Circs sense animals, i festes també

  • «És tan simple com que al segle que som i en una societat avançada, els animals no hi han de fotre re, en els divertiments de les persones»

Marta Rojals
28.03.2017 - 02:00
Actualització: 28.03.2017 - 14:22
VilaWeb

Doncs bé: aquest cap de setmana, un dels cavalls utilitzats als Tres Tombs de Torrelles de Llobregat va caure mort. Exhaust, segons els testimonis que van veure com se l’atiava a cops perquè s’aixequés; de cap manera, segons l’ajuntament. Els fets són que havia d’arrossegar un carro amb cinc feliços arrossegats, i que la conductora va patir fractures les derivades del col·lapse de l’animal. En un altre carrer, un segon cavall va relliscar i ‘va provocar’ –segons una altra font– una luxació a la viatgera d’un altre carro. Déu n’hi do, quants successos evitables.

Evitables, o no: tot depèn de si els l’aneurisma que va fulminar el primer cavall i la relliscada que va tombar el segon són conseqüència d’un abús –treballaven malalts?, estressats?, mal calçats?– o d’un caprici de l’atzar. Tot depèn, també, de si considerem que el costum de fer servir animals a les nostres festes és un fenomen inexorable, com el pas de les estacions, o si ha d’evolucionar d’acord amb els drets que en els països civilitzats els són reconeguts. Ja avanço ara que la tesi de l’article és la mateixa encara que els cavalls de Torrelles haguessin viscut en un palau de farratge i massatges, però anirem a pams.

Quan un animal té un col·lapse en una festa ‘tradicional’ –cavalls desplomats al Rocío, ponis i rucs amb columnes partides, rapinyaires encaputxats en fires medievals, coloms vomitant en gàbies de gegants balladors–, la comunitat humana que promou l’espectacle sol defensar abans la tradició que l’animal que la pateix. La lògica és espaterrant: la tradició seria com aquell mocador de puntes que l’àvia va heretar de la besàvia, i la besàvia de la seva àvia, i així des de temps immemorials, mentre que les bèsties són merament un kleenex. Som d’aquesta manera, éssers de costums, i abans de canviar un nostre costum –una nostra tradició, una nostra opinió– ens deixaríem arrencar un queixal, o l’hi arrencaríem a l’altre per no haver-lo de sentir. Això està estudiat i té poca discussió.

Però amb els fets dels Tres Tombs de Torrelles, què ha passat? Doncs que uns veïns hi han reaccionat d’una manera que no és l’acostumada, i han engegat una recollida de signatures per abolir directament la presència d’animals a les festes del poble. Així de valents: volem el pa sencer, i les molles, per als coloms. Perquè, per allò que dèiem de les excuses, qualsevol podria argüir que no n’hi ha per a tant: al final, uns animals exhausts als Tres Tombs, o estressats per les batucades de Sant Medir, o esllomats per les carreres de Sant Antoni, ni tan sols els maten, ni els burxen, ni els cremen, ni els ofeguen. I és justament per això, que la petició sencera és tan valenta: perquè no només s’enfronta a la paret granítica de les tradicions, sinó que entén que el malestar animal comença molt abans de la ratlla de la barbàrie.

Fixeu-vos en una cosa: que em vingui ara a la memòria, l’Ajuntament de Roses va abolir la ‘tradicional’ empaitada d’ànecs, alhora que els correbous; com a Olot, que també van posar fi als correbous amb una consulta ciutadana; com al País Valencià, que diversos ajuntaments també van treure els bous del carrer després de consultar els veïns. Apuntem-nos per la part que ens toca a l’Ebre que els ajuntaments valents surten de molts veïns valents, però el que volia fer notar ara és una altra cosa. Perquè si amb prou feines ha començat el degoteig contra el maltractament actiu, ja hi ha veïns que no toleren ni el maltractament passiu d’uns Tres Tombs. Amb això vull dir que en els temps accelerats que vivim, la ciutadania ja no espera arribar a l’extrem de la barbàrie per a defensar una bèstia. Per a qüestionar-se el sentit de fer-la ballar –encara– al so de les nostres dèries.

És tan simple com que al segle que som i en una societat avançada, els animals no hi han de fotre re, en els divertiments de les persones. Des d’un punt de vista ètic, la seua presència alienada, afligida, sotmesa, desorientada, cada vegada serà més difícil de justificar davant la mirada inquiridora de les futures generacions. Amb veïns valents, crítics i exigents amb el llegat que volen transmetre als fills, les festes que ens divertiran al futur sí que valdrà la pena que es facin tradicions.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any