitat d’aquestes persones a la pantalla ho diu tot: saben què estan fent, com explicar-ho, per què estan disposades a fer-nos saber tantes intimitats. És el mèrit del documental, un tipus de mirada i de narrativa que només funciona quan l’equip ha dedicat temps als protagonistes i ha establert una relació amb ells, els seus narradors, de confiança política, que no vol dir pas ‘ideològica’ (aquest flagell que sovint ens impedeix pensar), sinó una confiança entre iguals en un treball comú. El guió que signen la directora, Laura Álvarez, i Laia Manresa compleix aquesta condició inexcusable de la confiança política entre l’equip i els protagonistes.

Ha estat una setmana dura, per a la Barcelona que en efecte tenim. Dimarts sabíem que el preu dels pisos ha crescut el doble que la renda familiar catalana des del 2000. Poca broma. És l’últim informe de Carme Trilla, directora de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, i una de les veus més escoltades del sector, diuen les cròniques periodístiques de la presentació aquest dimarts del seu informe. No sé si ella mateixa s’ho creu, això, que sigui tan escoltada, fa anys i panys que s’hi dedica i any rere any les xifres que ens dóna són més i més alarmants. Els preus de lloguer i compra fa quatre anys que creixen i, a Barcelona, els veïns que hi viuen de lloguer destinen gairebé un 50% dels ingressos a pagar-lo. I l’informe Trilla ens diu ara, a més, que en els anys que han passat d’aquest segle, gairebé dues dècades, el preu de l’habitatge tant a Barcelona com a la resta de Catalunya s’ha apujat el doble que la renda de les famílies.

No hi ha cap més camí: informació, informació i més informació. Les coses no són senzilles però són impossibles de resoldre sense el mapa precís de com vivim, què passa als nostres carrers, a les cases, qui són els propietaris de la ciutat. Qui l’està saquejant, i què podem fer els veïns per frustrar aquesta salvatgia.