En una realitat paral·lela, Albert Rivera seria avui president del govern espanyol, el més jove de la història, el primer d’un partit alternatiu al PSOE i al PP des de 1982. Això, si Mariano Rajoy hagués convocat eleccions el juny del 2018, quan Margarita Robles va registrar una moció de censura en nom de Pedro Sánchez, que aleshores no era ni tan sols diputat. Qui encapçalava aleshores els sondatges, amb certa comoditat i tendència ascendent, era Ciutadans, un partit molt jove, que s’havia presentat per primera vegada a Catalunya el 2006 i, a l’estat espanyol, el 2015. Llavors, el futur encara era prometedor per a la carrera de Rivera, el perfil fet a mida d’orador i presumpte obrador del reformisme espanyol. No va poder ser: Rajoy no va convocar eleccions per por que guanyés Rivera, entre més raons– i Sánchez va ser president de la nit al dia, sense esperar-s’ho.

En una altra realitat paral·lela, Albert Rivera seria avui vice-president del govern espanyol en el primer govern de coalició de l’Espanya postdictadura, arran del pacte “reformista i de progrés” que PSOE i Ciutadans van signar després de les eleccions del 2016. Però tampoc no va poder ser: 46 escons per sota de la majoria absoluta, la investidura va fracassar, i un Rivera confiat i propulsat pels sondatges i per la disputa interna pel lideratge del PP va anar-se allunyant dels socialistes i del reformisme centrista a què fins aleshores havia dit que pertanyia. Se’n va allunyar tant, de fet, que dos anys més tard va votar contra la moció de censura a Rajoy. I el febrer del 2019 va mostrar l’allunyament definitiu del centrisme que predicava manifestant-se a la plaça de Colom de Madrid, amb el PP i l’extrema dreta de Vox, contra la taula de diàleg amb Junts i ERC. Rivera va dir aleshores que Sánchez se situava fora del constitucionalisme, i va començar a abonar el relat de la il·legitimitat del govern socialista.

I encara n’hi ha més, de realitats paral·leles on Ciutadans seria ara al seu moment més dolç. El 2017, Inés Arrimadas va flirtejar amb la idea de ser presidenta de la Generalitat si, arran del 155, els partits independentistes no es presentaven a les eleccions o si perdien la majoria absoluta en escons. I el partit carabassa encara va ser a punt de caçar la presidència d’Andalusia, el 2018, i la de la Comunitat de Madrid, l’any següent. La patacada de Susana Díaz facilitava per primera vegada un govern andalús sense el PSOE, però el PP també havia perdut força escons i Ciutadans, en canvi, havia pujat com l’escuma, i va mirar de convèncer el PP que eren ells qui havien de presidir el canvi. No els van convèncer. I de manera semblant, l’escàndol de Cristina Cifuentes va fer perdre 18 escons al PP madrileny que estrenava Isabel Díaz Ayuso. Ciutadans va quedar-hi frec a frec, i van fer servir el mateix argument. Però tampoc no va funcionar.

La confusió i una patacada rere una altra

De tot aquest somni d’abundància i poder, allò que en resta és un tou de cendra, una profunda crisi interna, galliners de parlaments i sondatges amb previsions demolidores. I bona part de la confusió que ha desdibuixat el partit, si va tenir mai una forma clara, va començar a Colom. El gir estètic de Ciutadans amb la presència de Rivera a la manifestació espanyolista va anar de bracet amb l’auge de Vox, en aquell moment sense representació al congrés espanyol, i amb l’enduriment de la retòrica del PP, que acabava d’entronitzar Pablo Casado com a nou president. I de mica en mica, el component espanyolista de totes tres formacions va anar perdent matisos.

Les eleccions de l’abril del 2019, dos mesos més tard, van dividir la dreta espanyolista en tres blocs: el PP, malferit, debilitadíssim, continuava encapçalant el bloc amb 66 escons, però tenia Ciutadans a tocar, amb 57 escons, i Vox va entrar amb força amb 24 escons. Però les desavinences entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van forçar una repetició electoral, i això va ser demolidor per a Rivera. Al novembre, Vox li va prendre el lloc i va pujar fins als 57 escons. I, com que el PP també va recuperar posicions amb 89 escons, Ciutadans va caure en la humiliació. Deu escons, tan sols deu, per sota dels tretze d’ERC. La forma a què havia quedat reduït Ciutadans era massa petita perquè Rivera s’hi amagués darrere, i va haver de dimitir.

