«Dur com Sil·la, audaç com Màrius
mig Claris, mig Macià,
aquest abat esquerrà,
té complex de Makarius»

El poeta empordanès Carles Fages de Climent va dedicar aquest poema a Aureli Maria Escarré, més conegut pel gran públic com l’abat Escarré. Dur, audaç i catalanista són unes paraules que defineixen molt bé la figura d’aquest religiós que no va dubtar a desafiar el règim franquista des de l’abadia de Montserrat. Avui que es compleixen cinquanta anys de la seva mort recuperem un dels capítols més importants de la seva trajectòria vital, l’entrevista al diari Le Monde criticant obertament la dictadura de Franco i on reafirmava el seu compromís amb el catalanisme.

Si per al moviment pels drets civils dels afroamericans dels EUA va ésser un punt culminant el discurs ‘I have a dream’ de Martin Luther King, en l’àmbit del nostre país, l’entrevista (traducció) amb l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, a l’influent diari francès Le Monde, va significar un tombant per als catòlics catalans, en el context de la dictadura franquista.

Les seves declaracions en defensa de la justícia social, la democràcia, la llibertat i la identitat catalana foren recollides per José Antonio Novais i publicades a tres columnes i a primera pàgina el 14 de novembre de 1963 (i un dia abans a O Estado de São Paulo). Les paraules d’Escarré van fer públic un corrent d’opinió creixent entre catòlics catalans que volien un futur democràtic per al seu país i una funció i una actitud diferents de l’església en conjunt.

El 1963, el Vaticà havia promulgat l’encíclica ‘Pacem in Terris’, que avalava el respecte i la defensa dels drets humans i els règims democràtics. El concili encara treballava a Roma quan, al maig, va començar l’anomenada campanya de les instàncies, que demanava a Espanya la normalització del català a l’ensenyament i als mitjans de comunicació, aleshores severament prohibit. En aquest context, l’abat Escarré s’hi va pronunciar des de Le Monde, una potent plataforma internacional, on va considerar Espanya, oficialment catòlica, com un estat que no obeïa els principis bàsics del cristianisme. Escarré hi demanava que el poble pogués triar el govern, que es garantís la llibertat de premsa, que s’acabés el clima de guerra civil. I defensava la llengua catalana, no com ‘un deure, sinó ben bé una necessitat; quan es perd la llengua, la religió també tendeix a perdre’s’.

Pocs dies després d’aquestes paraules, i en plena irritació del ministre d’Informació i Turisme franquista, Manuel Fraga, es va clausurar Òmnium Cultural i fou assaltat el Casal de Montserrat a Barcelona. Com recordava fa pocs mesos Josep Maria Pasqual Rodríguez al Punt Avui, el 12 de març de 1965 l’abat Escarré va agafar un avió cap a l’exili a Milà, responent a una decisió interna de l’església: ‘La Santa Seu cedí a les exigències que feien el Ministeri d’Afers Estrangers, l’ambaixador Antonio Garrigues i el cardenal Hildebrando Antoniutti (ex-nunci i reconegut franquista) perquè Escarré fos traslladat fora de Catalunya.’

En aquest exili polititzat, més que no polític, segons Pasqual, el va acompanyar el seu jove secretari, Aureli Argemí, fundador i president emèrit del Centre Internacional Escarré per les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), que en aquest article a la revista Tornaveu comentava fa pocs mesos aquelles ‘declaracions insòlites’: ‘Insòlites perquè era la primera vegada que un eclesiàstic d’alt nivell s’atrevia a fer, públicament, una crítica de fons, a la llum de l’Evangeli, a un règim que es proclamava catòlic però que es comportava d’una manera anticristiana. Insòlites, també, i atrevides perquè sortien a la llum en un moment en què l’oposició al franquisme no podia fer sentir la seva veu, en un país on la llibertat d’expressió era prohibida i on eren sancionats de la pitjor manera els qui s’atrevien a parlar lliurement. Eren, en fi, unes declaracions que sonaven com un clam en el desert, un clam d’esperança d’un futur que encara es preveia més enllà de l’horitzó.’

Més informació:

Entrevista amb Aureli Argemí: ‘Catalunya té una gran responsabilitat en la construcció de la nova Europa dels pobles’

Reportatge de TVE: L’abat Aureli Maria Escarré

‘Signes dels temps’ (TV3): 50 anys de les declaracions de l’abat Escarré

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb