Prosa de fiscalia

  • «Del diputat no independentista Nuet i del gendre del rei emèrit i cunyat del monarca vigent, el sistema judicial de l’estat en sap i al·lega els atenuants ‘de sobres coneguts’»

Mercè Ibarz
24.02.2017 - 22:00
Actualització: 25.02.2017 - 09:41
VilaWeb

Es fa difícil de dir quines són les ‘circumstàncies’ més ‘particulars’ considerades pel sistema judicial de l’estat, si les del diputat del parlament Nuet o les del gendre del rei emèrit i cunyat del monarca vigent. Amb precisió, val a dir que en el cas de l’home que ja torna a viure a Ginebra com si res, sense pagar ni un cèntim més, consten en el paper oficial de la cosa: ‘cuyas particulares circunstancias, sobradamente conocidas, nos eximen de un análisis detallado’. Caram.

Si ho diem en català resulta igualment cínic: les circumstàncies particulars del qual, de sobres conegudes, ens eximeixen d’una anàlisi detallada. No són conegudes a bastament, suficientment: de sobres i tot. Pareix que això mateix és el que la fiscalia ha considerat de manera substancial respecte del membre de la mesa del parlament que ha exclòs ara de la querella. Més caram.

No és pas que les ‘circumstàncies particulars’ del diputat Joan Josep Nuet, de Sí que es Pot (els comuns), siguin tan conegudes –tan ‘de sobres’–, em direu. No sabem amb qui és casat, si és el cas, que no ho sé tampoc, ni doncs qui és la seva família política, una manera de dir que ve ben bé a tomb. Ni podem passar per alt la transcendentalíssima diferència en els càrrecs judicials que hi ha entre el sentenciat gendre i el diputat no independentista exclòs de la querella contra els independentistes personificats en la presidenta i tres membres més de la mesa del parlament català, em podeu dir també. Entesos, sí. Però, però…

Que no sapiguem quina és la família política de Nuet no ens eximeix –beneït verb, inexorable i sentenciós–, no ens allibera de la càrrega de parar atenció al que diu aquesta segona querella contra la mesa del parlament a propòsit d’ell: que la ‘[seva] falta de voluntat de sumar-se al projecte polític de ruptura unilateral amb el sistema constitucional s’infereix de la seva trajectòria com a diputat’ i que, continuo traduint, ‘va actuar en la creença errònia d’estar complint les seves funcions’. La fiscalia sí que ho sap tot, de sobres, de les circumstàncies particulars, polítiques ara sí (no familiars), del diputat: apel·la al background, que diu el periodisme, als antecedents de les seves votacions com a diputat –no com a membre de la mesa– i, sobretot, el considera un paio que no sap ben bé què fa (sempre?, sovint?, li ha buscat metge?).

Doncs sí que anem bé. Si a més tot això passa un 23 de febrer, amb franquesa diré que és la primera vegada que em trobo pensant el mateix que Jordi Turull. Ja ho va dir aquell, que la política fa estranys companys. Oi tant, no s’ha de trivialitzar el tejerazo com no hem de trivialitzar el nazisme, etc. etc. L’atzar, però, no fa les coses perquè sí, pensa una servidora i força més gent. ‘Un cop de daus no abolirà mai l’atzar’, va concloure Mallarmé el 1865 en el seu últim poema. Que ara llegeixo –la poesia és això, la il·luminació d’angles distints de les coses– com a: l’atzar l’encerta sempre.

Un altre escriptor francès, Stendhal –tan sovint evocat per allò que reflexiona el prota d’El roig i el negre, que ets en una gran batalla i no ho saps, que és tan gran com després dirà la història–, assegurava que abans de posar-se a escriure cada matí llegia unes pàgines del codi civil: pel seu estil lacònic, exacte i despectiu. Quanta raó. Nosaltres tenim prosa de fiscalia.

En fi, que narinant.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any