La seva substituta, Inés Arrimadas, ha mirat de revertir l’estratègia de Rivera i distingir-se de PP i Vox a còpia de forçar un aparent retorn cap al centre. El primer pas, donar suport a la pròrroga de l’estat d’alarma (segons que van presumir llavors, a canvi d’ajornar sine die la taula de diàleg amb els partits independentistes). L’acostament al govern espanyol deixava enrere l’atiament de l’hostilitat i el relat de la il·legitimitat, i això va originar un sisme al partit, amb les baixes d’històrics com Juan Carlos Girauta i Carina Mejías. Però l’efecte pel nomenament de Salvador Illa com a candidat socialista a Catalunya va retornar als socialistes el favor mediàtic d’una candidatura unionista guanyadora. I la trajectòria incendiària de la marca del partit a Catalunya havia quedat absorbida per un Vox en plena efervescència, cosa que va acabar d’enfangar el partit en un poti-poti que el va despullar de sentit.

Ciutadans va caure per un precipici històric: de 36 diputats, el 2017, a 6, superats per tots els partits (incloent-hi la CUP, En Comú Podem i Vox) i només per damunt del PP. Va passar de tenir 1.109.732 vots (un 25,36%) a 157.903 (un 5,57%). I Arrimadas, acorralada entre el regust repetitiu de derrota, l’estancament als sondatges i les pressions del bloc del seu partit més descontent amb la seva gestió, ha provat aquests darrers dies una altra maniobra arriscada que tampoc no ha acabat de sortir bé. L’objectiu: revifar el partit amb una moció de censura a Múrcia, al costat del PSOE, per a arrabassar al PP la presidència de Múrcia, que ha acabat amb un fracàs estrepitós, amb tres trànsfugues de Ciutadans.

El forat negre: un partit a la deriva sense el suport dels poders fàctics

No hi haurà moció a Múrcia i, en canvi, a Madrid Ayuso ha expulsat els consellers carabassa del govern, i diversos sondatges auguren una victòria sòlida del PP amb un Ciutadans tan neulit que passaria de 26 escons a ni tan sols entrar a la cambra. Però les conseqüències en la batalleta interna del partit encara han estat més agres. Aquests darrers dies hi ha hagut una sagnia de càrrecs que han fugit al PP o que s’han retirat de la política per discrepàncies amb Arrimadas. Fran Hervías, un dels darrers homes de Rivera, se n’ha anat tot acusant Arrimadas d’haver convertit Ciutadans en “la crossa del sanchisme”, i ha fitxat pel PP. Ahir, el síndic a les Corts, Toni Cantó, va deixar el partit i va demanar que sumés amb el PP a Madrid. De moment, Arrimadas ha provat de contenir el foc afegint els crítics a l’executiva, però la brega difícilment s’acabarà aquí.

Ciutadans: història de l’ascens i catàstrofe del “Podem de dretes”

Un dels fundadors del partit, el periodista Arcadi Espada, va escriure dissabte un article en què demanava la dissolució del partit atesa “la pulsió de mort” d’Arrimadas. L’article d’Espada pot ser una pista del final que espera a un partit a la deriva que ha perdut el suport dels poders fàctics, després d’uns anys en què el projecte d’Albert Rivera es va anar inflant als mitjans i les enquestes, enmig d’una operació d’estat contra l’independentisme, per fer la feina d’un PSC perdut i un PP que ja era marginal a Catalunya durant els anys del procés. I tot plegat, en una dècada, si fa no fa. Com un actor que apareix en una sèrie per farcir puntualment una trama i, quan els guionistes ho decideixen, de sobte, en un capítol, ja no torna més, i només en resta la petja que ha imprès a la resta de personatges, més o menys trasbalsats, més o menys desplaçats després del pas d’una estrella fugaç.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.